Arina al regne del blanc sobre blanc

The secret of Kells

2010-08-03T05:34:00.001-07:00

Possiblement recordareu la gran sorpresa que va suposar trobar nominada per als Òscars una pel•lícula animada d'aquestes característiques, i amb aquestes característiques em refereixo provenint d'una petita productora irlandesa i coproduïda entre els estats Francès, Irlandès i Belga. Aquesta sorprenent pel•lícula anava nominada conjuntament amb ‘Up’, ‘Los mundos de Coraline’, ‘Tiana y el sapo’ i l'esperada ‘Fantastic Mr. Fox’. Així doncs tots ens vam preguntar d'on surt aquesta nova pel•lícula anomenada ‘The Secret of Kells’?

La pel•lícula ha sigut dirigida per Tomm Moore, autor també de la història (inspirada pel veritable LLibre de Kells) que Ziolkowski ha convertit en un guió. L'argument de la pel•lícula gira al voltant de la història d'un petit monge de 12 anys anomenat Brendan, el qual viu en una remota abadia fortificada a Kells, durant la Irlanda del s. IX. Així doncs Brendan conjuntament amb altres germans, ajuda a la construcció d'una muralla per a resistir l'assalt dels vikings. Ara ve, a partir de l'arribada d'un nou mestre vingut de terres estrangeres que es fa càrrec d'un antic llibre màgic inacabat, tot canvia. Brendan amb l'esperança d'acabar el llibre màgic marxa de l'abadia per primera vegada i s'endinsa al bosc, el qual és habitat per criatures que desconeix.

La gràcia d'aquesta pel·lícula recau en el fet que pictoricament es juga amb les dues dimensions emulant tant l'arquitectura com els vitralls i la pintura romànica, tot una gràcia encara que no extremadament original, però si una aposta interessant en un món dominat, ara més que mai per el 3D. I malgrat ser així, aquesta pel·lícula ha sigut en ocasions comparada a la d'Avatar, ara ja sabeu que a nivell tècnic però són realitzacions oposades.

Espero que tingueu oportunitat de veure-la!

Ja ha arribat l'estiuet

2010-07-24T03:48:00.001-07:00

comença l'aventura, un punt i final, que dona pas a un nou començament.
Endavant les veles s'inflaràn el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones.

no necessita presentació, s'ha de veure

2010-05-24T16:27:00.001-07:00

RENÀIXER SEMPRE ÉS SALUDABLE

2010-05-22T05:53:00.000-07:00

Una cançoneta i de cop totes les cel·lules del nostre cos es troben en màxima harmonia, els sentits van al compàs del meu ànim.
Bon dia.

hipokrisiari stop

2010-05-21T01:47:00.000-07:00

La hipocresia forma part de la societat capitalista de manera inevitable, amagar i enganyar són part de l'estratègia del sistema per així poder retroalimentar-se, creant gans divisions de poder.
Perquè vivim incerits en la hipocresia?
Com és possible que siguem tots i totes tan falsos?
La realitat que nosaltres vivim, la fem passar pel filtre de la moralitat cristiana, (a la qual estem incerides), per tal de no fer mai sentir malament als altres. Així doncs, quan et sents bé tu mateixa?
I parlo de les realitats en les quals la normativa imperant (hipocresia i normes de conducta socials pre-establertes) no et permeten ser sincera. Perquè no poder dir a qui s'ho mereix, les coses pel seu veritable nom?
Nosaltres, com a joves revolucionais hauriem de qüestionar aquest mecanisme d'opressió i engany a nivell social, forjat per les mateixes estructures contra les que lluitem, i actuar en conseqüència.
Perquè no optar per apel·lar a la sinceritat com a valor màxim per damunt dels altres?
No se vosaltres, però jo estic molt cansada de fer veure tantes coses que no són i de somriure quan el que tinc, són ganes de vomitar.

Reflexions sobre les grans veritats d'aquesta, la nostra trista existència.

Presentació del documental : Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid.

2010-05-02T03:58:00.000-07:00

Dimarts 4 de maig a l'Espai Jove La Fontana de Gràcia

Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid. Un documental sobre la primera Brigada de Músics Catalans a Palestina.

19 h. Presentació oficial del documental i de la revista Enderrock del mes de maig. Gratuït.
19:45 h. passi del documental. Gratuït.

21:30 h. concert de PAU ALABAJOS, CESK FREIXAS, NABIL i OBRINT PAS en acústic. 3 euros.

Organitza: Xarxa d'enllaç amb Palestina

Amb l'Enderrock de maig trobareu el DVD Més enllà del mur.

cliqueu aqui, per a veure el trailer del documental.

podria parlar....de Modest Urgell

2010-04-27T02:25:00.001-07:00

Modest Urgell i Inglada (1839-1919) Pintor.
En la seva juventut artística es va veure influenciat per una Barcelona bohemia. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, Pau Milà i Fontanals, Claudi Lorenzale, Josep Serra Porsón i Lluís Rigalt. Posteriorment la seva adinerada família li va proporcionar una estada a París, seu cultural i paradigma artístic del moment. Aquesta li va propiciar noves relacions artístiques com amb Gustave Courbete, fet que determinà la seva adscripció al realisme. Durant els anys 1860 les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions organitzades a la Llotja, i també exposà sense èxit a Madrid.

Modest Urgell, Marina.

Per evitar la febre groga que afectava Barcelona, el 1870 va marxar a Olot, convidat per Joaquim Vayreda, creador d'una escola paisatgística "l'escola d'Olot", que va influïr en Urgell, dedicant-se des de llavors principalment al paisatge.

Sumant realisme i paisatgisme, ens trobem amb la clara analogia entre Urgell (que s'impregna del realisme de Courbete i del paisatgisme de l'escola d'Olot) i Millet (pintor realista i un dels fundadors de l'escola de Barbizon, centrada en els entorns rurals al'Estat Francés).
Malgrat les clares similituds ambdós pintors s'endinsen en mons completament diferents. Per aquest motiu esdevenen transgressorament originals.

L'escola d'Olot
A Catalunya, la puixança i proliferació de la pintura van coincidir amb el moment històric de la Restauració. Període marcat per la prosperitat econòmica que afavorí una burgesia que es va constituir com el motor de la Renaixença cultural del catalanisme polític. Aquesta burgesia va tinir, en el camp de l'art, una influència molt considerable; volia un art realista però, al mateix temps, amable, elegant i optimista, i va preferir la pintura per damunt d'altres disciplines. Aquest període va propiciar a Catalunya l'inici i consolidació de diverses escoles pictòriques, entre elles la d'Olot.
Joaquim Vayreda, Fageda.

L'Escola d'Olot inclou tan pintors olotins com una sèrie d'artistes foranis que prengueren el paisatge de la Garrotxa com a font d 'inspiració per a la seva obra, però amb llibertat d'estil. Es tracta d'una escola catalana de paisatge amb similituds a l'escola de Barbizon. L'iniciador va ser en Joaquim Vayreda, que realitzà múltiples versions del paisatge d'Olot. Les pintures de Vayreda atragueren l'atenció de diversos artistes que visitaren Olot i pintaren el paisatge de la comarca.

Val a dir que Vayreda tot i ser reconegut com un dels principals emblemes de l'estil català pictòric per no dir estil català paisatgístic, que fou fins al modernisme l'únic gènere tractat per als nostres pintors, no va ser, segons el meu punt de vista, un artista original. Altrament, trobem en Urgell una convinació del paisatge amb el simbolisme romàntic pròxim al modernisme, fet que el determina com a pintor excepcional amb certa tendència impressionista.
Hermen Anglada i Camarassa, La comtessa de la Pradére.

No hem d'oblidar que va ser considerat pel també gran pintor Anglada-Camarassa com el seu gran mestre, la pintura de Camarassa malgrat ser molt diferent a la d'Urgell s’esdevé com un traspàs entre el realisme post-impressionista i la modernitat nocturna sense arribar mai a adoptar un estil clarament expressionista.

El món d'Urgell

Modest Urgell, carrer i processó.

Endinsar-se al món d'Urgell significa accedir al perplex món de gallines i dones vestides de negre pujant ecaleretes pels carrers estrets d'antics paratges, trobar escenaris amb postes de sol d'arreu de Catalunya: Gèlida, el Llenguadoc, Olot, Barcelona, Girona... La seva capacitat de plasmar l'esència del paisatge i fer-lo únic, misteriós i encisador son els seus trest més característics.
Modest Urgell, La capella del camí.

Alguns el varen titllar de fer sempre el mateix i és per això que va decidir d'editar un album amb més de 100 reproduccions de les seves pintures i escrit per ell mateix titulat "CATALUNYA". Quina imatge mental tan alentadora, va recòrrer tota Catalunya buscant paratges per a reproduir, un frenesí per als sentits...

Raó versus Imaginació: Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828)

2010-03-25T14:54:00.000-07:00

L’obra de Goya va desenvolupar un nou estil que es pot relacionar amb l’inici del romanticisme. La seva contribució dins la història de l’art representa el començament de la pintura contemporània. És amb la sèrie dels "Caprichos", la venda dels quals apareix anunciada a la Gaceta de Madrid al febrer de 1799, que Goya inicia el gravat romàntic i contemporani amb una sèrie de caràcter satíric.
Suposa la primera realització a l'estat espanyol d'una sèrie d'estampes caricaturesques, a la manera de les que hi havia al Regne Unit i a l'Estat Françés.
Cal aclarir però, que ja hi havia hagut artistes clarament romàntics, com ara Johann Heinrich Füssli. Füssli amb el seu "Malson,1782" podria servir com a pròleg de Goya, en part pel seu interès per la fantasia i els estats mentals que ambdós compartien i també per ressaltar amb total claredat la diferent actitud de Goya davant la irracionalitat.

La força de Goya procedeix, segons Michael Levey, d’una doble consciència: la del deure de l’home de ser racional i la dels elements irracionals de la naturalesa humana que fan tan difícil aquesta tasca. Així doncs per exemple, trobem en la sèrie dels “Caprichos”, que el propòsit és didàctic. Segons paraules de l’artista l’obra pretenia “desterrar las perjudiciales creencias vulgares y perpetuar (...) el sólido testimonio de la verdad”. Goya veu el món de la fantasia com a fals; considera que existeix la veritat i que el paper de l’artista és conduir cap a ella. Ara bé, això no vol dir que la raó limiti la imaginació (una fal•làcia que va inventar el romanticisme), Goya creia que sense la raó la imaginació es trobava malalta. Un dels seus “Caprichos” s’anomena “La enfermedad de la razón”.també conegut com "El sueño de la razón produce monstruos" Amb aquest aiguafort volia indicar com la raó allibera els seus fantasmes durant els somnis, a través del subconscient, anticipant-se al surrealisme (avantguardes del s. XX). Per altra banda, també pot eludir al desig de desemmascarar tots els monstres de la societat a través de les estampes, destacant així el poder de la raó sobre les tenebres de la ignorància, filosofia típica del pensament il•lustrat.
Val a dir que els seus "Caprichos" només van restar a la venda durant 14 dies, ja que per por a les repercussions de la santa inquisició, situant-nos en el marc històric de la revolució francesa, va decidir cedir-la a la monarquia a canvi d'una pensió vitalicia per un dels seus fills.
L’art de Goya es troba veritablement interessat pel destí de la humanitat. L’artista vol comentar no només el que veu sinó alló que sap. La realitat existeix no tan sols per a ser reproduïda sinó també per a meditar-la i ridiculitzar-la si és necessari.

¿Con quién se casó Caín?

2010-03-13T06:03:00.000-08:00

Recuperació d'un antic programa de ràdio amb una interessant polèmica: se li pregunta a un RETOR ¿Con quién se casó Caín si solo existia una mujer su madre Eva?
No us ho podeu perdre!

Falles alternatives al Centre Social Terra!

2010-03-12T01:33:00.000-08:00

L’altra cara de la lluna.

Les falles arriben, un any més, a la nostra ciutat. Els carrers es plenen de falleres i dolçaines, els masclets tornen a amanir els matins d'esta primavera que ja hauria de començar i les vesprades pareixen concebudes només per a omplir-nos l'estòmac de xurros i bunyols. Els monuments fallers s'alçaran vigorosament de nou a aquesta ciutat que pot pressumir de la lluna més popular de totes les llunes mundials, com també pot pressumir d'espècies polítiques endèmiques del nostre particular medi ambient mediterrani. Entre la xufa i el taronger, entre els circuits urbans de fórmula 1 i les ciutats de les arts i les ciències, entre regates i masclets, Cabanyals i Benimaclets, és comú la proliferació de Barberàs, de Camps i de Cotinos, d'Alartes, d'Osoros i d'altra fauna semblant.
Front aquesta cara fosca de la nostra estimada lluna, a les falles alternatives del Terra podreu descobrir la seua altra cara, la d'aquelles aborígens que resisteixen a aquesta fauna tremendament agressiva i destructora amb el seu medi òptim. A cada barri, a cada carrer, front la banalització de les falles, front les foscors que el fosc rostre de la lluna imposa al nostre voltant, donem-li llum, alegria i lluita, demostrem que sabem construïr la nostra pròpia festa, crítica, sàtira i autèntica, plena de contingut, plena de somnis, plena de llunes grans i clares.

L'altra cara de la lluna arriba al Terra per a totes aquelles persones que vulgau compartir durant estes falles un poquet de temps amb nosaltres!

Dimarts 9
17h Campionat de Xamelo

Dimecres 10
17h Campionat de Truc

Divendres 12
17h Campionat del Savi
(Joc de preguntes dels Països Catalans)

Dissabte 13

21:30 Sopar de pa-i-porta. Apunteu-vos al Terra.
Per 5€, nosaltres posem la picaeta i la beguda!

23:00 Concert d’Eina. Entrada 5€

Dimarts 16

Pel matí, plantarem la falla del Terra, la qual podreu visitar al llarg de tot el dia.

13:00 Paelles.
Nosaltres fiquem la llenya i la musiqueta

17:00 Concert amb el cantautor Lluís Vicent

18:30 Xerrada: Altra manera d’entendre les falles
amb Manuela Trasobares Haro (Artista fallera, Mezzosoprano, Pintora i Escultora)

20:30 Taller de danses.

21:30 Sopar popular al carrer.
Tapetes, beguda i torrà 10€ (com sempre tindrem una opció vegetariana.)

23:30 Cercavila amb correfoc i muixeranga pels carrers de Benimaclet que finalitzarà amb la cremà de la nostra falla!

Totes les activitats al centre social Terra o al mateix carrer. C/Baró de Sant Petrillo, 9

Us hi esperem a totes!

Jane Austen

2010-02-21T05:26:00.001-08:00

Jane Austen (Steventon, Hampshire, Anglaterra, 16 de desembre de 1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817) va ser una novel•lista anglesa.
Les seves obres, entre les que cal destacar "Orgull i prejudici", "Sentit i sensibilitat", "Emma","Mansfield park" i "Persuasió" són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa.
En elles, Austen fa un retrat de la societat anglesa de la seva època, utilitza la ironia i fa una mostra eloqüent de la doble moral els costums i les aparences del seu temps. Val a dir, que sol parlar de la misèria de les dones solteres inserides en una societat, que deixava la totalitat de l'herència familiar al primogènit.
Adherint-se a una pràctica comuna entre les escriptores de l'època, Austen va publicar les seves obres de manera anònima; aquest fet va comportar que mai no s'integrés en els cercles literaris influents. Va esdevenir una de les impulsores de la novel•la escrita per dones, ja que generalment quan es parlava dels sentiments de les dones, sempre era a través d'una visió masculina.
Les seves obres van tenir una acollida minsa en ser publicades, les lloances varen ser poques i les critiques abundants. Austen es caracteritza per l’ús de la ironia i la narració indirecta per vertebrar les seves novel•les, és per aquest motiu que resulten imprescindibles per a poder visualitzar la realitat sobre la situació de les senyoretes solteres angleses de la seva época.
"Persuasió" és la darrera novel•la que va escriure, personalment després d’haver-les llegides totes, crec que aquesta darrera és la que denota més maduresa, ja que a diferència “D’orgull i prejudici” ja no utilitza el gènere de comèdia de costums. En aquesta obra hi retrata el pes aclaparador de l'ordre social damunt de les persones i planteja diversos interrogants sobre la naturalesa de la felicitat. Virginia Woolf va destacar la bellesa particular d'aquest llibre.
A través d'una història d'amor, veiem com els personatges actuen o no persuadits pel seu entorn, la jerarquia social, els costums i les influències que regeixen un pes aclaparador en les decisions i actitud dels protagonistes.
De vegades cal deixar a part els prejudicis del que és considerat com a literatura de segona o escrita per dones i per a dones i així endinsar-nos en un món tan peculiar com el vist a través del prisma d’una noia de la burgesia rural de finals del s.XVIII i principis del s.XIX, setena filla d’un reverend i en ple esclafit de l’era romàntica.

La Santa Capella del Palau Ducal de Gandía

2010-02-03T14:24:00.001-08:00

Introducció:

El Palau Ducal de Gandia, conegut també com el Palau dels Borja, és un dels edificis d'arquitectura civil més característics i impressionants del seu temps.
L'edifici construït, ampliat i restaurat al llarg de set segles, constitueix actualment un variat mostrari d'estils arquitectònics amb destacats vestigis del primitiu palau gòtic dels segles XIV i XV, aportacions renaixentistes del segle XVI, ampliacions i transformacions barroques pròpies dels segles XVII i XVIII i, finalment, reconstruccions neogòtiques de final del XIX i principi del XX.
La façana principal està realitzada en maçoneria i rajola. Mostra dos nivells, a més dels baixos. Quasi tota la seva construcció, excepte la porta, prové de les reformes dutes a terme en el s. XVII. El primer pis s'ordena a base de sis balcons adovellats que corresponen a salons del Palau i substitueixen les primitives finestres coronelles gòtiques. L'accés principal es realitza a través d'una porta d'arc de mig punt, amb dovelles de carreus, característica de l'arquitectura nobiliària dels segles XIV i XV.
Els Ducs Reials de la Corona d'Aragó tenien aquí la seva principal residència, on es van envoltar de poetes com ara Pere i Ausiàs March.
L’any 1485, el cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, va comprar per als seus descendents el ducat de Gandia i s’hi va establir la dinastia dels ducs Borja fins a l'any 1740. Destaca entre ells el seu IV duc, Sant Francesc de Borja.
Des del 1889 el palau és propietat de la Companyia de Jesús, que se n'ha ocupat de la restauració i manteniment, centralitzant el seu interior amb la figura de Sant Francesc de Borja, III General de la Companyia de Jesús.
El Palau Ducal es troba dins del que va ser el primer recinte emmurallat de la ciutat, prop de l'Ajuntament i de la Col•legiata de Santa Maria.

Localització Històrica

La Santa Capella del Palau Ducal de Gandia va ser l'antic oratori del IV Duc de Gandia. L’espai de la capella va ser adaptat segons els desigs del duc l’any 1543, però el paviment data l’estança original del segle XIV. Es poden distingir tres fases d’evolució de l’aspecte de l’oratori. La primera durant la vida de Sant Francesc Borja, que podríem considerar com l’estat original, la segona a partir de 1550 data en que el duc abandona Gandia per instal•lar-se a Roma i la tercera amb les restauracions de finals del s. XIX.
En la primera fase, Francesc Borja va dotar l’estança de la seva característica forma de taüt, adaptant les parets decorant-les amb els quinze misteris del rosari pintats per Filippo Paolo da San Leocadio, ja que la funció de l’oratori era la de devoció i meditació. Durant la segona fase moment en que comença el culte i devoció a l’oratori creixent durant el transcurs al s. XVII, trobem la construcció del nou altar que data dels inicis del s. XVII probablement després de la beatificació del Sant l’any 1624 i les reformes dutes a terme durant el primer terç del s. XIX segons els arxius d’Osuna, en les que es va cobrir el sostre, blanquejar la cúpula i alçar l’altar a través de l’adhesió d’una tarima de la qual tenim constància que va costar 200 reals. Per finalitzar, la tercera fase, que és la que ens permet entendre l’aspecte actual de la capella.
Aquesta última fase és el resultat d'una forta intervenció a què va ser sotmès l’oratori a finals del segle XIX, l’any 1894. La restauració va ser feta sota la direcció de Joaquim Arnau, qualificat com l’arquitecte més important del romanticisme valencià, i protagonitzada pel germà Corones. Es van restaurar mínimament les pintures i es van protegir amb vidres que es subjectaven per unes columnetes metàl•liques que sostenien el sostre i reposaven en sòcols de marbre negre d’aigües grogues procedents de Portugal. La capa de pintures del costat de l’altar s’havia perdut i per tant les d’aquella zona, es van reproduir seguint l’estil de la resta, la part més extensa de la renovació va ser la de la imatge de “Crist portant la creu” i “ La resurrecció del senyor”. Es va consolidar en general el cos de l’edifici refent-lo amb maó sense tocar la part interior de les pintures. Es va renovar el sostre que va ser cobert amb marbres diversos i unes mitges canyes de ceràmica de reflexos coure que representen àngels. Al sostre es van posar dues motllures daurades per separar les diferents superfícies d’aquest. A la balaustrada de la sala, d’època original, se li van retocar els colors. Les finestres es van decorar i el paviment va ser cobert, per no perdre l’original de sota, i es va decorar amb un treball de marqueteria. Per altra banda, es va renovar el retaule de l’altar, fet de marbre i bronzes daurats, consagrat el 8 d’octubre de 1894 per Emmo Cardenal de Sevilla. Per últim és va reparar el “Retrat de Sant Francesc Borja” que des de que se li havia donat culte es venerava a l’oratori. La cara del Sant estava velada i ennegrida i en general tot el llenç deslluït pel temps. La restauració estigué a càrrec de Vicente Borrás, el qual va col•locar la imatge del Sant en un medalló sostingut per àngels i a un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze. El patrocinador de la restauració va ser Joaquim Rovira el compte de Ròtova, per això al final de la cornisa trobem gravat amb metall daurat el seu escut d’armes i una placa de marbre que la Companyia de Jesús li va dedicar a l’entrada.

Anàlisis formal

Les dimensions de l’estança són reduïdes, mesura 5’92 metres de llarg per 2’48 d’ample i 2’31 d’altura. L’estil de l’estança varia a mesura que es van aplicant les restauracions, inicialment era d’estil renaixentista, més tard es varen fer algunes reformes barroques després de la beatificació del Sant, però les últimes restauracions, les de l’estat actual daten del s. XIX, les quals enllacen amb el criteri estilístic imperant, amb un romanticisme de característiques eclèctiques. El sostre està triplicat en forma de taüt. Aquest amb reminiscències renaixentistes i barroques, està cobert amb marbres diversos i un enteixinat de mitges canyes de ceràmica de reflexos de coure on es representen àngels. El trobem separat per motllures daurades. El paviment, seguint la línia de les reformes, esta decorat amb un treball de marqueteria a base de fustes exòtiques provinents de filipines. Hi ha dues finestres decorades amb “ajimeces” de silleria, seguint l’estil de la resta del palau ducal. La llum de la capella es molt escassa. A les parets de la sala hi són representades al fresc les diferents escenes dels quinze misteris del rosari, pintures renaixentistes fetes per Filippo Paolo da San Leocadio. Les imatges no disposen de gran riquesa cromàtica, estan pintades a una sola tinta, en negre. No són de gran qualitat artística. El retaule de l’altar, ens evoca cap a un ordre neoclàssic de coloració barroca, és fet de marbres de diferents colors i bronzes daurats. Al centre d’aquest hi ha la imatge del Sant d’estil barroc en un medalló sobre fons de jaspií verd fosc, el medalló sostingut per àngels que duen a les mans les insígnies de la pietat de Borja, figurades amb un copó amb la sagrada hòstia i una calavera coronada. A un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze en actitud d’orar. Una iconografia que denota clarament la veneració i devoció cap a la figura de Sant Francesc Borja. L’actual estat de conservació de l’oratori és bo.
La composició de l’estança es basa en un joc de línies a partir de la forma de taüt que adopta aquesta, que focalitzen l’atenció cap al fons de la sala on hi ha l’altar dedicat al Sant, el qual és el protagonista indiscutible de l’oratori. La llum escassa i la fosca coloració general dels materials de la sala recorden un estil barroc aglutinador. Una capella amb aquestes característiques espacials també ens evoca a les estança italianes renaixentistes, amb un horror vaqui imperant, però tanmateix cal recordar que aquestes s’ajudaven de l’ús del trampantojo per a emular les característiques figurades, que aquí es mostren arquitectònicament dotant l’estança de la forma de taüt. Les reformes del s. XIX el doten d’una barreja estilística, ja que tenen influències renaixentistes, barroques i neoclàssiques. En general podria parlar-se d’una mescla d’estils que culminaria amb les reformes del romanticisme eclèctic típic d’aquells temps. Amb tot, no hi ha dubte de que es tracta d’una clara composició simbòlica al voltant de la mort, la devoció i la figura de Sant Francesc Borja.

Significat de l’obra

Diu la tradició que l’oratori té aquesta forma degut a que el Sant, quan va veure el cos de l’emperadriu Isabel de Portugal en descomposició, va decidir d’abandonar la vida mundana per la eclesiàstica. Segons s’explica quan va destapar el fèretre, va jurar no servir mai més a cap amo que pogués morir, per això hauria ingressat a la Companyia de Jesús.
Les pintures dels quinze misteris que envolten les parets de la capella, s’haurien pintat de negre per una vegada més evocar el sentit religiós de Francesc Borja. Aquests misteris respondrien al grau de devoció que tindria al sant rosari, culte que més endavant el va portar a defensar la Immaculada Concepció. Cal destacar que va fer un llibre de meditació on proposava diferents consideracions sobre els exercicis d’oració i meditació per a cada misteri en particular. Seguint amb aquesta idea, és lògic pensar que aquestes imatges respondrien a la necessitat del Sant de seguir amb les ensenyances del seu mestre Ignacio de Leoyola, el qual deia que les representacions sensibles eren el millor preàmbul per a la meditació.
Aquesta devoció de la família Borja, ja la veiem en la figura de Joan Borja, el qual l’any 1527, com es diu a les Memórias de Montserrat: “...visitó este santuario de Montserrat para dar gracias á Nuestra Señora(..)”.
Per altra banda, el cardenal Cienfuegos, explica que l’elevat grau de devoció que tenia el Sant el duia a mortificar-se la carn flagel•lant-se i usant cilicis. És a partir d’aquí que la misticitat de l’oratori esdevé més gran, ja que les taques de sang de l’estança es converteixen en relíquies que durant l’època d’auge de veneració cap al Borja en el transcurs del s. XVII, tal i com diu Cienfuegos: “... pasaron muchos personajes á reconocer aquellos sitios inundados en sangre”. Cal suposar que es tracta d’una exageració, però que denota una àmplia devoció cap al Sant. És en aquest moment en que la mitologia és més viva i es parla de lluites de Sant Francesc contra el dimoni, amb suposades proves tangibles a l’interior de l’oratori per a confirmar-ho. Tal i com explica Cienfuegos: “... más el duque se mantuvo firme (...) hasta que despechado el demonio (...) dió el último estallido más horroroso, y salió rompiendo violentamente una ventanilla de el oratorio(...)”. El forat es trobaria a la finestra que dóna a l’altar al costat de l’epístola. Lloc, on se suposa que les visions de la verge, de Crist , dels Sants i les batalles amb el dimoni eren freqüents.

En resum, com ja s’ha dit a l’apartat anterior l’oratori te una clara composició simbòlica. Aquesta disposició en forma de taüt evoca directament cap a la forta devoció que sentia el seu patrocinador, Sant Francesc Borja. És tracta d’una clara metàfora sobre la mort. Lligant el concepte a la meditació i la devoció com a forma de mort en vida, però això a l’interior d’un taüt, i de combat constant contra la mort i les temptacions. Relacionant al mateix temps les imatges del rosari amb aquesta lluita.
Aquesta capella va ser realitzada com a lloc de meditació privada, però els aspectes particulars que tenia i la importància del personatge que la va idear van fer que s’arribes a venerar com a lloc de culte. Els aspectes funcionals d’aquest oratori i la devoció creixent per Sant Francesc Borja, van determinar o condicionar les actituds socials posteriors. Creant-se d’aquesta manera una forta mitologia al voltant del personatge i del seu lloc de meditació.

James Finn Garner "Contes per a nens i nenes políticament correctes"

2010-01-22T09:27:00.000-08:00

Us recomano molt moltíssim la lectura d'aquest llibre. Hi trobareu els contes de tota la vida, els quals podreu rellegir des d'una perspectiva rupturista, antipatriarcal i antitradicionalista. Vaja, es tracta d'una lectura evidentment revolucionaria. Gaudiu del primer conte:

La caputxeta vermella

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que ha vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser (qui) sóc i (com) sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin (company tècnic en carburant forestal)). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individud'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops nopoden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la CaputxaVermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

Una mica de mitología: L'arcàngel Sant Miquel

2010-01-02T13:39:00.000-08:00

De nom Sant Miquel, d’origen Ebreu “Mika-El”, que significa “qui com Déu?”. La seva festivitat es celebra el 29 de setembre juntament amb la de Gabriel i Rafel. La difusió del seu culte va ser en un principi només a orient, però a finals del s. V també es va difondre per tot Europa. Es considerat el membre principal dels exèrcits de Déu, per tant el príncep dels àngels a diferents religions com la jueva, la islàmica i la de les esglésies catòlica, ortodoxa, copta i anglicana.
Es representat amb ales, armadura i espasa o llança, amb les quals es dedica a espantar al Dimoni. La imatgeria bizantina és la que sol recórrer a aquesta primera iconografia, on la imatge de l’arcàngel duu generalment vestits de dignatari de la cort. Les ales són el principal atribut de l’àngel i procedeixen de la iconografia clàssica de les nikés o victòries alades, atribut incorporat a tota la imatgeria cristiana tan oriental com occidental. Per altra banda, en les representacions occidentals, Sant Miquel és habitualment representat com un guerrer tot poderós trepitjant al Dimoni o com l’encarregat de processar als difunts amb la balança de pesar les ànimes.
Aquesta darrera iconografia ja que segons la tradició, ell prendria part del judici final, s’anomena la psicostasi, imatge heretada directament de la tradició de l’antic Egipte del Judici d’Anubis recollit al “Llibre dels morts”. S’hi explica que quan els difunts arribaven després de la dura travessia per l’inframont es trobaven amb Osiris, el Déu egipci dels morts. Aquí començava l’escena de la psicostasi. Davant de la mirada de 42 jutges divins i el propi Osiris, el difunt era sotmès a la més dura prova, en la qual Anubis procedia a pesar el seu cor, en un plat de la balança. A l’altre plat s’hi col•locava la ploma símbol de la justícia i veritat. Si el veredicte resultava favorable al difunt era recompensat amb la vida eterna. En canvi, si era a la inversa, el difunt era devorat pel terrible Ammit. Per tant queda ben clar que aquesta misteriosa iconografia egípcia va ser reutilitzada pel cristianisme, canviant només la figura d’Anubis per la de Sant Miquel, però amb els mateixos efectes pràctics. L’arcàngel però, sol aparèixer acompanyat del Dimoni traïdor, intentant fer trampes en el judici de les ànimes estirant des d’un dels costats de la balança per tal d’assegurar-se més condemnats.
Trobem doncs diferents testimonis de com la mitologia cristiana adopta com a propis trets pagans tant grecs com egipcis que en algun cas es poden remuntar 3.500 anys enrera.

Per un quart de segle compartit amb totes i tots vosaltres

2009-12-21T08:57:00.000-08:00

gràcies per ser amb mi, us estimo!

Sid Sid Sid Vicious

2009-12-11T08:59:00.000-08:00

VIU RÀPID, MOR JOVE....

Sid Vicious, de nom real John Simon Ritchie-Beverely, baixista dels Sex Pistols. Provocador, agoserat, brillant i polèmic. Conegut per personificar l'essència de l'actitut del punk. Genialitat o bogeria? Els Sex Pistols li van demanar d'unir-s'hi després de que l'anterior baixista Glen Matlock els abandonara el 1977.

Des de menut envoltat de dogues, traficant amb 14 anys i amb curiositat per l'experimentació. Enganxat a l'heroïna i les amfetamines.
Acusat de temperament violent i de l'assassinat de la seva parella Nancy Spungen, amb la qual mantenia una relació turmentosa. Nancy, com Sid, també enganxada a l'heroïna va ser trobada morta al costat de Sid amb un forat a l'abdomen sense que ell recordara res de l'ocorregut la nit anterior. Segurament va ser assassinada pels camells que els hi proporcionaven l'heroïna.

Els sex Pistols es separaren a San Francisco després del seu concert al Winterland Ballroom el gener de l'any 1978. Se sol acusar a Nancy Spungen de fomentar la seva addició a l'heroïna i de promoure la dissolució dels Pistols. Spungen va convertir-se en la seva manager i Vicious va començar així la seva carrera en solitari durant la qual va actuar amb músics com ara Mick Jones de The Clash, el baixista original dels Pistols Glen Matlock, Rat Scabies de The Damned i Arthur Kane, Jerry Nolan i Johnny Thunders dels New York Dolls.
Sid morí per una sobredosis d'heroïna proporcionada per la seva mare a l'edat de 21 anys. Abans de morir, la mare de Vicious va reconèixer haver-li proporcionat heroïna suficient per a matar a dues persones, pensant que era el millor que podia passar. La seva mort va estroncar la creació d'un nou àlbum per a recaptar fonts per a la seva defensa (per al judici en el que estava acusat d’assassinar a Nancy), amb membres dels Pistols: Steve Jones i Paul Cook. També hauria inclòs col•laboracions amb The Stooges, Ramones, New York Dolls i The Heartbreakers.

Després de la incineració de Sid, la seva mare va trobar una nota a la seva jaqueta on deia:

"Hicimos un pacto de muerte, yo tengo que cumplir mi parte del trato. Porfavor entierrenme a lado de mi nena. Entierrenme con mi chaqueta de piel,vaqueros y botas de motociclista. Adios, Con amor Sid".

D'aquesta gran història d'amor neix el tema love kills escrit pel baixista de la banda nordamericana de punk Ramones, Dee Dee Ramone.

August Rodin als carrers de valència

2009-11-15T08:35:00.000-08:00

Quan passeu per davant de l'ajuntament de valència, pareu, fixeu la vista cap a la plaça i veureu unes estranyes figures ennegrides situades allà.
no és pas una il•lusió òptica... es tracta d'originals en bronze d'August Rodin.

Rodin es troba emmarcat en l'academicisme més absolut de l'escola neoclàssica, és l'escultor encarregat de posar fi a més de dos segles de busca de la mimesi tridimensional i de donar un nou rumb a la ja obsoleta concepció del monument i l'escultura pública. Es per això que aquest autor ha estat denominat dins la història de l'art com "el primer artista modern".
La tècnica que utilitzava per a fer les seves obres és el buidat. Actualment coneixem les seves obres com a peces de bronze, però en la seva època Rodin elaborava les peces en guix: buidava el guix, material utilitzat generalment com a esbós per als escultors. Així doncs, Rodin l'utilitzava com una manera de criticar el circuit de l'art i a la escultura en marbre (blanc igual que el guix, però molt més car. El seu missatge era clar, la imatge té un valor superior al material amb el que aquesta sigui elaborada.

El títol de la exposició és: Auguste Rodin a Màlaga

aquesta exposició inèdita es va presentar per primera vegada a Màlaga. La mostra reuneix set escultures monumentals del Musée Rodin de París: El Pensador (obra que l'artista va concebre inicialment per a formar part del grup escultòric de "La porta de l'infern", la qual finalment va cobrar vida pròpia i independent), i sis estudis de cinc dels sis prohoms que conformen el Monument als burgesos de Calais.

Les Portes de l’Infern: aquesta obra va ser un encàrrec per a decorar un museu que mai va arribar a ocupar el seu lloc corresponent. És un monumental grup escultòric amb uns sis metres d'alt, quatre d'ample i un de profunditat. Conté unes 180 figures amb dimensions variables entre 15 cm i més d'un metre. L’encàrrec era per al futur Museu d'Arts Decoratives de París, però el projecte es va cancel•lar i quedà al taller de Rodin, el qual va seguir treballant-hi fins la seva mort. actualment el podem trobar al Musée Rodin.
Les Portes de l’Infern són, en definitiva, una reflexió sobre la condició humana. Es poden distingir tocs de romanticisme i simbolisme amb un contrapunt d'estil més realista tenint en comte els efectes de la llum. Algunes de les numeroses figures van ser més tard reproduïdes per Rodin de forma independent, com es el caso de l'escultura El pensador (ubicat al dintell de la porta).

El Pensador: original en bronze i símbol de l'escultura de Rodín. Aglutina totes les característiques de l'autor. L'escultura arriba a traspassar el sentit literari (ja que en el seu origen és el retrat del poeta Dante que es veu afectat per tot el que està veient -a les portes–), i ara amb l'escultura a grans dimensions adquireix un significat totalment diferent, expressa de manera universal el destí de l’home. L'escultura està inspirada en obres clàssiques i renaixentistes com el Moisès o la Tomba de Lorenzo de Medici de Miquel Àngel.
Rodin va més enllà de la representació idealitzada d'una persona per a transmetre la solitud, la preocupació de l'home pel destí de l’ésser humà... l'obra evoca una gran càrrega psicològica.

No ho penseu dues vegades, només veure l’escultura de "El pensador" en viu i en directe ja val la pena. Quan sigueu al seu davant intenteu percebre les brusques cinzellades, l'expressiva deformació voluntària del rostre i la delicada manca de coherència proporcional.

En definitiva un plaer per als sentits, Bon profit!

Castanyada versus Halloween

2009-11-01T03:13:00.000-08:00

La Castanyada és una festa popular dels països Catalans que es celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina). En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzen rifes de panellets i fruita confitada.

Sembla que el costum d'ingerir aquests aliments, prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es tocava a morts durant tota la nit fins la matinada; amics i parents ajudaven als campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumien aquests aliments per no defallir.

Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada és una festa que s’inicia a finals del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres aliments que llegums i fruita seca i els pans votius de l'ofrena als difunts en els funerals, més popularment coneguts com a, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.

La imatge de la tradició popular, és la de representar la festa a partir del personatge de la Castanyera. Aquesta sol aparèixer com una dona vella, vestida amb roba pobra d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer.

Actualment, la castanyada s'ha convertit amb la revetlla de Tots Sants, i es celebra en l'àmbit familiar, extrafamiliar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Nadal, Carnestoltes i Sant Jordi-.

Per altra banda, l'anomenat Halloween és una festivitat tradicional d’origen celta, que actualment s'ha estès per tot el món.
Fa molts segles, a Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d'octubre es celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l'any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gal•lesa "Samhain" literalment vol dir "final d'estiu". El dia que celebraven Samhain era el dia de cap d'any, el 31 d'octubre en el nostre calendari. En aquella època, s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

Amb l'arribada del Cristianisme s'establí el primer dia de Novembre com a Dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d'octubre es convertí en All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween. Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat, i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX. A partir d'aquí, la tradició es va començar a estendre per la resta del món.

Tant la Castanyada com el Halloween són festivitats tradicionals d’orígens animista en relació als difunts i els rituals d'ofrena i àpat comunitari per a commemorar-los. Ara bé, ens dies com aquests és quan estan lluny de casa trobes a faltar els panellets de la mama, les castanyes fetes a la llar de foc al costat de la família i l'ambient de màgia que només la tradició i la perpetuació del propi patrimoni cultural comporta!

Ànims a totes i feliç Castanyada, qui ha gosat celebrar el Halloween poca vergonyes!?

AUTODETERMINA EL TEU COS, LES DONES DECIDIM AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT , 19ª festa per la independència

2009-10-21T02:21:00.000-07:00

Enguany la festa per la independència gira al voltant del tema de l'avortament,tema d'actualitat pel nou Projecte de Llei Orgànica de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’ Embaràs del PSOE. Aquesta llei però, no és el que qualsevol dona podria consideraria plena llibertat per decidir sobre el pròpi cos.
Hi ha una sèrie de temes a tenir en compte:
Primerament, per a que l’avortament voluntari s’implanti de manera eficaç dins del marc legal cal regular una llei específica on deixe d’estar tipificat com a delicte. Per açò, és imprescindible suprimir l’article 145 del còdi penal espanyol i no tan sols modificar-ne l’apartat 2 com proposa el projecte. Mentre les IVE segueixin essent tipificades com a delicte es mantindrà la inseguretat jurídica, ja que podran ser castigades amb penes de multa a les dones i inhabilitació especial i presó als professionals.
En segon lloc, una llei que desprotegeix les dones que queden fora de l’escàs període establert com a legal (14 setmanes) per a decidir efectuar la pràctica de l’avortament, és una llei restrictiva. Només dins el període de les primeres 14 setmanes d’embaràs, les dones poden optar a la plena decisió voluntària de la seva interrupció. Ara bé, cap dona podrà avortar sense haver rebut la Informació Prèvia en sobre tancat sobre les diferents prestacions, drets i ajudes públiques existents de recolzament a la maternitat. Aquesta informació s’haurà d’entregar amb un mínim de tres dies anteriors a l’avortament. Sense saber el temps d’espera que es puga efectuar entre la visita al metge i l’entrega d’aquesta i per tant l’aplaçament fins a la efectuació de la IVE. Així queda palesa una nova manera de control eludint que les dones no som responsables per a marcar per nosaltres mateixes l’espai de reflexió que desitgem abans de prendre decisions.
En tercer lloc, la llei determina que només per causes mèdiques i sense superar les 22 setmanes de gestació, es posa la decisió última sobre si la dona pot o no avortar, en mans d'un Comitè Clínic. Aquest, format per dos metges ginecològics o de diagnòstic prenatal, un pediatre i un psicòleg clínic. Tenint en comte que a l’Estat espanyol l’avortament és un tema polaritzat i polititzat, es preocupant, ja que segons com es nomenen els membres del comitè pot dur a llacunes legals. I no només això, comporta un retrocés legislatiu, ja que s’obvien les situacions en les quals dur a terme l’embaràs puga suposar greus riscos per a la salut física i/o psíquica. No hi ha cap motiu que justifique el fet que una nova llei oferisca a les dones un tracte pitjor que la llei del 1985. A més a més, es inadmissible que augmenten el nombre de dictàmens mèdics previs durant les primeres 22 setmanes, a partir de les quals es nega un dret que ha estat reconegut durant 24 anys amb l’aval del Tribunal Constitucional. I tot açò sense fer referència al fet que la majoria de dones que volen practicar un IVE en estos casos solen ser d’embarassos desitjats en els quals es descobreix tardanament una malaltia greu i incurable. Aquestes solen aprèixer amb la gestació avançada o perquè escapen als controls diagnòstics de les ecografies de les 20 setmanes, segons consta en un informe presentat al Govern per tres prestigioses especialistes de diagnòstic prenatal.
En quart lloc, cal reformular legislativament el dret de les menors a poder avortar sense el consentiment dels pares o tutors, modificant l’article 9 de la Llei d’Autonomia del Pacient, per tal d’equiparar els drets de les menors de 16 anys davant d’una IVE amb la resta d’intervencions sanitàries, tant en l’àmbit de la decisió com en el de la informació a les famílies. Cal evidenciar el fet que les joves que no puguen accedir de manera segura per a elles a un avortament legal, busacaràn un altre metodologia, potenciant de nou els avortaments clandestins o el turisme avortiu.

Per últim la llei estableix una sèrie de criteris generals sobre Salut Sexual i Reproductiva, dels quals la seua aplicació no queda garantida pel seu escàs desenvolupament. És per aquest motiu que sense l’aplicació de la coeducació als centres educatius i amb una total i completa reforma de l’educació sexual afectiva amb personal especialitzat no es pot actuar.
Cal una estratègia a nivell global que tracte totes i cadascuna de les problemàtiques que genera un sistema discriminatori cap a la dona com és el patriarcal.
Cal una regulació de las responsabilitats dels centres sanitaris i l’objecció de consciència dels seus professionals reconeguda a l’art. 16.1 de la Constitució, que estableix el “dret a la llibertat ideològica i religiosa”, però que no està regulada. Així ens trobem que actualment a 7 comunitats autònomes no s’atenen les demandes d’avortament de la dona en cap hospital públic, i en la resta només en el 2’9%. protegint la consciència del professional per damunt del dret d’assistència sanitària de la dona.
Cal abaratir els anticonceptius, i la inclusió de l’avortament als estudis de medicina, infermeria i altres professionals sanitaris, desenvolupant accions formatives per a generar i garantir un bons professionals.
Cal reformular la privatització de la pastilla del dia després. Aquestes s’haurien de poder aconseguir de manera gratuïta als centres de planificació familiar. La seva privatització evidencia que la salut pública, en especial quan es tracta de dones, és menys important i és susceptible de ser utilitzada com a rèdit econòmic per augmentar el calaix de les farmacèutiques en moments de crisi econòmica.

Dimecres 21

Passe de vídeo “Historia de un secreto”
Sinopsis. "Quan jo tenia quatre anys i mig, ma mare va desaparèixer. La nostra família ens va dir a la meua germana i a mi que havia anat a treballar a París. Un any i mig més tard, la nostra àvia ens va confessar que havia mort en una operació d'apendicitis". Vint-i-cinc anys després la realitzadora Mariana Otero descobreix la veritat: s’ha mare va morir per un avortament clandestí a una França que no coneixia encara la “llei Veil”.

Dissabte 24.

19:00h. Xerrada. l’Avortament, un dret innegable.

Amb la participació de Susan S. Davies de l’organització Woman on Waves i d’una militant de Maulets. Woman on Waves (Organització Holandesa que des del seu vaixell ajuda a les dones de tot el món a prendre consciència sobre la planificació familiar i prevenir embarassos no desitjats, a més aquestes dones practiquen avortaments en aigües internacionals a aquelles dones que no poden fer-ho als seu país. Aquest vaixell va tenir una polèmica arribada a València el passat 2008).

21:30h Sopar popular. (cal apuntar-se al Terra)

23:00h Concert de Naia

Dimecres 28.

Xerrada. L’Avortament a altres parts del món. El cas concret d’Amèrica Llatina.
Amb la participació de Claudia Anzorena, integrant del col·lectiu feminista “Las Juanas y las Otras” (Mendoza Argentina), integrant de la “Campaña Nacional por el Derecho al Aborto Legal, Seguro y Gratuito” (Argentina), i col·laboradora de la llista RIMA “Red Informativa de Mujeres de Argentina”.I d’una companya de Nicaragua que ens explicarà la lluita de les dones al seu país on esta prohibit l’avortament fins i tot quan la vida de la mare esta en perill.

Totes les activitats es realitzaran al Centre Social Terra (c/Baró de Sant Petrillo,9)

Organitza: Maulets Horta horta@maulets.org

Orígens i evolució de l'impressionisme

2009-10-10T02:32:00.000-07:00

L’impressionisme va ser un moviment pictòric que va néixer tal i com es considera pels historiadors a partir de la figura de Manet. Manet va presentar un quadre al Saló de l’any 1865 titulat Olímpia, el qual va produir un gran escàndol degut a la presència d’un nu femení sense necessitat d’utilitzar el recurs tradicional d’un tema mitològic per explicar-lo. El pintor ens mostra a la cortesana en l’interior d’un prostíbul completament nua i sense pudor. L’artista es nodreix de la tradició per enfocar-la d’una manera completament innovadora. Es considerat doncs com un artista crucial, un punt final i principi d’alguna cosa. Ara bé, els antecedents d’aquesta nova tendència es poden remuntar a artistes anteriors, com ara els romàntics anglesos Constable o Turner en els quals la natura adquiria un significat emocional i psicològic. El primer per la seva capacitat d’entendre el paisatge d’una manera diferent a la tradicional i el segon per una manera diversa de percebre i representar la natura. També es podrien considerar com a precedent el grup de Barbizon, degut a les seves investigacions al voltant de la sensibilitat romàntica i el paisatge realista posant de manifest el misteri de la natura.
Es podrien emplaçar els inicis de l’impressionisme a partir de l’any 1862, quan els alumnes del taller de Gleyre, com Sisley, Bazille, Renoir i Monet s’ajunten per l’anhel de pintar a l’aire lliure. Quan també trobem a l’acadèmia Suïssa artistes com Cézanne i Pissarro amb inquietuds semblants.
Però no va ser fins l’any 1874 que es van unir realment, no tant per aspectes formals de procediment, com per el fet de ser refusats del Saló oficial i amb la plena voluntat de conduir el treball artístic a nous plans de l’experiència. És a dir aquest moviment estilístic es pot situar a l’Estat Francés i concretament a París als voltants de l’any 1874 fins el 1882, ja deslocalitzat de Paris, moment en que la crisi econòmica i l’inestabilitat social van contribuir al seu deteriorament progressiu, ja en moment de crisi, en favor de les noves teories simbolistes i els incipients moviments d’avantguarda.
Els objectius d’aquest nou estil eren la recerca de la veritat en les percepcions visuals, on el tema quedava reduït a un segon nivell d’importància creant una realitat psicològica plaent i confortable allunyada dels esdeveniments bèl•lics i de la crispació social. Es pretenia una reutilització del concepte de mimesi de la naturalesa a un nivell més elevat, per tal de dotar l’art d’una nova força i vitalitat, mitjançant l’objectivitat sota paràmetres òptics.
Els temes anaven relacionats amb la representació visual de la vida de manera confortable i plaent, ja que la seva base era l’estudi de la percepció òptica i dels problemes pictòrics. La seva aportació més important va ser un canvi de la concepció de la pintura i del que aquesta havia de ser, relacionada amb un canvi de la tècnica pictòrica. Aquesta provocava una ruptura directa amb el concepte tradicional estètic heretat del Renaixement.
Els moviment impressionista estava format d’un grup molt heterogeni d’artistes, alguns actualment només coneguts per historiadors especialitzats. El seus principals membres van ser Monet, Pissarro, Renoir i Degas. Tot i tenir moltes divergències i no conformar-se amb una mateixa visió de l’impressionisme si que van ser els exemples més clars d’un canvi significatiu a nivell estètic.
Monet es podria considerar com el líder d’aquest nou moviment, ja que sempre va ser el més purista d’ells i el que li va donar nom gràcies a l’obra de l’any 1872 .Impressió: sol naixent, en la que submergeix el quadre a una boira blava en la qual quasi no es perceben les formes de les embarcacions del fons. A partir del 1881 quan s’instal•la a Giverny que començà a pintar sèries completes, com els 42 quadres de La Catedral de Rouen, pintats a diferents hores del dia. Amb el cicle de les catedrals l’artista indaga i reprodueix de manera sistemàtica la variació de la llum en l’arquitectura, en relació als diferents punts de vista i les diverses hores d’observació. Per altra banda Pissarro a diferència de la resta del grup d’artistes, va impregnar el seu treball d’implicacions socialistes conscients. L’any 1897 va pintar El bulevard dels Italians, matí a ple sol, un exemple clar de la imatge del parís del seu temps, de la haussmannització.
Renoir l’any 1875 va pintar El Ball del Moulin de la Galette,
obra en la qual reproduïa un aconteixement de la vida quotidiana de París dotada d’una gran harmonia de colors complementaris, en unes dimensions relatives a una pintura històrica. Buscava una nova manera de tractar el tema, una nota contemporània de color amb encant i novetat.
Per últim, Degas tenia un gran interès per les manifestacions de la vida moderna, les quals observava des d’un punt de vista crític. Li agradava representar gests, estats de cansament, actituds i modes, buscant la intimitat d’un instant sorprès. Com ara en Dona sortint del bany de l’any 1879, en aquest quadre apareix una dona en una posició gents sensual, en el qual busca la veracitat de la imatge de la dona en una acció rutinària. Ara bé, el que més podria definir el seu estil és la tendència a la representació del moviment, un exemple en serien les seves ballarines, L’estrella o la ballarina en l’escena.
A partir del 1880 es pot dir que els impressionistes ja no formaven un grup unit i cohesionat, les inseguretats cap els seus principis i la duresa de la crítica els havia desencantat. L’angoixa dels seus membres va ser decisiva conjuntament amb la pressió de l’aparició de nous moviments. La majoria va reprendre el treball d’estudi en la recerca de noves esferes de significació estètica. Un retorn a la importància de l’estructura de la composició, la solidesa i l’expressió. Provablement una reacció contra l’interès exclusiu cap a la llum en benefici de la sensibilitat malencònica d’una nova tendència clàssica imperant al 1880, que derivaria en l’anomenat simbolisme. La realitat deixava de ser exclusiva de la naturalesa i apareixia la necessitat d’assumir l’existència de l’extraconscient, entrant dins el camp de l’extrasensorial, del qual se’n deriva un art subjectiu. La història i la realitat es veien substituïdes per l’interès cap al mite i els somnis. Artistes com Puvis, Feuerbach i Moreau, conjuntament amb Seurat, Gaugain i Munch en van ser partícips. Moreau mantenint la tendència de la nova sensibilitat hi va introduir un desequilibri respecte a les llegendes de l’art. Les seves representacions semblaven fruit d’al•lucinacions psicotròpiques, que més endavant contribuirien a la formació dels moviments surrealistes del s. XX.
Paral•lelament neix el naturalisme o pintura internacional, corrent enfrontada al simbolisme, anomenada així per la participació d’artistes d’arreu d’Europa i Estats Units, artistes que fins aquell moment no havien gaudit de massa rellevància. Arran de l’exposició Internacional de París del 1900, va destacar especialment la figura dels escandinaus per mostrar una nova tendència pictòrica de la realitat, el moviment que més endavant es denominaria com a naturalisme. Es basava en el tractament de la llum a partir de la pintura barroca, especialment la de Velázquez. Artistes com Zorn, Sorolla, Sargent, Kroyer i Corinth, en van ser alguns dels seus representants. Va ser molt important durant molt de temps, però finalment seria anul•lada per les modes artístiques i el moviment modern de principis del s. XX.

La llum: La influència dels avanços en el camp de la física, la química i l’estètica científica de l’impressionisme i del post-impressionisme

2009-10-04T09:22:00.000-07:00

"George Seurat- (Un dimanche après-midi à l'Île de la Grande Jatte)"

Es sol sostenir que l’art i la ciència (física, química i estètica) constitueixen dues esferes clarament diferenciades, determinades per motivacions i objectius que no tenen res a veure entre si. Però cada cop s’està més disposat a admetre que la creació artística posa un component reflexiu i discursiu molt gravitant, i que en lloc d’oposar-se a la ciència, integra amb ella un sol camp.
La cultura moderna, no pot sinó, beneficiar-se del diàleg obert entre l’art i la ciència.
A partir de la 2na meitat del s. XIX sembla que aquesta relació entre l’art i la ciència s’accentua.
La idea de que la matèria estava composta per partícules indestructibles havia interessat a molts científics des de principis del s. XIX. Des de Daltar passant a Ludwing Humann i Von Helmholtz. Comencem a veure com escrits científics influeixen en pintors, com és el cas de Helmholtz amb Seurat i molts altres post-impressionistes.
Helmholtz concebia en el seu llibre “Els principis artístics de les belles arts: òptica i pintura.” Com la llum estava composta per una sèrie de fines molècules transparents, que omplien l’aire i sobre les quals incidia la llum.
Per altra banda, Brüke, estudiava les ombres dels arbres, plenes de jocs lluminosos i difusos, els quals explicava com a conseqüència del moviment molecular.
Un altre científic que també va influir molt en els pintors contemporanis fou Orgen Rood, el qual en les seves obres, com ara “Cromàtica moderna” citava algunes qüestions encarades cap al dinamisme. Rood es dedicava fonamentalment a experimentar amb la lluminositat dels colors quan és barregen amb la llum blanca. Els pintors del moment captaren aquesta idea per aconseguir produir la impressió d’un flux de llum.
Un altre científic molt destacable per la seva influència en el món de la pintura va ser Eugène Chevreul, el qual va assentar les bases de totes les investigacions cromàtiques del segle XIX. Chevreul va influir n Delacroix, i va ser fonamental per a desenvolupament de l’impressionisme i del post-impressionisme. La seva gran aportació fou la llei de les bases del color, va descobrir que la llum és l’origen de la coloració, i que cal diferenciar uns colors primaris (groc, roig i blau) d’uns que va denominar secundaris, que són la suma de dos primaris (violeta, ataronjat i verd). Cada color primari s’intensifica quan es troba disposat al costat del seu color complementari, que és el secundari format mitjançant altres colors primaris. Tot això és resumeix en una sèrie de lleis que els artistes impressionistes aplicaven d’una manera molt intuïtiva.
El grup de pintors construït al voltant de Seurat i Signac, posen les teories científiques al servei de l’art. S’interessen en els treballs sobre la llei del contrast simultani dels colors d’Eugène Chevreul, que explica com ja he dit abans, com tot color difon el seu complementari en el medi ambient, i transporten aquesta observació directament sobre el llenç, donant una major esplendor als colors que fent una mescla prèvia en la paleta de l’artista. Per últim, i molt important s’interessen en la psicologia de les sensacions desenvolupada per Charles Henry en la seva obra “Introducció a una estètica científica” en això es centra sobretot Seurat. Segons les teories de Henry, l’art, com les ciències , es regeix per lleis. Les ascendents susciten l’alegria, les descendents la tristesa, els colors vius estan relacionats amb l’eufòria, els colors obscurs amb la melangia.
Amb aquest petit instrument, hi veia Signac un vehicle poderós per a l’emancipació cultural del proletariat industrial. Signac el va recomanar a Van Gogh, que sembla que l’utilitzà en alguna obra mentre estava hospitalitzat a Arles. Signac creia també que el transportador seria un instrument útil pel disseny industrial. Mitjançant el seu ús, els treballadors i aprenents, aprendrien a veure la correcció i la bellesa de les coses, en substitució de l’estètica empírica que tradicionalment se’ls donava barrejada amb consells confusos.
En la relació entre les aportacions tècniques de Chevreul, Charles Blanc, i Chares Henry, observem que donen una base científica a la pintura. Els seus estudis tenen una total relació amb el naixement del puntillisme, el neo-impressionisme i el divisionisme. El puntillisme es refereix a la tècnica de petits punts de color pur que es fonen en la retina, i el divisionisme fa que el fonament del color vingui donat per la divisió dels tons. L’obra de Seurat està molt lligada a tota aquesta teoria del color, essent molt valorada per obrir nous camins. També estudia l’impacte dels colors en l’espectador, podent controlar el resultat final. Signac participa d’aquesta obsessió per arribar a un art objectiu i científic.
Les idees de Charles Henry sobre l’estètica científica, el que realment pretenien era reestructurar la ciència.
Les seves teories no només influïren en els artistes impressionistes i post-impressionistes, sinó també en Delaunay, Kupka, Van de Velde, Josef Albers, Kandinsky i Klee.
Però, tot i això, la seva aportació més significativa va ser el desig de crear un ethos social i científica total. Considerava que la natura havia de ser concebuda com una cosa fluïda i dinàmica.
Com hem pogut observar a partir de la segona meitat del s. XIX la relació entre els científics i els pintors s’accentua de manera molt considerable, la qual cosa no significa que abans caminessin per costats completament diferents sinó que a partir d’ara comencen a ser coneixedors de la seva unió i partidaris de la seva evolució.

una mica de ciència d'experts

2009-09-17T03:04:00.000-07:00

Extret del bloc: Les ovelles elèctriques:

És possible que ens enregistren les converses telefòniques que matenim a través del mòbil? És possible que ens intervinguen els sms que enviem als nostres amics, parelles, fills o clients? La responsa és sí, perquè, tot i que no s'ha donat massa publicitat a l'assumpte, el govern d'Aznar va pagar 36 milions d'Euros a Eriksson per un programa anomenat Sitel. Aquest sofware el fan servir els cossos policials i té capacitat de seguir i enregistrar totes les telefonades de mòbils d'Espanya i les dades que van associades al mateix temps. El PP no es va atrevir a posar en marxa el sistema perquè no tenia la cobertura legal suficient però el posterior govern socialista sí que ho va fer. De fet, diuen els especialistes que va estar funcionant durant un any sense suport legal. Després, el govern no va portar seu ús al Congrés, segurament, perquè li feia por la publicitat d'un debat obert sobre la privacitat de les comunicacions. La Llei del 18 d'octubre de 2007 de conservació de dades autoritza la punxada de trucades sempre que hi hagi una ordre judicial prèvia. Ara bé, l'article 33 fa una excepció quan es tracta de les dades personals referents als contractes que les operadores estan obligades a proporcionar als agents facultats que ho demanin (DNI, CIF, adreça postal, tràfic de trucades i dades associades ). Els permet accedir-hi sense ordre del jutge, tot i ser considerats dades personals. Una llacuna legal important. El Sitel es podria considerar com la versió espanyola del famós 'Carnivore' nord-americà. Abans, primer s'havia d'obtenir una orde judicial per passar després a fer les escoltes. Ara, amb aquest sistema, es pot accedir a totes les converses i només conservar les que autoritze un jutge. Un gir copernicà. El Sitel té tres servidors centrals (la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el CNI) i està imbricat al mateix sistema de telefonia de les empreses, és a dir, formaria part, per així dir-ho, del propi sistema de comunicacions. El programa proporciona tant la gravació de la conversa com dades sobre la ubicació dels qui parlen. De moment, no es poden intervenir ni correus electrònics ni fotos enviats a través del mòbil. No em vull fer massa llarg, però si algú tenia dubtes sobre si estem o no expossats en les nostres comunicacions mitjançant les noves tecnologies, que s'ho vaja traguent del cap. No n'hi ha cap, de dubte. I d'això, de moment, no se'n parla. Un altre dia explicaré en detall com funciona aquest famós desconegut, el Sitel propietat del Ministeri de l'Interior.

Escrit per Xavier Vidal

Més o menys tots sabem de que va això, però almenys ara li podem posar nom al programa que utilitzen!
Us recomano que aneu directament a la font! És un bloc molt interessant, finalista dels Premis Blocs de Catalunya, allí hi trobareu per catgories una pila de blocs interessants, sobretot els de cultura i política, encara que d'aquests darrers alguns siguin certament criticables...

"Ho voglia di te", Federico Moccia

2009-09-14T05:44:00.000-07:00

I riu. I jo només sento el seu perfum Caronne. La miro. Almenys això sí que no ha canviat. Voldria dir-li: "I ara qui ocupa el meu lloc?". El meu lloc. Ja. I què et feia pensar que en tenies cap? M'ho podria respondre. O sigui que callo. Muts i a la gàbia. la miro mentre continua aquest estrany ball de presentacions. Ella, hàbil cortesana, dama implacable de la seva societat, de la seva cort daurada. I balla, i riu i tira enrere el cap i una cascada de cabells, i el seu perfum i una altra vegada la seva rialla. I de nou... de nou tu. Però si no ens havíem de veure més...I sento tot el meu dolor. El que no conec, el que no he viscut, el que ara trobo a faltar. Per sempre. Però quants t'han hagut d'estrènyer entre els seus braços per convertir-te en la que ets. Quanta raó que tens. Tant és. Total, ella no m'ho dirà mai, per desgràcia. O sigui que guardo silenci. I la miro. Però no la trobo. Llavors tracto de recuperar aquella pel·lícula en blanc i negre que va durar dos anys. Tota una vida. Les nits que vam passar al sofà. Lluny. Sense poder-m'hi resignar. Esgarrapant-me les galtes, demanant ajuda a les estrelles.A fora, al balcó, fumant un cigarret. Seguint amb la vista el fum cap al cel, amunt, cada cop més amunt, més enllà... Allà, justament allà on havíem estat nosaltres. Quantes vegades vaig nedar en aquell mar nocturn, perdut en aquell blau marí, endut pels rius d'alcohol, per l'esperança de recuperar-la. Amunt i avall, sense parar. A través d'Hidra, de Perseu, d'Andròmeda...I més avall fins a Cassiopea. La primera estrella a la dreta i després tot recte, fins a la matinada. I més enllà encara. I a totes demanava: "L'heu vista? Siusplau...He perdut la meva estrella. No hi és, la meva illa. On deu ser ara? Què deu estar fent? Amb qui?". I al meu voltant el silenci d'aquelles estrelles trobades. El soroll enfadós de les meves llàgrimes exhaustes. I jo, un idiota que buscava i esperava trobar una resposta. Doneu-me un perquè, un senzill perquè, un perquè qualsevol. Però quin tros d'ase. Si ho sap tothom. Quan un amor s'acaba es pot trobar tot, excepte un perquè.

dolça melangia que m'enpenys...

2009-09-09T05:47:00.000-07:00

Un bri d'aire fresc em fa tenir una lleu esgarrifança,
em poso una jaqueta, ja s'acaba l'estiu...un estiu que ha sigut per a la reflexió.
Un estiu que ha sigut per al retrobament amb el que t'estimes i
en definitiva un estiu que t'ha fet recordar tot el que és evocable a Barcelona ciutat de colors, corrupció, amistats antigues, noves amistats, passat, lluita, present, contaminació, família, grandesa, bellesa, terra, pudor, desfici, treball...
ciutat això sí, que viu dins meu ara i sempre!

Deliris de grandesa

2009-09-06T09:26:00.000-07:00

No hi ha res pitjor que trobar-se malament, sola. No tens ningú que t'animi una mica ni tan sols algú que et faci passar el tràngol una mica més lleuger, estàs sola. Tens febre, tes fred (i diuen que fa calor) quin calor em pregunto jo des de dins del meu jersei de llana?
No hi ha res pitjor que posar-se malalta a l'estiu i a més a més coincidint amb els escassos dies lliures que tens de la feina...si es que tinc un bon ull!
Em corregeixo, no hi ha res pitjor que posar-se malalta quan tothom està de festa, gaudint de bona companyia, amb els seus, que no els teus perquè a aquestes altures ja has decidit que la pròxima persona que et truqui per a quedar serà esborrada de manera imminent de la teva llista de "contactes".
I JO, amb el meu jo de l'alterego es clar, que hi ha algú més? Doncs JO, ja començo a estar farta de la meva companyia, m’avorreix tant la meva cara que em faig fàstic...si com a mínim hi hagués manera de treure'm les ulleres i les bosses de sota dels ulls...aviso ara mateix m'haurien de contractar per a fer de figurant d'una d'aquestes series de renom d'estats units tipus "True blood", perquè pinta de morta vivent la faig de sobra! Això si a mi aquesta pinta no em confereix gents de glamoure...quina decepció!
Res a fer, estic sola amb la meva autocomplaent companyia, en una Barcelona en obres per tots els costats que no em deixen aclucar l'ull...si descansar és el que suposadament he de fer hauré d'acabar parlant seriosament amb l’excel•lentíssim alcalde Jordi Hereu per a recordar-li la seva incompetència en mesura de subvencions...
I no, no era necessari aixecar tot Barcelona per a rebre una subvenció europea!!!! Que sembla mentida, cada any estem igual, però aquest a més a més amb la grip!
Que si és grip A o no??? Bona pregunta....jo diria que es la convencional, no tinc massa febre i tinc unes angines que tiren cap arrere...bamos que ni en això puc estar de moda...i fardar davant dels meus col•leguis dient: "uixx es que mireu tius m'ho vaig passar fatal amb la grip A, però sóc més xula que ningú i aquí estic..."
Bajanades i més bajanades no puc parar d'escriure inutilitats i tot això ve provocat senzillament pel problema més antic del nostre univers conegut: L'avorriment!
Sola, malalta, delirant, amb mal aspecte i avorrida!!!
Algú podria imaginar-se algun mal pitjor per al seu enemic??
Aviso ehh si algú m'ha tirat un mal d'ull ja ho te bé...el puc subornar però ja en tinc prou...desitjo i anhelo l'aire contaminat de Barcelona onejant-me els cabells!

Una malalta i els seus deliris de grandesa!

COMENTARI DE L’OBRA “JUDIT I HOLOFERNES” D’ARTEMISIA GENTILLESCHI

2009-08-31T12:48:00.001-07:00

Breu contextualització de l’obra i de l’artista
L’obra de “Judit i Holofernes” de la qual ja havia parlat, es situa dins el context de l’art Barroc, concretament del que s’entén per tenebrisme. Aquest era un tema molt usual en l’imaginari de l’època. Simbolitzava en molts casos la mort de la tirania a mans dels oprimits. El que no era tan freqüent era el tractament tant cru de la imatge i encara menys que fos tractat per una dona.
El tenebrisme deriva del naturalisme Caravaggesc. Caravaggio va ser un dels primers artistes en establir aquests trets estilístics, els quals causaren sensació en l’Europa contrarreformista del segle XVII. La pintura d’aquesta Escola treballava per norma general en oli sobre llenç. Solien ser quadres de gran format i generalment amb poques figures de tamany quasi natural. Per tant, necessàriament necessitaven d’un tema o moment escollit impactant.
L’autora Artemisia Gentilleschi va realitzar abundants quadres protagonitzats per dones, en els quals l’acció i la valentia eren posats de manifest. Per tant cal remarcar que ens trobem davant d’una obra inusualment tractada i d’una pintora que trencava els esquemes de la seva condició de dona.
El quadre de "Judit i Holofernes" data aproximadament del 1620, es tracta d'un oli sobre llenç de 199 x 162'5 cm. conservat actualment al la Galeria del Uffizi de Florència.

Comentari de l’obra
En el quadre només veiem tres figures, Judit ajudada per la serventa tallant el cap d’Holofernes, el qual es situa horitzontalment i les altres dues figures se li posen al damunt. Aquestes apareixen en primer terme, mentre el fons en segon terme es difumina amb els mateixos personatges creant un escenari ambigu i misteriós. Trobem dos punts aïllats, però associats entre sí, que serien els ulls d’Holofernes que capten l’atenció de l’espectador ja que accentuen el dramatisme i la complexitat de l’escena. La línia és genèricament heterogènia denota dinamisme i serveix per exaltar el dramatisme del tema. Trobem línies rectes diagonals i verticals, que centren l’atenció i desprenen tensió i rigidesa emmarcades en una gran violència. Per altra banda, les línies corbes contradictòriament amb el sentit del tema aporten detallisme i suavitat i ajuden a dotar l’escena de realisme. Pel que fa al color, ens trobem amb una manca de saturació d’aquest. El tenebrisme de l’obra es forma de manera subtil ajudat pel contrast de tons adjacents en els quals hi ha un domini dels colors freds que influeixen a la sensació de dramatisme contingut, amb la contraposició del pànic del personatge d’Holoferenes i la serenitat de les dones, principalment de Judit. Cal remarcar el contrast del joc lumínic llum- foscor i la seva conseqüent lectura, la contraposició del bé que seria l’acció de les joves acabant amb el tirà, amb el mal el fons, el passat de la vida d’Holoferenes, que es deixa enrere, per a propiciar l’inici d’una nova etapa.
Les formes tenen un volum marcat, que proporciona realisme i profunditat, també són obertes fet que es relaciona amb l’ambigüitat i l’implicitació del lloc on es produeix l’acció, del qual només veiem un llit. Seguint amb les formes, les quals són virtuals en el sentit que no són reals sinó projeccions tridimensionals plasmades en una base bidimensional, aporten una suggerència imaginada dels fets. Aquestes també són corbades de manera realista, fluida i naturalista o rectes de manera rígida i violenta. En definitiva es busca la versemblança amb la realitat remarcant la transcendència de la violència i la tensió.
Com ja s’ha dit l’espai és ambigu, indeterminat, obscur i tenebrista, d’aquesta manera suggestiona a l’espectador cap a la por, la repulsió i el pànic. L’escena s’ubica a la part inferior del quadre, en un primer pla, els personatges són de tamany gran, naturalista i destaquen per la seva ubicació en referència a l’ambigüitat del fons. Els personatges són representats de manera superposta complexa. Trobem l’existència d’una diagonal d’allunyament que es situa al primer pla per anar variant el tamany dels personatges segons la seva posició, es complicat de veure degut a que només són 3 els personatges representats en l’obra. El modelats dels quals es realitza mitjançant una ombra projectada i estesa, típica de la tendència tenebrista, que dóna un context obscur en general i més accentuat amb el fons que es desdibuixa formant una atmosfera ambigua al voltant dels personatges. Això, comporta un ús contradictori dels indicadors de l’espai suggerit, ja que el fons quasi no es visible. La interpretació dels plans doncs, queda indefinida no es diferencia el primer pla del fons. Les proporcions, com ja s’ha dit, són naturalistes, condicionen el caràcter de versemblança que es deriva de l’obra. El ritme és dinàmic, accentuat l’acció en el clímax del mateix assassinat. La il•luminació és dirigida, pretén mostrar el descobriment del misteri, utilitzant la importància de l’emotivitat a través del contrast de tons que com ja s’ha comentat també es pot relacionar amb la dualitat bé-mal. Aquest contrast és accentua la potència de la violència, exalta l’agressivitat i el dramatisme. La trama és irregular i complexa, ja que implica una deslocalització amb una conseqüent exaltació del dramatisme associada també a la distorsió i l’emotivitat.
El moviment dels personatges és virtual, pels mateixos motius abans esmentats, implica acció i dinamisme, però la posició dels personatges és inestable. Judit apareix realitzant una posició de tensió infrahumana, completament serena, resulta una moviment impossible, en aquest punt es trenca amb la voluntat de versemblança del quadre. Judit es presenta com una heroïna sobrehumana.
La composició general és simètrica, remarcant la tensió i violència. Aquesta composició trenca amb la generalització i la tendència dels quadres tenebristes cap a les composicions lliures i asimètriques. Potser no és una simetria concretament buscada però podem observar un joc de línies que la defineixen. Primerament trobem un eix vertical que separa el quadre amb dues meitats, que seria marcat per l’acció de la serventa damunt d’Holofernes agafant-li el cap i que tindria la seva continuïtat amb la vertical que es deriva de l’espasa amb la que Judit talla el cap. Per altra banda tenim dues diagonals que sortirien disparades des d’aquest eix. La primera protagonitzada per la posició del cos i les cames d’Holofernes i la segona, per la tensió dels braços de Judit i la projecció del seu cos cap a endavant en escorç.

Contra la censura i la repressió: la solidaritat activa!

2009-08-27T04:12:00.000-07:00

totes som en Cesc!

NUEVA TEORÍA SOBRE EL BIG BANG

2009-08-25T05:40:00.000-07:00

El Big Bang fue el orgasmo primigenio:
Orgasmo de los Dioses amándose en la nada.
Cada vez que te amo repito la génesis universal
protones y neutrones, neutrinos y fotones
saltan de mí encendidos a crear nuevos mundos
centellas y meteoros se cruzan con mis gritos
te amo mientras mis pulmones crean la Vía Láctea de nuevo
y el sol vuelve a nacer redondo y amarillo de mi boca
la lua se me suelta de los dedos
Marte, Plutón, Neptuno, Venus, Saturno y sus anillos
las novas, super novas, los agujeros negros
anillos concéntricos de galaxias innombrables
se desgajan de mis contorsiones.
Soy Gala, soy todas las Diosas explotando.
Entre luz de centellas tu planeta de fuego
prende mis luces todas
brotan mundos cometas meteoros se hacen trizas
lluvias de estrella danzan en el arco del éter
nace por fin la tierra sus edades de magma y cataclismos
la primera partícula de vida moviéndose en la hierva de
su cilicio
y luego es el silencio
velocidad de materia que se dispersa en círculos
tus soles y mis soles se asientan en su espacio
es el frio la grandeza del tiempo
la eternidad el azul y el rojo
los sonidos, la estática
el amor insondable tu amor tierno tus manos en mi frente
las campanas a lo lejos bing bang bing bang bing bang
bing bang.
Big Bang.

Gioconda Belli, extret del seu llibre "El ojo de la mujer" 1991.
Sota el meu punt de vista aquesta és una dona excepcional, amb una capacitat creadora per plasmar i comunicar les sensacions i sentiments més íntims que inevitablement remouen per dints de manera implacable. Recomano fervorosament la lectura de les seves obres, són un plaer.
Aqui a baix us deixo un altre poema aquest però recitat per ella mateixa:

You've got a friend...

2009-08-09T07:17:00.000-07:00

Possiblement una de les cançons més versionades del nostre temps...jeje avui al meravellós programa de Catalunya ràdio dels diumenges a les 14.00h anomenat "Fora de catàleg" n'han posat una de tantes, justament la que no he pogut trobar. Era un versió de la Mina Mazzini(brillant cantant italiana) increible.
Com que no l'he pogut trobar he frikejat una estona i n'he posat unes quantes per a deixar-les al vostre criteri...s'accepten recomanacions!
Per cert escolteu aquest programa de música, és genial!

NORMA de Bellini

2009-08-06T04:47:00.000-07:00

Norma és una de les meves òperes preferides i l'obra mestra i més coneguda de Vincenzo Bellini, amb llibret de Felice Romani (basada en una tragèdia d'Alexandre Soumet) És una òpera en dos actes estrenada al Teatre de La Scala de Milà, el 26 de desembre de 1831. Malgrat els anys que fa que va ser estrenada continua essent reconeguda com una de les obres cabdals de l’òpera clàssica.
Dotat d'una vena melòdica prodigiosa, Bellini dedicà la seva breu vida a la composició. El seu talent amb el segell melòdic de la mes límpida bellesa, conserva encara avui una aureola de màgia, mentre la seva personalitat artística es deixa difícilment emmarcar dins de cap categoria historiogràfica. Lligat a una concepció musical antiga, basada en primar el canto, sigui vocal o instrumental, el sicilià Bellini va portar primer a Milà i després a París un eco d'aquella cultura mediterrània cap a l'Europa romàntica que havia idealitzat el mite del classicisme. El jove Wagner es va veure obligat a ambientar a la pròpia Sicília la seva segona òpera, Il divieto d'amare, mostrant la claredat del cant bellinià com a model pels operistes alemanys.
Recentment, la música de Bellini ha atret l'atenció de compositors d'avanguarda com Bruno Maderna i, sobretot, Luigi Nono, que l'han rellegit concentrant la seva atenció en la seva particular concepció del so, de la veu i del silenci amb arrels que s'enfonsaven en la música de la Grècia antiga i de l'àrea del mediterrani més que en la moderna tradició musical europea.
L’òpera de Norma, es situa a la Galia, durant l’ocupació romana al s. I a. C. L’obra tracta d’una sacerdotessa “Norma”que, malgrat els seus vots litúrgics de castedat, manté un idil•li amb el governador romà Pollione. Norma, prova d'impedir la rebel•lió contra Roma, confiant que arribi la pau i el retorn de l'estimat als seus braços. Pollione, però, s'enamorarà d'Adalgisa, una altra sacerdotessa druida. Norma, desenganyada, convenç als druides perquè ataquin Roma. Pollione viola el temple per raptar Adalgisa. El duen pres i Norma li proposa una alternativa: morir a la foguera o anar-se'n de la Gàl•lia sense Adalgisa, la qual morirà com a sacerdotessa renegada. Pollione no accepta l'oferta, demana clemència per a la seva estimada i que sigui ell l'executat. En veure que Pollione és lleial a Adalgisa, Norma reflexiona sobre els seus actes i es declara còmplice de la traïció i explica als druides que ella mateixa és la sacerdotessa deslleial. Pollione penedit pel seu comportament i admirat pel valor i l'amor de Norma, torna a enamorar-se d’ella, i junts avancen cap a la pira per a morir a la foguera.
Norma és una òpera de bel canto on el personatge principal, es considera com un dels més difícils del repertori per a soprano. En el segle XX poques cantants el van poder interpretar amb èxit, entre elles destaquen les interpretacions de Rosa Ponselle en els anys 20, Joan Sutherland i Maria Callas en els anys 50 i 60. Més recentment s'ha imposat la interpretació de Montserrat Caballé.
No sols és la millor òpera de Bellini, sinó la més universal i la que millor aguanta el pas del anys. L'enlluernadora ària Casta diva és una de la grans peces del bel canto, i una dura prova per a qualsevol soprano que es preï. Hi ha dues soparno que destaquen en la seva representació malgrat les diferencies, són reconegudes com a les millors intèrprets d’aquesta ària, una d’elles és la Divina o la diva assoluta Maria Callas i l’altra és la catalana Montserrat Caballé, ambdues de fama internacional. Us deixo la mateixa ària cantada per les dues perquè decidiu per vosaltres mateixos:

PETER PAUL RUBENS (1577-1640) "Leda i el cigne"

2009-07-29T09:04:00.000-07:00

Rubens, com artista barroc, té una inherent tendència al desbordament per tal d’aconseguir la bellesa i la perfecció, interès que s’origina en el renaixement. La idea de les energies desbocades on cada personatge existeix en funció dels altres és el motiu generador de moviment. El color és l’element difusor d’aquesta dimensió dinàmica, tons molt vius combinats de tal manera que aconsegueixen donar cohesió i frescor a les seves obres.
Bellori no va compartir aquesta satisfacció per l’obra de l’artista, opinava que els pintors flamencs de finals del “cinquecento” ja no seguien els models estilístics del renaixement, tot i haver estudiat a Itàlia optaven per continuar amb el fil del manierisme d’origen “Miquelangelesc”, contra el qual Bellori no perdia ocasió de remetre-hi. En criticava bàsicament “la mancanza del buon disegno” , que per ell es trobava en obres com les de Poussini.

“Leda i el cigne” és una escena mitològica, aquesta ha sigut tractada al llarg dels anys per gran varietat d’artistes. Des de l’època clàssica n’hi ha hagut representacions, aquestes han anat variant la seva iconografia en el temps, però Rubens plasma amb la seva Leda un tema iconogràfic iniciat ja en l’antiguitat, deixant de banda les noves visions dels artistes més moderns, com ara Corregio o Da Vinci.
“Leda i el cigne” de Rubens és una obra de la joventut de l’artista i com a tal hauríem de suposar que es tracta d’un assaig o de proves que aniran florint al llarg de la seva trajectòria fins arribar al que és l’art plenament “rubensquià” però això podria ser massa simple. Segons Michael Jaffé , la imatge de Leda ha servit de base de moltes de les figures femenines que l’artista va realitzar, especialment durant l’etapa a Màntua. Això ens du a la hipòtesi que aquest quadre no era un més, ans el contrari i possiblement simbolitzà quelcom important pel desenvolupament de l’artista.

El mite clàssic és un tema recurrent en el barroc i el renaixement. Durant l’edat mitjana va tenir una importància relativa, tot i que no es va acabar de perdre mai el contacte amb la mitologia. El mite va quedar relegat a un segon terme ja que imperava la visió cristiana per damunt de la pagana. Aquesta actitud va canviar radicalment dins el món renaixentista, amb la famosa resurrecció de la mitologia i religió antigues. Hi va haver així,una recuperació tot i que no es donà cap mena d’avanç teòric sobre la interpretació, les visions imperants continuaren essent l’Evemerisme i l’Alegoria. La mitologia es vivia d’una manera parcial i sense visió crítica, potser que amagués una crisi social interna contra l’excessiu pessimisme que envoltava al cristianisme, donant així èmfasi en altres aspectes en els que la religió no aportava respostes.
En cap cas s’ha de considerar com una vivència directe del món clàssic ja que els artistes n’eren el seu màxim exponent, mentre l’espectador en quedava exclòs,i només els humanistes podien concebre en la seva plenitud el significat de les obres.

El mite de Leda que ens representa Rubens està englobat dins el cicle dels raptes de Zeus i les fonts son diverses però la més emprada pels artistes i àmpliament coneguda és; “Les metamorfosis” d’Ovidi.
El relat ens explica que Zeus en una de les seves aventures amoroses va voler seduir Leda l’esposa del rei Tindareu d’Esparta. El Déu no sabia com accedir a la noia sense ser vist ni refusat, així que es va dedicar a observar quins eren els hàbits de la noia. Va esbrinar que cada matí ella sortia a jugar amb les seves criades al bosc on es banyaven nues en un llac. Zeus va aprofitar l’oportunitat i mentre Leda es banyava se li va aparèixer com a cigne resplendent, ella se li va acostar i en tocar-lo quedà embarassada. Aquella mateixa nit la noia mantingué relacions amb el seu marit i també en quedà embarassada. D’aquestes unions en van néixer quatre nens; dos d’immortals, Hèlena i Pòlux sortits de dos ous, fills del pare dels Déus i dos de mortals, Càstor i Clitemnestra fills del rei d’Esparta. Tindareu va acceptar criar com a seus els fills immortals doncs no podia anar contra la voluntat dels Déus.

L’obra de “Leda i el cigne” data de 1601 ca. És un oli sobre taula i té unes mesures de 122 x 82. Aquest quadre simbolitza el moment culminant en que Zeus posseeix a Leda i l’autor ens ho presenta amb la noia estirada recolzada en un petit coixí o sobre les seves robes, amb el braç esquerra caigut a la banda dreta de la composició, tot seguit veiem com la figura de l’esvelta i massissa noia es dibuixa fent una essa, entre les seves cames mig obertes i descobrim la imatge del Déu transformat en cigne, el qual allarga el seu bec per a poder besar la noia. La postura de Leda és més aviat incòmoda, però és una solució compositiva perfecte que ens revela l’estat de la situació. L’obra actualment és conserva al museu Staatliche Kunstsammlungen, Gemaldegalerie Alte Meister de Dresden, ja que va ser adquirida el 1723 per August el Fort de Praga.

Cal remarcar que la iconografia d’aquest quadre és relaciona directament amb la d’una Leda realitzada per Miquel àngel que va ser desapareguda. La dimensió del quadre real no se sap. De tots els estudis que va realitzar sobre la Leda només en queda el del cap, que és un dels més ben conservats. D’aquesta obra suposadament destruïda en queden dues còpies, la de Cornelius Bos, conservada a Londres, British Museum i la de Fiorentino
Rosso, també a Londres, National Gallery.
Indubtablement Rubens va tenir accés a ambdues fons per tant no és difícil suposar que la seva admiració per Miquel àngel el dugués a fer-ne una nova interpretació a partir de les còpies conservades .

Miquel àngel sempre va ser una figura important per l’artista, sabem que quan va tornar a Anvers del seu primer viatge a Itàlia (1600- 1608) duia amb ell molts dibuixos de còpies d’artistes italians que utilitzà com a material de referència pels seus treballs. Un exemple n’és la còpia de la part central de la capella Sixtina .
La Leda de Miquel àngel se suposa que era molt semblant a l’escultura de la “Nit” de la Capella Medici feta per ell mateix, se suposa que l’artista es va auto-imitar.

Miquel àngel és va decidir a fer l’obra de “Leda i el cigne” degut a un encàrrec fet pel Duc Alfonso d’Este de Ferrara, com que era un noble que l’artista tenia en gran considració hi va accedir. Va trigar molt de temps en acabar el seu projecte, es creu que és una de les obres més personals que va realitzar. També s’ha posat en paral•lel amb “El rapte de Ganímedes” on és un home l’objecte de desig d’un Zeus també convertit en cigne. Els experts l’hi han buscat una relació a partir del que seria la intenció de l’artista de sentir-se identificat amb el personatge. Robert S. Lievert, especula sobre la relació entre l’homosexualitat plasmada en l'obra on Ganímedes plasma un somni sexual i és un personatge paral•lel a la submisa Leda, una noia amb cos d’home castrat. Per altre banda és ben conegut que els models que l’artista usava per a les seves representacions eren masculins, es creu que el model que va utilitzar per a fer la Leda fou Antonio Mini, un dels seus deixebles. Per tant el que és pot percebre és la dificultat que tenia Miquel àngel de representar una figura femenina per a que desprengués sensualitat. Aquesta hipòtesi queda avalada per la reacció de l’artista quant es va assabentar que Leonardo Da Vinci, el seu etern enemic, havia fet una Leda,llavors va voler esforçar-s’hi encara més, però en veure-la quedà descontent de la seva feina fins a tal punt que mai l’entregà al duc Alfonso d’Este.
El quadre de Leonardo desprèn una gran sensualitat ,és tracta d’una noia dempeus i segueix l’esquema tradicional de la sexual hel•lenística en el tractament de les figures.
En contrast Miquel àngel va tenir una visió nefasta de la seva obra on apareix la noia reclinada de la mateixa manera que a les antigues representacions on un mortal manté relacions amb un immortal.
No se sap exactament que va passar amb aquesta obra, el que és més factible és que Miquel àngel l’entregués al seu model, aquest la conservés però després de la seva mort l’obra quedés desapareguda, o podria ser que l’artista en un atac de desesperació la destruís.

Arribant finalment de nou al quadre de Rubens, és natural que el seu interès per aquest gran mestre el dugués a dur un projecte com aquest. L’obra de Rubens podria ser un híbrid entre les dues copies que queden del quadre de Miquel àngel (una de Rosso i l'altre de Bos), tot i que els experts no és posen d’acord amb aquest tema. Alguns opinen que és una obra fidedigna de la rèplica de Rosso, tot i que d’altres recalquen la semblança amb l’estampa de Bos com a únic prototip de la Leda de Dresden .
Sota el meu punt de vista, pel que fa a l’ estilització, és relaciona més directament amb la de Rosso. Pel que fa a la cara veiem que és prou similar a l’esbós preservat de Miquel àngel, Rubens va mantenir l’esperit clàssic dels trets tot i que obviant el lleuger arronsament del final del nas.
L’essència del quadre manté el ritme de la còpia de Rosso, d’una manera més estilitzada i aconseguida, pel que fa als colors i la llum utilitza tonalitats similar però aplicant un clarobscur molt més pujat, en sintonia amb l’època. La lleugera torsió del cos, el tractament de les formes, els volums i la sensualitat són proves evidents de la forta vinculació entre aquests dos quadres. El que els diferencia és la proporció de Leda, el quadre de Rosso te un cos excessivament gran per un cap tan petit. Rubens la pinta proporcionada de manera coherent amb l’època, els volums són molt abundants però no ho podem entendre com a una pretensió exclusiva de l’artista, ja que aquest cos d’odelisca robusta és el que apareix o s’insinua clarament en l’obra de Rosso.

Rubens, com a gran admirador d’un dels pintors de les grans obres del renaixement aconsegueix així crear el seu “original de Miquel àngel” amb la marca però del nou estil barroc.

La imatge cultural de la muntanya de Montserrat

2009-07-25T03:49:00.000-07:00

Montserrat és una muntanya que sempre ha sigut emblemàtica per les terres principatines i així ho demostra la llarga literatura que se n’ha fet.
Partint de la recerca en el terreny geogràfic a través de la cartografia i la literatura, aquest article planteja l’estudi de la imatge que les muntanyes de Catalunya han tingut per la seva élite cultural. Es tracta de veure breument, a través de l’exemple de Montserrat com a cas excepcional, quines representacions es van tenir dels indrets muntanyencs.
Abans del sentiment religiós, l’interès científic, l’existència del concepte de “paisatge”, el sentit patriòtic o la sublimitat romàntica, trobem en Montserrat una sèrie de tòpics de caire protopaisatgístic. Aquests tòpics que només es van manifestar en el cas de la muntanya de Montserrat, denoten un sentiment prepaisatgístic primerenc i excepcional en aquesta època, ja que el que havia sigut més habitual era mostrar por i horror per les muntanyes.
La muntanya de Montserrat va ser la primera en ser vista sota termes paisatgístics. Amb un ambient extraordinari, una comunitat culturalment capdavantera i l’arribada de l’humanisme renaixentista, és va permetre de desenvolupar la imatge paradisíaca de Montserrat.

Aquesta muntanya sempre ha sigut vista com un cas excepcional, per això va començar a ser valorada 300 anys abans que la resta de muntanyes. Mentre la majoria de muntanyes causaven por i horror el massís provocava ja un plaer que denotava un sentiment protopaisatgístic. Probablement aquesta circumstància es va donar per la conjunció de diversos factors com són una forma clarament diferenciada de la resta de muntanyes, una vegetació sorprenent i un centre religiós d’alta importància.
A partir del s. XV i fins a mitjans del s. XVI es creà una simbiosi entre les tendències humanistes i la religió. Els tòpics protopaisatgístics que es marquen en aquest moment s’aniran reiterant durant el transcurs del temps i alguns arribaran fins al s. XIX i XX. Aquests tòpics com la solitud de la muntanya de Montserrat, l’èmfasi en la metàfora del jardí o de la ciutat emmurallada s’explotaran plenament en època moderna. En aquest moment a banda dels tòpics ja establerts, se’n crearan de nous. S’estudiarà el mític origen de la muntanya, el qual sense enfrontar-se a la ciència, assenyala que aquesta es va formar arran del dolor que va provocar la mort del fill de Déu al Gòlgota. Es parla d’ella com si fos la més gran de Catalunya encara que el Montseny sigui 500 metres més alt. Se li atorguen característiques meravelloses en relació a la divinitat com és el cas de la seva extensa vegetació i se l’associa al Paradís o a la Jerusalem Celestial. D’aquesta manera es pot veure com la muntanya es converteix en una idea simbòlica preconcebuda o metafòrica allunyada de la realitat. Durant aquest període, l’època moderna, se li dona un clar contingut simbolico-religiós.
A partir de la meitat del s. XIX la imatge cultural de Montserrat canvia, s‘ajusta a la realitat dels nous temps. Es podria parlar genèricament de dues facetes contemporànies i oposades, com són el sentiment religiós-patriòtic i la desacralització romàntica.
Per un costat es continua veient en el medi natural l’acció divina, però aquesta va lligada a la recuperació de la llengua catalana i al sentit nacional. En aquest cas Montserrat es converteix en l’emblema de la construcció simbòlica de la pàtria catalana amb unes connotacions religioses importants. Les muntanyes catalanes desperten el sentiment patriòtic. Es tracta de l’origen de la construcció simbòlica de la pàtria amb un rerafons polític. La peça clau d’aquest simbolisme és Jacint Verdaguer amb la seva obra el “Canigó” o parlant de Montserrat, el “Virolai a la Verge de Montserrat”:
“Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
Il•lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.”
La burgesia barcelonina veia a través de la natura els conceptes proposats pels excursionistes, pintors, literats, etc. En definitiva una nova mirada d’elements político-socials amb connotacions religioses. La imatge de la Catalunya idealitzada on l’estètica esdevenia política i el paisatge patriotisme.
Aquest sentit ecosimbòlic es veu reforçat en el moment en que la Verge de Montserrat “la Moreneta” es declarada la patrona de Catalunya.
Paral•lelament per altre costat, el medi muntanyenc ja és tractat com a paisatge i per tant des del pla de l’observació. La muntanya adopta mesura humana i és vista en tant que cosa sublim, on la violència, el desordre i l’horror, generen bellesa i plaer estètic. Aquesta bellesa terrible que no es pot copsar a primer cop d’ull, és impressionant. Un exemple n’és que es busca la tempesta com a mostra d’horror magnífic. El romanticisme va jugar un paper clau en les imatges de les grans muntanyes, i aquest ha repercutit fins als nostres dies.

En conclusió, la muntanya de Montserrat que coneixem o més ben dit la imatge mental que en tenim, és fruit d’un llarg procés cultural. Aquest procés s’ha produït arran de la literatura, les creences, les inquietuds o la voluntat política del moment durant el transcurs del temps. Tot aquest bagatge cultural se li ha impregnat dotant la muntanya de certes característiques que l’han elevat al grau de meravella, misteri i clar emblema identitàri per a tots els catalans.

"La mujer habitada" de Gioconda Belli

2009-07-10T11:45:00.000-07:00

Gioconda Belli va náixer a Managua (Nicaragua) de pare empresari i mare actriu. Va ser la segona de cinc germans, i una de les seues germanes es deia Lavinia. Com molts altres intel•lectuals de la seua generació, es va integrar l’any 1970 a les files del FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional). Perseguida per la dictadura somocista, va viure a l'exili a Mèxic i Costa Rica. Va ser membre de la Comissió Político-Diplomàtica del FSLN, i correu clandestí transportant armes, obtenint recursos i fent divulgació de la lluita sandinista. L’any 1972 va ser premiada per la seva obra “Sobre la grama”. En aquest moment va ser perseguida per la policia somocista i hagué d’exiliar-se a Mèxic i Costa Rica, eludint així la condemna de set anys de presó imposada per un tribunal militar. Quan la revolució sandinista va triomfar tornà a Nicaragua, allí va desenvolupar diferents càrrecs per al nou govern revolucionari i va publicar “Truenos”, “Arco Iris” i “De la costilla de Eva”. L’any 1988 va escriure aquesta obra, la seva primera novel•la, traduïda ja a vuit idiomes i un gran èxit editorial.
“Nadie poseerá este cuerpo de lagos y volcanes.
esta mezcla de razas,
esta historia de lanzas;
este pueblo amante del maíz,
de las fiestas de la luna;
pueblo de canos y tejidos de todos los colores.
Ni ella ni yo hemos muerto sin designio ni herencia.
Volvimos a la tierra desde donde de nuevo viviremos.
Poblaremos de frutos carnosos el aire de tiempos nuevos.
Colibrí Yarnice
Colibrí Felipe
danzarán sobre nuestras corolas
nos fecundarán eternamente
Viviremos en el crepúsculo de las alegrías
en el amanecer de todos los jardines.
Pronto veremos el día colmado de la felicidad.
Los barcos de los conquistadores alejándose para siempre.
Serán nuestros el oro y las plumas,
el cacao y el mango
la esencia de los sacuanjoches
Nadie que ama muere jamás.”
El llibre “La mujer habitada”, en certa manera és autobiogràfic, submergeix al lector en un món màgic i vital on la resistència ancestral dels indígenes es vincula estretament amb la rebel•lió femenina i la insurgència política del FSLN. L’escenari es situa a “Faguas” una ciutat imaginada, la qual podria referir-se no només a la zona nicaragüent-se, sinó a bona part de les ciutats d’Amèrica Llatina. Aquesta ciutat està governada pel Gran General, símbol del cabdill llatinoamericà, i per la seua comparsa de subordinats incondicionals, que es relacionen sense dificultat amb la brutalitat, la violència i la barbàrie, optant també per la tortura i l’assassinat.
Lavínia Alarcón, la protagonista, és una jove arquitecta filla única d’una família de l’alta burgesia. Després de tornar de la seua estada estudiantil a Europa, comença a treballar en una important empresa encarregada del disseny i execució de projectes arquitectònics sol•licitats per membres de la seua classe social. S’ instal•la a soles, tenint en compte la transgressió que això comporta en una societat no habituada a que la dona ocupe un lloc allunyat de l’òrbita de la protecció, l’empar i l’atenció de l’home, en una casa heretada de la seua tía Inés. La tia Inés era germana del seu pare i fou qui la va criar talment com si fóra filla seua davant la manca d’atenció paternal. La vivenda és un caseta que Lavínia remodela i modernitza i en el seu pati s’hi conserva un antic taronger, en el qual hi reviscola l’esperit indígena d’Itzá. Itzá és l’esperit d’una indígena que va lluitar en contra les forces imperialistes espanyoles, es troba empresonada dins del taronger, rememorant els temps de la conquesta. Ella, desafiant els mandats que la seua família, la seua tribu i la seua cultura imposaven a les dones, va acompanyar al seu company Yarince a la guerra contra l’invasor que pretenia dominar-los i sotmetre’ls.
Les vides d’aquestes dones comencen a lligar-se subtilment en el moment en que Lavínia beu del suc de les taronges així Itzá reviu metafísicament a la sang de Lavínia per tal de poder fer literàriament una associació entre ambdós lluites i situacions vitals. L'acció principal o història, sempre es veu acompanyada pels comentaris en veu en off d' Itzá, que observa l’esdevenir de la vida diària de Lavínia i juntament amb els seus records es va teixint una comparació i una estranya simbiosis.
Lavínia inicia una relació amb un company de feina, Felipe Iturbe, i el que havia començat com un flirteig superficial i passatger, s’acaba consolidant en una quasi convivència diària.
Felipe es membre del “Movimento de Liberación Nacional”, militant de l’ala no clandestina. Una nit de manera no premeditada, Felipe posa en contacte a Lavínia amb un món fins al moment desconegut per ella. A partir d’aquest moment la vida de la jove s’obri replantejant-se coses que la porten molt més enllà del que fins al moment considerava del Moviment “suïcides heroics ”. La gent de la seua classe social, tot i estar en contra del règim, feien una crítica subtil, ja que per a la gent com ella, els quals havien nascut i s’havien educat amb mitjans i privilegis econòmics i socials, prendre part en l’acció reivindicativa quedava fora de les seues aspiracions vitals. Poc a poc, Lavínia va coneixent i comprometent-se amb la realitat que no para de golpejar-la. Finalment acaba formant part d’aquesta acció revolucionària, passant de la seua faceta reivindicativa individual com a dona independent, a una faceta compromesa reivindicativament a nivell social de manera activa.

La mujer habitada ofereix al lector un pla màgic paral•lel i un altre totalment palpable, però en unir aquestes dues dimensions, el llibre esdevé un exponent de vàries realitats històricament vigents en el món llatinoamericà: la resitència ancestral indígena, la revelió femenina i la lluita del poble pels drets humans.
Ens podriem plantejar si el personatge de Lavinia és la mateixa Itzá evolucionada. Tot i que també ens podriem plantejar que Lavinia directament és Itzá, la mateixa dona tractant encara d’obtenir respostes aplicables a la seua considicó de dona llatinoamericana.
La màgia i la religió precolombina, alimenten la lectura, doten el llibre d’un sentit mític. Lavinia és com un ents transmissor de la resistència indígena, ella mateixa d’acord amb la religió precolombina, acaba ocupant el lloc d’una víctima sacrificada pel bé de la comunitat.
Amb la utilització del desdoblament literari dels personatges d’Itzá i Lavinia, és produeix un joc teòric o contrapunt ideològic que legitima l’acció social revolucionària per mitjà de la memòria històrica del genocidi a mans dels invasors espanyols. S’estableix així una comparació que equipara la lluita contra la colonització espanyola amb la lluita per la justícia social i la consciència feminista d’un s. XX on el mestissatge és una característica bàsica en la població llatino-americana.
Aquestes dones lluiten en contra de la seua condició social de gènere femení i opten per un enfrontament social associat a la seua llibertat individual i bé col•lectiu. És a dir, el llibre ens mostra els dos grans eixos revolucionaris que han existit sempre i pels quals s’han generat eterns debats: la lluita antipatriarcal i lluita social. Ambdues lluites són paral•leles però clarament diferenciades. Assolir una revolució social no implica ni genera l’arribada a la igualtat de gènere i trencar amb la desigualtat de classes no condueix cap a la no descriminació entre homes i dones. Així doncs, hem de partir de la base que històricament el capitalisme i el patriarcat han estat sistemes que s’han retroalimentat, ja que ambdós generen desigualtats beneficiant a un col•lectiu per damunt d’un altre. Per tant, el col•lectiu homes s’estableix històricament com a subjecte dominador del col•lectiu dones, el qual pateix la opressió del sistema patriarcal i capitalista al mateix temps.
És molt interessant que el llibre ens mostre com les dones vinculades a el “Movimiento de Liberación Nacional” veuen les diferents complicacions que es donen, com ara la por a la responsavilitat per manca de creure en les pròpies capacitats i la necessitat d’evitar caure en les tasques que per gènere els hi són adjudicades. La solució que veuen les dones de la novel•la és la d’intentar actuar sota un rol masculí per a ser respectades i sentir-se finalment emancipades.
Hi ha una de les frases del llibre que te molta força, i realment pense que transmet molt breument l’essència de tota la lectura, és una frase que Felipe diu a Lavínia quan aquesta li pregunta el perquè de participar de la lluita armada, i ell diu: “Reacción violenta ante la violencia considerada “natural” por los privilegiados ”. Aquesta frase, te un alt contingut, per una banda s’entén que la revolució existeix perquè existeix una desigualtat social que vol eliminar-se. De la mateix manera, deixa a entendre que qualsevol cosa que puga generar violència i ser considerada “natural” per un sector privilegiat (ja sigui la burgesia o el col•lectiu homes) s’esdevé com una lluita legítima. Pense que Belli aquí ha sigut extremadament intel•ligent, ja que ha posat una frase tan cabdal i tan significativa de l’alliberament en boca d’un home revolucionari però masclista. És a dir, en el moment en que Felipe explica amb aquestes paraules el significat de la lluita, dota de manera involuntària a Lavinia d’una resposta molt més cabdal i significativa, establint-se així una bonica paradoxa.
En definitiva, pense que aquest llibre és un bon reflex de la vida revolucionària i les seues múltiples contradiccions. Ens mostra com està la societat de la imaginària Faguas a través de personatges clau: Lucrecia representa la baixa pobresa i marginalitat social, Felipe és l’home masclista revolucionari que ha pogut sortir de la pobresa, Sara és la clàssica dona burgesa que exerceix el seu rol de dona sense qüestionaments, Flor en canvi, és una dona que decideix anteposar la lluita a la vida pròpia i per a fer-ho decideix adoptar un paper masculí i Itzá és l’herència de la lluita, la guerrera mítica que condiciona l’evolució de Lavínia. Tots els personatges giren al voltant de Lavínia, la qual és moltes coses diferents al mateix moment i cap de concreta, segurament el personatge amaga molt més de la vida de l’autora que cap altra dels llibres que haja escrit i provablement per aixó se’ns presenta com un personatge tan contradictori.

BOMBITA RODRIGUEZ

2009-06-30T11:30:00.000-07:00

Per a qui no conegui a Bombita Rodriguez, aquest és doncs el moment adequat per a posar-se al dia. A partir d'ara recordareu cada vegada que mireu a la i/o les vostes parelles, la frase "me gustan tus ojos y tu pensamiento leninista"... animeu-vos a descobrir la revolució peronense de Bombita, és la bomba!

Aquest és un espai patrocinat per la PANTA. jajjaja, difruteu-lo!

El bes de Magritte al ritme d'Habana Blues

2009-06-23T02:37:00.000-07:00

René Magritte va néixer a Bèlgica l'any 1898. Va formar part del grup surrealista de París del qual també formaven part Jean Arp, André Bretón, Salvador Dalí, Paul Eluard, i Joan Miró. La seva exposició de 1936 a Nova York va tenir fama mundial. L'any 1956 va rebre el Premi Guggenheim. Va morir a Brueles el 1967.

La seva prolífica obra es una permanent invitació a la reflexió a partir dels objectes i situacions més quotidianes. Per això, se la sol qualificar de "realisme màgic".

Manifestos surrealistes: 1930. (2na part)

2009-06-08T07:29:00.000-07:00

Segon Manifest del Surrealisme (1930)

El surrealisme, segons Breton, “... pretenia la provocació, tan a nivell intel•lectual i moral, una crisis de consciència (...) aconseguir aquest resultat és l’únic que pot determinar el seu èxit o fracàs...”. El surrealisme declara que pels seus propis mitjans pot alliberar el pensament, dotar-lo de plena comprensió i de la seva puresa original. Inicialment aquesta gènere només prenia partit en l’àmbit poètic, tal i com es deixa clar en el manifest del 1924, però acaba prenent part de la lluita social, fet que fa que molts pensin que això el durà pel mal camí. Apliquen l’enfocament del concepte revolucionari i els objectius d’aquest als problemes de caràcter sistemàtic de l’estudi surrealista com ara l’amor, el somni, la bogeria, l’art o la religió. Es tracta doncs d’utilitzar el mètode dialèctic, en la seva forma hageliana.

Es defineix l’acte més pur del surrealisme com “ ...sortir al carrer, pistola en mà, i disparar a l’atzar, mentre et deixin, contra la multitud.”
. L’autor no s’amaga del fet que es tracta d’una provocació que segueix perfectament les directrius del que es defineix en aquell moment com a surrealisme. Escriure aquestes línies en aquest moment de crisis en que intenta defensar la seva concepció i ideologia contra tot un seguit de critiques força numeroses, és una clara postura d’atac, una declaració de principis. Es evident que aquesta és una resposta o una envestida dirigida a les crítiques fetes directament contra Breton o el grup surrealista. Aquestes critiques procedien des de tots els àmbits però en especial dels membres que havien “

abandonat

” aquest grup. Molts dels artistes que apareixien al manifest de l’any 1924, en el moment de fer el segon manifest es troben fora del grup però no només això, sinó que pel que ens deixa ben clar Breton hi ha un greu problema de friccions amb entre ells“... crec que suposaria certa ceguesa mística el fet d’infravalorar la disolvent magnitud de la permanència d’aquests traïdors entre nosaltres”. Sembla ser que les desavinences entre els artistes i la radicalització de les postures van ser un fet evident que va degenerar en expulsions i trencaments entre els membres de l’àmbit surrealista. Amb l’únic que es mig disculpa és amb Tzara “...Tingues un gest infortunat, el qual nosaltres interpretarem erròniament (...) l’actitud intel•lectual de Tzara ha sigut sempre honrada...”.

En el moment de la publicació d’aquest segon manifest, s’estava conformant, un segon grup surrealista. Aquest hauria sorgit dels artistes que ja no formarien part del primer, al voltant de la figura de M. Bataille “...de nou es reuneixen tots aquells a qui una tara o una altra va apartar de la seva primera activitat definida”. D’aquesta voluntat de reagrupació Breton no parla massa bé i pel que fa a M. Bataille tampoc “...raona com si tingués una mosca al nas (...) amb l’ajuda del petit mecanisme que duu dins del cap i que encara no esta totalment desajustat...”.

L’activitat psíquica produeix articles aliens a les idees de responsabilitat i de vida passiva de la intel•ligència, com són l’escriptura automàtica i els relats de somnis. L’escriptura automàtica ha de permetre endinsar-nos en les profunditats de l’esperit de l’home, sense prescindir de la crítica freudiana de les idees.

El surrealisme exigeix als que l’integren que aportin una consciència nova respecte als estats d’ànim anomenats artístics. L’estudi del mecanisme de la inspiració és la base d’aquests. El dubte regeix en si hi ha o no hi ha inspiració? La presencia de la inspiració es demostra amb una possessió total de l’esperit. Hi ha moments en que l’home és pres d’una emoció més forta que ell, és la inspiració, el surrealisme pretén reproduir aquest estat de manera artificial.

L’estudi de l’esperit pretén també dotar dels mitjans per a ser capaç d’alliberar la imaginació “...mitjançant el llarg, immens i raonat extraviï de tots els sentits i tot el demés.” El surrealisme ha de ser com la recreació d’un estadi d’enagenament mental, el qual no constaria només d’una reagrupació i redistribució de paraules d’imatges visuals. Va més enllà de la poètica, la qual era definida en el primer manifest com la base i la pràctica del surrealisme. En aquest segon manifest s’entén l’operació surrealista com una asèpsia moral. Cal evitar el fet de pensar que certes coses són i que d’altres per altra banda no són, aquestes han de confondre’s dins els seus límits per tal de resultar productives pel surrealisme i que aquest conservarvi la seva integritat.

Finalment s’exposa una nova llista d’integrants al grup surrealista, solidaris i partíceps de les idees d’André Breton. Aquests expliquen la seva intenció de col•laborar en l’elaboració d’una revista anomenada “ El surrealisme al servei de la revolució”.

Per a veure una altra cara del Surrealisme, en especial pel que fa a la figura de la dona, cliqueu aquí: article d'Alicia Dujovne Ortiz per a LA NACION "Escandalosamente ellas, las surrealistas"

ANDRÉ BRETON “MANIFESTOS DEL SURREALISME” (1ra part)

2009-06-08T07:22:00.000-07:00

"...Viure i deixar de viure són solucions imaginàries.
L’ existència està en un altre lloc".

Manifest del Surrealisme (1924)

El primer manifest del surrealisme gira al voltant de la pràctica de la poètica, relacionant-la directament amb el concepte d’imaginació que segons l’autor queda relegat o esclavitzat en favor de la suposada felicitat dels homes. Una felicitat que no seria ni plena ni real donada la pèrdua irrecuperable de la facultat d’imaginar, per tan de “...l’única aspiració legítima...”,la llibertat.

La imaginació esta subjecte a unes convencions o normes socials, duran la infància no reconeixia aquests límits. Però, a partir d’un moment determinat un cop no fa més
que complir una funció subordinada, abandona l’home. Sense la imaginació l’home no pot accedir a idees amb profunditat i es converteix en un ésser incapaç que s’ha donat íntegrament a unes necessitats pràctiques.
Un accés d’imaginació pot ser contraproduent, ja que de la mateixa manera que l’abandonament d’aquesta, pot produir una manca de llibertat, però, aquesta de signe
físic no espiritual. La imaginació pot dur a saltar-se les normes socials de manera que sigui considerada bogeria. Un boig és “...la víctima d’una imaginació.”?. La por a la bogeria no ens ha de fer perdre la imaginació.

Breton creu que "...l’actitud materialista no és incompatible amb una certa elevació intel•lectual.", ja que per ell és poètica i resisteix contra certes tendències de l’espiritualisme. Implica la fi de les frustracions cap a l’home. En canvi una actitud realista, ens remet cap el positivisme, la qual cosa implica una hostilitat cap a l’elevació intel•lectual i moral.Aquesta actitud seria el resultat de la mediocritat i de l’odi i tindria la
seva base en les noticies periodístiques per tal d’agradar fàcilment al públic.

Una de les poques conseqüències bones d’aquesta actitud realista, seria l’abundància de les novel•les. Tot i que aquestes solen ser plenes de descripcions, poc originals, evitant la col•laboració del lector. La imaginació del lector no pot acabar de formular certs aspectes, ja que se li dona tot perfectament detallat. Solen estar
plenes de tòpics i de moments de narració que no contribueixen a donar cos a la història i molt menys a participar d’una finalitat estètica.Breton pretén que “...la gent calli quan deixi de sentir...”

Els procediments lògics s’apliquen a la resolució de problemes d’interès secundari. La part racional absoluta només pot lligar-se a fets de la nostra experiència i l’ordre lògic queda fora d’aquesta, però protegitm pel que entenem com a sentit comú.
Breton explica que els descobriments de Freud, són de gran importància per tal de portar les investigacions més enllà de la pura realitat. Impliquen una labor crítica cap els somnis degut a l’escassa atenció que han rebut sempre. Quan l’home es desperta, té un dèbil record del somni, ja que la memòria priva a aquest de tenir una
gran transcendència. El somni queda relegat al parèntesis i mai es considerat de la mateixa importància que el temps de vigília.

El somni esdevé “..la representació fragmentada de les realitats...” i la memòria li produeix llacunes.Breton creu que gràcies a la voluntat es podrien arribar a coordinar i si això fos possible es podria arribar a
ser un filòsof en els moments de somni,“... un filòsof dorment...”. El moment de vigília és un període de desorientació d’interferència entre somni i somni, on l’equilibri de l’esperit és sempre relatiu i
subjectiu. L’esperit està plenament satisfet quan dorm, per això el despertar comporta una ruptura. L’estudi del somni implica l’ús d’una disciplina de la memòria i l’harmonia entre els dos estadis. El resultat d’aquest estudi seria la realitat absoluta, la qual podríem anomenar sobrerealitat o surrealitat. Ara ve on es la frontera entre el somni i la realitat?

“...El que és meravellós és sempre bell, és més, només el que és meravellós és bell...”, ara ve, el que es considerat meravellós no és sempre igual a totes les èpoques, s’esdevé com la revelació de la veritat universal de la qual nosaltres només podem copsar els detalls. Segons Breton és la poesia la que duu en si el que és meravellós, practicar-la permet una compensació de les misèries, creu que “ ...en el
futur la poesia decretarà la mort dels diners (...) preocupem-nos sols de la practica de la poesia.”.

Impulsat pel desig de superar obstacles va buscar la millor manera de fer poesia, la que s’adeqüés més a l’estat especial de l’esperit que cercava. “ ...em vaig donar a mostrar una inmoderada atenció a les paraules...”. Sopault i Breton van dedicar-se a practicar l’escriptura del pensament, el que més endavant s’anomenaria escriptura automàtica. És en homenatge a Apollinaire que li donen al nou gènere el nom de surrealisme.

Breton explica el surrealisme com si fos una definició de diccionari: “SURREALISME: substantiu, masculí. Automatisme psíquic pur pel qual s’intenta expressar, verbalment,per escrit o de qualsevol altre manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intenció
reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.”. També li dona una definició enciclopèdica i tot seguit fa una llista de qui es pot considerar surrealista a l’època, en aquesta llista creu que si podrien incloure artistes del passat com: Dante, Shakespeare, Swift, Sade, Hugo, Poe, Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Perse i Roussel. Després parla de Desnos donant a entendre que possiblement sigui el que està més a prop del surrealisme, en aquell moment, ja que segons Breton
“...llegeix en si mateix com un llibre obert, i no es preocupa de retenir les fulles que el vent de la seva vida s’enduu.”.

En el surrealisme poètic l’autor és només un simple interlocutor entre pensament i llenguatge escrit, aquest automatisme mental aporta lucidesa i instrueix als homes. El surrealisme actuaria sobre l’esperit creant un estat de necessitats, esdevenint un paradís artificial que crea dependència com si fos una droga refinada.

El Santuari d’Apol•lo a Delos

2009-06-06T11:06:00.000-07:00

L’illa de Delos és petita i rocosa, situada a la jònia formant part de l’arxipèlag ciclàdic. És la seu d’un dels santuaris més valuosos de tota la Grècia al costat de Delfos i Olimpia. El seu nom significa la brillant. La llegenda ens explica que Leto havent de donar a llum, es va trobar amb un problema, la deessa Hera (esposa de Zeus) la perseguia plena de ràbia, ja que els fills que Leto esperava, Apol•lo i Artèmis, eren del rei del déus, Zeus. Hera li havia prohibit donar a llum a cap lloc on brillés el sol, Leto desesperada va buscar asil per tota la Grècia però l’illa llavors anomenada d’Ortigia va ser l’única que li va concedir, era tant petita i insignificant que no tenia res a perdre-hi. Com que era una illa dèbil i s’hi havia format una gran tempesta Zeus va demanar a Posidó, un dels seus germans, que reforcés l’illa d’alguna manera per a que hi poguessin néixer els seus fills. Aquest va posar-hi una volta daurada que evitava la tempesta i la llum del sol. Als peus del turó Cinto, va ser on Leto donà a llum, recolzada en un tronc de palmera que esdevindria sagrat per aquest esdeveniment. Ortigia va quedar coberta per una capa d’or i des d’aquell moment va ser anomenada Delos, la brillant. A canvi d’aquesta ajuda va exigir a Apol•lo que no se n’oblidés i que hi construís un gran temple. No sabem quan es va formar aquesta llegenda, però les excavacions han demostrat que Delos en origen havia tingut una protectora femenina. Una deessa micènica que podria relacionar-se amb un antecedent de l’Artèmis grega, l’anomenada Pothnia Theron, una dea protectora de les feres i selvàtica com la seva predecessora. Aquesta rebria nombroses ofrenes, les quals han sigut trobades enterrades seguint la tradició, dins el Tèmenos (els límits del santuari), sota els ciments d’un temple d’època posterior. En produir-se la destrucció del món egeu a finals de II mil•leni després de les invasions dòries, el culte a l’Artèmis micènica va quedar en una posició secundària, l’antiga divinitat protectora de l’illa hauria traspassat el seu poder a una divinitat masculina per quedar relegada a segon terme. Podria ser que la deessa primitiva ja tingués un company masculí de menor importància que podria relacionar-se amb el seu successor: l’Apol•lo grec. Ara bé, aquest déu podria molt ben ser un més dels de procedència oriental tal i com la popular Afrodita. Com que les opinions dels experts son oposades només podem assegurar que procedís d’on procedís, el culte cap aquest déu va fer de l’illa un dels oracles més importants del món hel•lènic.

I com que la mitologia em fa posar de bon humor, us poso unes cançonetes d'un cantautor amnomenat Luis Ramiro d'alló més interessant:

recordant extremo...

2009-06-03T23:16:00.000-07:00

sempre és bona hora i bon moment per escoltar extremoduro, hi ha coses que no canvien...jeje...

Els meravellosos 80, qui no ho recorda?

2009-05-27T12:10:00.000-07:00

Clar que sí gentola no podia ser d'altra manera. Qui no ha crescut escoltant Mecano???

Tal i com s'explica a la vikipedia i jo he decidit més o menys reproduïr:
El 1981 van editar el seu primer títol, Hoy no me puedo levantar, i l'any següent el seu primer disc, Mecano, En aquest treball es troben cançons com ara Me colé en una fiesta, Maquillaje o Perdido en mi habitación. Van arribar a vendre'n 100.000 còpies en només unes setmanes, cosa molt difícil d'aconseguir aleshores. En total se'n van vendre 500.000 còpies.
El 1983 surt el segon disc, ¿Dónde está el país de las hadas?, on hi ha cançons com ara Barco a Venus o El amante de fuego. Aquest disc no va tenir tanta repercussió, però en van vendre 250.000 còpies.
L'any següent sortia Ya viene el sol amb cançons com ara Japón o Hawaii-Bombai (cançó de l'estiu de 1985), però van tocar fons en les vendes amb només 100.000 còpies.
A partir de l'àlbum Entre el cielo y el suelo (1986) van tornar a tenir èxit amb cançons com ara Hijo de la Luna o Me cuesta tanto olvidarte. En total, van aconseguir vendre més d'un milió de còpies.
L'any 1988 va sortir al carrer el disc Descanso Dominical, que va ser també un gran èxit; contenia cançons com ara Mujer contra mujer o La fuerza del destino. Van obtenir el rècord de vendes de la historia de l'Estat Espanyol amb més d'1.300.000 còpies.
Després de tres gires seguides, van decidir prendre's un any sabàtic (1990) i l'any següent va sortir Aidalai, que va ser tot un èxit, i que contenia cançons com ara El 7 de septiembre o Una rosa es una rosa. Van aconseguir vendre'n més de 3 milions de còpies en tot el món.
L'any 1998 van tornar amb l'àlbum Ana/José/Nacho, que contenia cançons com ara El club de los humildes o Cuerpo y corazón a més d'un recopila tori de les seves cançons més conegudes. Van vendre'n més d'un milió de còpies en tot el món.

Mira tu el fenòmeno "Mecano" si va donar de sí, i tots ens sabem les seves cançons, oi tant, de fet fins i tot ens porten records, bons o dolents, generalment de quan érem petits...i qui gosarà dir que no balla aquestes cançons més a gust que ningú quan es va de festa??????
Doncs ara mireu el directe jajjaja, NO US HO PERDEU quina por que fan per favor, unes imatges per no oblidar ni obviar! S'accepten totes les observacions/aportacions que vulgueu fer..juàs, juàs!!!!!!!!
Visca el frikisme,
I sí, aquesta la dedico al meu amic o sr./i jo en faig 400!!!
Una amiga!

El tribunal constitucional rectifica la decisió del suprem d'il·legalitzar "Iniciativa internacionalista".

2009-05-21T15:00:00.000-07:00

La meva enhorabona a totes!

La mort de l’art “El blanc sobre blanc”

2009-05-07T01:25:00.000-07:00

L’artista rus Kasimir Malèvitx (Kiev, 1878 - Leningrat, 1935): va impulsar una de les tendències abstractes que van dominar durant la segona dècada del s. XX. El Suprematisme, una tendència derivada del cubisme, en la qual els elements formals es reduïen al triangle, el quadrat, la creu i el cercle i els elements cromàtics es centraven amb el vermell, el negre, el blau, el blanc i el verd. Aquesta defensava l'abstracció pura, expressada únicament per mitjà de les figures geomètriques. Amb l’aplicació de les teories del Suprematisme, es creà un moment d’impàs en la història de l’art. Segons Malèvitx el suprematisme es caracteritzava per una supremacia absoluta de la sensibilitat plàstica pura en les arts figuratives. Així l’art s’esdevé com una activitat que es justifica per si mateixa.
El nom de la tendència artística el va donar Kazimir Malévitx en el manifest de 1915, escrit pel pintor en col•laboració amb el poeta Vladímir Maiakovski, i més tard en el seu assaig del 1920 "El suprematisme o el món de la no representació". El 1919, a l’exposició a Moscou “De la Impressió al Suprematisme”, Malèvitx va dir que el Suprematisme havia mort com a moviment. I és a partir d’aquí quan es planteja també la mort de l’art. L’art mort com a conseqüència d’haver explorat cada una de les seves possibilitats plàstiques. Un exemple dels límits a que arriba aquest tipus d'art el trobem amb el "Quadrat negre sobre blanc", de Malèvitx 1918, en la qual s'ha prescindit completament del color, però no s’arriba a la culminació de l’abstracció fins a la seva obra del 1919 “Blanc sobre Blanc”.
El definitiva, el “ Blanc sobre blanc”, ve a ser el grau “0” de la pintura. És com dir que la millor manera de parlar és el silenci, o que una imatge val més que mil paraules. Així la manera com es diu, el tipus de paraules o l’entonació, poden ser un fre o un inconvenient per a la comprensió de l’obra.
Ara bé, és en tots aquests condicionants, que el Suprematisme anul•lava, on es troba l’essència personal de cada artista.

La revolució sexual comença aquí i ara

2009-05-05T17:27:00.000-07:00

Hola petits i petites bestioles blogaires, és a dir freaks d’Internet no ens enganyem...ejem!!! Sí, jo em podria considerar una més de vosaltres! És per aquest admirable motiu que he pres la humil decisió de posar aquet vídeo. Compartir amb vosaltres tal esdeveniment no és fruit de l'èxtasi del moment, tot al contrari es deu única i exclusivament a la meravellosa iniciativa d’una gran i lloable amistat de motivar al personal per a que s'aprengui la coreografia i d'aquesta manera la ballem tots i totes juntes com qui no vol la cosa. Us imagineu? tots a una! A gaudir-la! Qui s’anima a assajar-la?? S’admeten vídeos casolans per a demostrar les vostres aptituds a la resta de blogaires. Endavant, no tingueu por, en el fons sé que ja esteu començant a notar i sentir el ritme de dijous universitari a les vostres entranyes.

Que se n'ha fet de les nostres vides?

2009-04-16T04:55:00.000-07:00

Aquesta cançó em fa reflexionar sobre el pas del temps i per tant les seves conseqüències, el canvi, l'evolució el trist i irremediable camí cap a la maduresa. Canviar per a esdevenir més valents, més feliços i més nosaltres mateixos. Descobrir-nos a nosaltres com si fos la primera vegadea que ens veiem realment, descobrir la gent que ens envolta, i valorar-la com mai abans perquè tots i cadascún de nosaltres som únics i meravellosos.
Ser autàrquics i ferms... sense la fermesa de caràcter no seriem res.
Cada etapa de la vida te les seves incògnites, que preciós i necessari és equivocar-se!
Equivocar-se, crèixer i comprometre's! La lluita pels nostres ideals, buscant i creant espais de trobada entre pobles ens fa ser el que som... especials.
Empendre el llarg camí cap a la llibertat, respirant una manera de viure diferent, la nostra manera de viure!
Ànims per a totes, tot és possible i tot està per fer! Aquesta us la dedico a totes les que saben com jo, que la vida pot ser molt més del que ens han fet creure!

L'art modern segons Baudelaire

2009-04-14T12:50:00.000-07:00

Charles Pierre Baudelaire (1821-1867), figura enigmàtica del seu temps, assagista, teòric i poeta, buscava un art modern, adequat a la bellesa de la seva època. Es situa en un moment de traspàs, en el qual les diferències entre romanticisme i classicisme van anar desapareixent davant l’actitud dels nous artistes realistes, moment en que es va crear una forta oposició entre els acadèmics i els romàntics vers el realisme. Molts dels seus defensors, entre ells Baudelaire, van tenir problemes amb la justícia per a creure en un nou ideal estètic. Tot i que aquest nou ideal, "el realisme" tal i com sembla entendre’l l’autor no estigues tan lluny d’una certa essència romàntica.
La corrent realista s’oposava a la concepció romàntica, convertida en una manera lírica i vaporosa de descriure el món. Val a dir que el realisme no fou una corrent tant innovadora com ho va ser més endavant l’impressionisme, ja que mantenia de la mateixa manera que el classicisme i el romanticisme el sistema figuratiu del Renaixement. Les tendències de finals del s. XIX introduïdes per la figura de Manet, si que van ser realment innovadores. Baudelaire va definir a Manet com el primer en la decrepitud del seu art. Aquestes noves tendències que trencaven definitivament amb el sistema Renaixentista de la concepció espacial, donaven pas a una nou llenguatge figuratiu, no massa aclamat per la crítica del seu temps. Baudelaire però, va avançar que els artistes degut a la seva fragmentació estilística arribarien a límits tancats, fet que es va confirmar amb la multiplicitat de moviments diferents després de la crisi de l’impressionisme.
L'autor va marcra els antecedents del moviment modern i l’inici de la història de l’art modern. Tal i com explica en el text “Salones y otros escritos sobre arte”, era molt pessimista sobre l’art de la seva època. Amb la seva teoria sobre “El pintor de la vida moderna” donava a entendre que s’havia de fer un canvi a nivell artístic, representant temes contemporanis, eliminant el gran poder de la naturalesa i ajudant-se de la imaginació que era per ell la facultat més important de totes.
Per tant podríem definir l’autor com un home amb una visió estètica molt particular, la qual marca una nova concepció de l’art. Aquesta tindria pinzellades de la corrent realista en la seva tendència cap a la objectivitat i una essència innovadora relacionada amb el paper de la imaginació. Elements que es convertirien en la base del cavi de concepció estètica dels moviments artístics de finals del s. XIX i dels inicis del s.XX. La millor definició del que Baudelaire entén per Modern, seria a través del que considera un artista modern, com clarament ho defineix, el fet de ser un pintor poeta.

La maldición de Malinche

2009-04-11T11:20:00.000-07:00

Malintzin o amb el popular nom castellanitzat de Malinche, es coneix a una dona ameríndia mexica, probablement nahua (és a dir asteca), de classe alta. De la seva vida anterior a l'entrada en contacte amb els espanyols quasi no se'n sap res, però es creu que passà a ser esclava en ser venuda a un cacic maia, per motius familiars.
Ens hem de situar en la zona Mesoamèricana, tenint en comte que era un territori fronterís entre els pobles tributaris Maies i la dominació i auge de l’Imperi Asteca.
Els asteques o mexiques van constituir un poble de la cultura nahua que va existir des del s. XII- XVI. Van bastir un gran imperi, la capital del qual va ser Tenochtitlan, situada sobre una illa del llac de Texcoco, on avui es troba la ciutat de Mèxic. Els asteques parlaven la llengua nàhuatl, a diferència dels pobles tributaris maies, aquesta va ser la lingua franca de tota la regió.
En el moment de l'arribada dels conqueridors espanyols, l’any 1519 Malinche va ser inclosa en un grup d’una vintena d’esclaves sexuals destinades als nouvinguts sota les ordres del txontal maia de Potontxan. Primerament va ser entregada a Alonzo Hernando Puertocarrero, però després del seu retorn a la cort de Carles I, Cortés va decidir quedar-se amb ella personalment. D’aquesta manera Malinche es va convertir en amant, assessora i intermediària d'Hernán Cortés sota el nom catòlic de "Doña Marina". Va esdevenir una figura clau per a facilitar la ocupacció del poble mexicà, ja que dominava perfectament les llengües maia i nàhuatl, i d’aquesta manera conjuntament amb el sacerdot espanyol Gerómino de Aguilar que comprenia el maia, va fer d’intèrpret per als ocupants.
L’any 1519 els espanyols van arribar a Tenochtitlan, capital de l’imperi Asteca i una de les ciutats més grans del món fins al 1521, moment en que va ser destruïda precisament per aquests. Allà van viure com a convidats de l’emperador asteca, “Doña Marina” ja havia après prou castellà per a traduir directament del nàhuatl i és en aquest moment que els indígenes l’anomenaren Malintzin, probablement per la pronunciació nàhuatel de Marina o “Malín”.
Amb l'ajuda d'aquesta dona, el poble Mesoamericà, tant l’opressiu i violent Imperi Asteca com les tributaries i assetjades poblacions maies, van caure a mans d’un enemic molt més fort i estranger, que els va desarrelar, controlar i sotmetre.
Per aquest motiu la connotació que te el significat de la maledicció de Malinche per al poble mexicà és tan forta, resulta equiparable a la popular dita del nostre territori: “Quan el mal ve d’Almança...”.

Un amic em va passar aquesta cançó, a canvi jo havia d’escriure’n alguna cosa i així ho he fet, de passada l’he penjada al goear per a que tots i totes en pugueu gaudir. Aquest post te'l dedico a tú, ja saps.

Del mar los vieron llegar
mis hermanos emplumados,
eran los hombres barbados
de la profecía esperada.

Se oyó la voz del monarca
de que el Dios había llegado
y les abrimos la puerta
por temor a lo ignorado.

Iban montados en bestias
como Demonios del mal,
iban con fuego en las manos
y cubiertos de metal.

Sólo el valor de unos cuantos
les opuso resistencia
y al mirar correr la sangre
se llenaron de vergüenza.

Por que los Dioses ni comen,
ni gozan con lo robado
y cuando nos dimos cuenta
ya todo estaba acabado.

Y en ese error entregamos
la grandeza del pasado,
y en ese error nos quedamos
trescientos años de esclavos.

Se nos quedó el maleficio
de brindar al extranjero
nuestra fé, nuestra cultura,
nuestro pan, nuestro dinero.

Y les seguimos cambiando
oro por cuentas de vidrio
y damos nuestra riqueza
por sus espejos con brillo.

A la meva manera...

2009-04-09T08:59:00.000-07:00

Orfeu i Eurídice

2009-03-25T14:46:00.001-07:00

Mite d’Orfeu i Eurídice

Orfeu (grec Ορφεύς, llatí Orpheus), possible fill d'Èagre i de la Musa Cal•líope, tot i que sovint es considera al déu Apol•lo com al seu pare (cosa que explicaria les seves extraordinàries dots musicals i també que sigui la cítara el seu instrument per excel•lència). Per altra banda Eurídice (en grec, Eurydice, Εὐρυδίκη) era, en la mitologia grega, una nimfa de la Tràcia.
Ambdós es van enamorar, però el dia del seu casament Eurídice va patir un intent de segrest per part d'Aristeu, un pastor enemic d'Orfeu. D’aquest Eurídice va fugir, però quan s'escapava va trepitjar sense adonar-se un escurçó; l'animal la va picar i això va causar-li la mort.
Orfeu, desesperat, va baixar als inferns a buscar-la, al territori dels déus subterranis Hades i Persèfone. Quan hi va arribar, va demanar al barquer Caront que el dugués a l'altra banda de la llacuna Estígia, però Caront s'hi va negar. Orfeu va començar a tocar la seva lira, cosa que va fer que Caront obrís les portes de l'infern. Quan va arribar fins als déus d'aquest, els va suplicar el retorn de la seva estimada; Hades també va cedir per l'encís de la lira d'Orfeu, però posant com a condició que Orfeu no hauria de contemplar el rostre d'Eurídice fins que no haguessin sortit dels inferns.
Orfeu va travessar tots els inferns en el seu camí de sortida, però abans d'arribar a l'última porta no pogué contenir la seva impaciència i es girà per a veure el rostre d'Eurídice. En aquest moment ella fou presa i convertida un altre cop en ombra, i ell fou expulsat de l'infern, definitivament per a sempre.

Òpera : Orfeu i Eurídice

Orfeu i Eurídice (En italià: Orfeo ed Euridice, en francès: Orphée et Eurydice) és una òpera en tres actes del compositor alemany Christoph Willibald Gluck, amb llibret de Raniero de Calzabigi, que data de 1762 i esta basada en el mite d'Orfeu. Pertany al gènere de azione teatrale (acció teatral), que implica que l'òpera es basa en un tema de la mitologia i utilitza danses i cors. La peça es va estrenar a Viena en 1762. És una de les primeres obres en què Gluck plasma la seva intenció de reformar l'òpera, tractant que la poesia, el llenguatge i l'acció dramàtica reflecteixin la senzillesa i el poder de la tragèdia grega. Orfeu i Eurídice és la primera òpera de reforma de Gluck, en la qual va intentar reemplaçar els recargolats arguments i la complexitat de la música, característiques de l'òpera seriosa per una "noble senzillesa" en la música i el drama.
Pensada originàriament per a un llibret en italià, Orfeu i Eurídice deu molt al gènere de l'òpera francesa, particularment pel seu ús de recitatius amb acompanyament i una absència general de virtuosisme vocal. De fet, dotze anys després de la seva estrena, Gluck va adaptar l'òpera, acomodant-la als gustos del públic parisenc en l'Académie Royale de Musique. Aquesta nova adaptació de l'obra va rebre el nom francès d´Orphée et Eurydice, i va suposar múltiples canvis en el repartiment vocal, més propers al gust francès.
Sense dubte, Orfeo ed Euridice és l'obra més popular de Gluck, i sota el meu criteri personal, no hi ha ningú millor que María Callas per a interpretar-la.

ESCRIPTURA AUTOMÀTICA

2009-03-24T17:11:00.000-07:00

FORNICANT
A totes hores dins i fora
tots som vermells i sang i vísceres i cos
el teu alè m’impulsa cap als cims i m’esborrona
res és real i tu i jo, junts, saps? Junts JUNTS trobarem un lloc a Mesopotàmia
sí diga’m que et puc tenir, sóc com un licor de menta, dolç i amarg
es com quan un coet esclata i tot és color i llum
besa’m melosament els pits mentre pense i pense en les meues misèries
vivim com passatgers i tot ho sentim com si no fora nostre, com si fora d’un món extern
besa’m i llepa’m mentre ens deconstruïm en els segles que fa que tot està oblidat.
fundarem un món de tango.

Bruna Boheme

Jo no ho hauria dit millor

2009-03-03T12:24:00.000-08:00

Remake of kiki de Montparnasse: Man Ray versus Joako Prematuro

2009-02-27T02:26:00.000-08:00

El meu cos és navegable...

Per animar el dia!

2009-02-26T02:13:00.000-08:00

Bona vida!

2009-02-21T03:27:00.000-08:00

Amic amat

2009-02-18T12:57:00.000-08:00

La certesa de la felicitat no existeix, però la felicitat en si perdura tot i no ser tangible. Un cos sense ànima, i una ànima sense cos.

Una cançó que en escoltar-la em recorda bells moments, si la felicitat de sentir-la és real o efímera, això és indiferent...

Lee Miller

2009-02-13T08:01:00.000-08:00

Elizabeth 'Lee' Miller, a (23 d’abril de 1907 - 21 de juliol de 1977) va néixer a Poughkeepsie, estat de Nova York . La seva infància no va ser pas senzilla, i la seva vida no va estar absenta de vivències que li van marcar un fort caràcter, la van dotar d’una gran personalitat i d’una forma diferent d’entendre la vida i de viure-la.
Va ser una reconeguda model abans d’anar a París on va entrar en contacte amb l’art fotogràfic a través de Man Ray. Ella es va convertir en la seva musa i amant i sota la seva direcció va començar a produir les seves pròpies imatges. De fet, moltes de les fotografies d’aquest període que s’acrediten a Man Ray en realitat van ser preses per Miller. Conjuntament amb Ray, va redescobrir la tècnica fotogràfica de la solarització. Entre el seu cercle d’amistat s’hi comptaven Pablo Picasso, Jean Cocteau i Paul Éluard, així doncs es pot constatar que va ser una participant activa del moviment surrealista.
Miller es va embrancar amb el foto periodisme com a enviada oficial de guerra per a la revista Vogue . Va ser acreditada com a corresponsal de guerra a l’exèrcit dels EE.UU. i es va associar amb el fotògraf americà David E. Scherman, per a la revista Vida. Miller, va viatjar a l’Estat Francés menys d’un mes després del Dia D i va gravar l’alliberament de París, i l’ horror dels camps de concentració nazis de Buchenwald i Dachau. Una fotografia de Scherman i Miller a la banyera d’Adolf Hitler de la seva casa de Munich es una de las imatges més icóniques de l’associació de Miller-Scherman. Durant aquest temps, Miller va fotografiar nens moribunds d’un hospital de Viena, la vida camperola a Hongría i, per últim, l’execució del Primer Ministre Bardossy Lazlo.
Lee Miller fotògrafa de col•leccions de moda, foto periodista i reportera de guerra tenia una manera especial d’entendre l’essència surrealista de la vida plasmada a través de les seves fotografies. D’aquesta manera ens ha deixat unes imatges úniques com a testimoni de la guerra.

Punt final

2009-02-10T01:38:00.000-08:00

La sang em regalimava per la cara, - que ha sortit malament?- em preguntava. Em giro sobre mi mateixa i observo tot el que tinc al meu voltant. Ell no hi és, cap rastre de la seva presència. Em trobo a casa, pel que sembla sola. Que va passar ahir? Ho havia de recordar però, encara em sento confusa. Millor començar per tallar l’hemorràgia que em noto a la cara.
Davant del mirall em veig molt desmillorada, tinc un ull blau i un tall a la cella, del qual flueix la majoria de la sang que m’impregna la cara. Estic marejada, em mullo la cara i em veig les mans …les meves mans plenes de sang i veig amb claredat que és el que va passar ahir.
Ell va arribar tard, com de costum, havia estat bevent, jo ho sabia, havia estat amb ella i això també ho sabia. M’esperava una llarga estona de menyspreu.
Fa molt de temps ell ho va ser tot per a mi, era l’home increïble amb el qual la vida per fi em donava la oportunitat de ser feliç… una felicitat efímera que es va anar esmicolant amb el pas del temps. Cada dia m’estimava menys, jo ho sabia, cada dia creixia el seu desencís i la seva infelicitat i també ho sabia. El que no m’esperava és que comencés de manera gradual el seu menyspreu. Cada dia em mirava al mirall descobrint els defectes que m’havia posat al cap. Ja no era bonica, no tenia prou pit, els meus ulls no eren simètrics i ja no resultava ser interessant.
Aixa doncs, que era jo? ni tan sols era interessant per la persona que estimava.
Després vaig passar de no ser interessant a ser insuportable, i en aquest punt la seva frustració es va canalitzar d’una manera diferent contra mi.
Sí, al cap de poc em veia mentint als veïns, als amics i fins i tot a la família… Maquillatge a totes hores , una bona capa de base del color de pell més fosc possible i una dosi abundant de tapaulleres. I aquí no passa res, però sí que passava. M’havia convertit amb una ombra del que un dia vaig ser.
Que va passar ahir?
Que va sortir malament?
Ja ho sé, només volia marxar, però ell no em volia deixar marxar tan fàcilment, però aquest cop estava decidida, seria la última vegada.
No hi ha ningú a casa, estic sola, perquè un cadàver ja no és res.
Aquest cop he guanyat jo.

ELA AMANTS

2009-02-08T05:12:00.000-08:00

"La carn vol carn" AUSIÀS MARCH

"NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
"Llibre de les meravelles"

El Retrat de Felip V

2009-01-28T02:07:00.000-08:00

El retrat de Felip V del museu de l’Almodí de la ciutat de Xàtiva, es troba disposat de cap per avall. Artísticament no és un quadre d’un interès destacable. Ara bé, històricament s’ha convertit en l’emblema de la ciutat, degut al fort ressentiment de la població cap al monarca Borbó.
En plena guerra de Successió, després de la pèrdua de la batalla d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, l’exèrcit austracista perdia contra les tropes borbòniques de Felip V. L’avanç de l’oposició borbònica pretenia implantar un règim absolutista, el qual es va instaurar després de la caiguda de Catalunya l’11 de setembre de 1714.
La presa de la ciutat de Xàtiva va ser decisiva per la guerra, ja que era un gran focus de resistència maulet. Els maulets eren la base camperola descontenta, seguidors del bàndol austracista del rei Carles III d’Habsburg. Tenien un gran poder de convocatòria i de resposta contra les tropes del rei.
Felip V furiós per la forta oposició de la ciutat, en conquerir-la va donar l’ordre d’arrasar-la, fent de la seva destrucció, un càstig exemplar per la resta de ciutats. D’Asfeld, tinent general, va acatar les ordres del rei, després de saquejar-la i expulsar-ne la població, va donar l’ordre d’incendiar-la. Xàtiva va perdre la seva documentació foral i el seu nom per a ser esborrada del record col•lectiu: “... para formar de las ruinas de una ciudad rebelde, como la expressada de Xàtiva (cuyo nombre ha de quedar borrado) una colonia fidelísima, que ha de intitularse San Phelipe.”. La victòria borbònica va suposar una forta repressió acompanyada de l’abolició dels furs i les institucions d’autogovern valencianes creades des del s. XIII pel rei Jaume I.
El quadre de Felip V no es tornarà a posar del dret fins que la ciutat de Xàtiva no rebi una disculpa oficial dels reis Borbons, hereus de Felip V. Disculpa que és de suposar mai arribarà.

Mucha i l’Art Nouveau

2009-01-26T13:01:00.000-08:00

Alphonse Mucha (Ivancice, Moràvia, 24 de juliol de 1860 - Praga, 14 de juliol de 1939) va ser un pintor i artista decoratiu txec, àmpliament reconegut per ser un dels creadors i difusors de l'estil Art Nouveau. Primerament va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Munic, després en mudar-se a París 1887, va continuar els seus estudis a l'Académie Julian i a l'Académie Colarossi. El seu salt a la fama però, el va aconseguir amb el seu primer cartell litogràfic, un cartell que anunciava l'obra Gismonda de Victorien Sardou, del gener de 1895. Aquest va causar una autèntica sensació. La gent del carrer els arrancava per a endur-se’ls a casa, fet que va provocar que Sarah Bernhardt, l’artista que hi sortia representada, li oferís immediatament un contracte d'exclusivitat per a sis anys. Mucha va ser responsable dels cartells, de les escenografies i dels vestuaris del Théâtre de la Renaissance. Una altra faceta del recorregut artístic de Mucha són les creacions per a la sèrie de joies realitzades per Georges Fouquet seguint els dissenys de Mucha. A Fouquet li van cridar l'atenció els ornaments amb què Mucha decorava les dones dels seus cartells. Fouquet va presentar una col•lecció de joies realitzades sobre dissenys de Mucha a l'Exposició Universal de París de 1900.
Mucha va produir una gran quantitat de pintures, pòsters, avisos i il•lustracions així com dissenys per a joieria, catifes, empaperats i decorats teatrals. Els treballs de Mucha freqüentment introduïen dones joves i boniques, flotant en contextos neoclàssics envoltades de flors. Tot i així l’artista pensava que l'art havia de transmetre un missatge espiritual i d'aquí la seva frustració per la fama que va aconseguir a través d'un art bàsicament comercial.
És innegable que l’artista va establir una iconografia eficaç vinculada a la modernitat publicitària. Gràcies als seus cartells, protagonitzats per unes dones fascinants, es va donar peu a un desenvolupament gràfic original i virtuós. En definitiva Alphonse Mucha va crear un estil que va posar les bases de l'Art Nouveau.

"Dune"

2009-01-18T03:05:00.000-08:00

Dune és una novel·la de ciència ficció escrita per Frank Herbert i publicada el 1965. Va rebre el Hugo Award de 1966 i el primer Premi Nebula a la Millor Novel·la. Dune és considera popularment una de les millors novel·les de ciència ficció, i sovint es cita com una de les sagues de novel·les de ciència ficció més venuda de tots els temps al costat de "la Fundació" d'Isaac Asimov. Dune és un seguit de cinc seqüel·les escrites també per Frank Herbert, en les quals la darrera part resta inacabada. Va inspirar una pel·lícula el 1984 que duu el mateix títol "Dune" de David Lynch, dues mini-sèries fetes pel canal de ciència ficció d'Estats Units, videojocs, jocs de taula, i una sèrie de preqüeles i seqüeles co-escrites pel fill de l'autor Brian Herbert i Kevin J. Anderson. En aquestes es parla d'episodis anteriors a la saga original i culmina amb la finalització de la saga començada per Frank Herbert a través dels escrits d'aquest abans de morir. Novel·la que posa un punt i final a tota la història i que provablement no sigui del gust dels més fervorosos aficionats, però malgrat tot és per fi una cloenda digna de ser mencionada i fins i tot afalagada per la responsavilitat que això implica.

Dune pren lloc en un futur llunyà, enmig d'un imperi interestel·lar feudal on els planetes són controlats per cases nobles que deuen obediència a la casa Imperial: la Casa Corrino. La novel·la narra la història d'un jove Paul Atreides (hereu del Duc Leto Atreides del planeta Caladan) quan ell i la seva família es muden al planeta Arrakis, l'única font de l'espècie melange, la substància més important i valuosa de tot l'Univers. Una droga molt addictiva, que provoca un estat mental molt superior per la seva eficàcia en augmentar les capacitats mentals i sensorials. En definitiva es tracta d'una història que explora les complexes interaccions de la política, religió (mescla de religions islàmica, budista i cristiana), ecologia, tecnologia, i les emocions humanes, el destí de Paul, la seva família, el seu nou planeta i els seus habitants natius (els fremen), així com el de l'emperador, la poderosa Spacing Guild, i la secretiva ordre femenina de les Bene Gesserit (una espècie de bruixes addictes a la melange que han planificat una secreta forma de reproducció per a crear un èsser superior). Tots aquests factors s'entrecreuen en una confrontació que canviarà el curs de la humanitat.

Laia de Sau

2009-01-15T13:48:00.000-08:00

Ja ho sé, però ... senzillament m'encanta.

Vols deixar pares i pàtria
veure on s'acaba el món
vols canviar la teva història
i digue'm qui no.

Tot el que es diu en paraules
pot semblar-te un desert.
pren el vent de matinada
com ho fa un ocell, com fa un ocell.

I tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo qui trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

Tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

Tot el món dóna voltes
sense pressa al teu voltant
i tu de cop vols sortir a fora
no saps on anar.

Amb un bitllet tan sols d'anada
mai vas pensar en tornar.
amb un bitllet sense tornada
per volar ben alt, volar ben alt.

I tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo qui trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

Tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

I tu et preguntes en silenci
"digue'm què faig jo aquí".
no seré jo qui trenqui un dia
amb tots els somnis de la nit.

Tots et miren en silenci
mentre tu aixeques el vol
i jo et miro en silenci
i et desitjo bona sort.

Torna'm

2009-01-09T07:45:00.000-08:00

Torna’m a les entranyes del meu subconscient,
on el desassossec m’arrenca els cabells a batzegades.

Torna’m la llibertat de menjar maduixes a peu coix,
el meu secret de cafè amb llet a mitja tarda de
llibres fumats i cervesa esbravada.

Torna’m el jo, el meu res i el frenesí de la invenció
de les formes avantguardistes…fines armes
condicionades al ritme de la marea estrident del meus ulls.

Torna’m, torna’m, torna’m i empeny-me.
Empeny-me cap als cims de la melosa misèria,
fins arremetre contra cada indret,
cada paret i cada instant,
recuperant finalment el meu secret.

Sylvia Plath

2008-12-31T05:45:00.000-08:00

ARBRES D'HIVERN
Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.
No saben res d'avortaments ni de mesquinesa,
més fidels que les dones,
lleven sense esforçar-s'hi!
Tasten els vents, que no tenen peus,
ben endinsats en la història,

plens d'ales, d'altres coses mundanes.
En això són Ledes.
Oh mare de fulles i dolcesa,
qui són aquestes pietas?
Ombres de tudons que canten, però no mitiguen res.
Traducció de Montserrat Abelló

Per comprendre el context en què neix aquesta poesia, parteixo de l'escrit de Vicenç Llorca a Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007 , on ens explica que cal recordar que Plath va ser abandonada el 1962 pel seu marit, el també poeta Ted Hughes, amb qui s'havia casat el 1956 i amb qui havia tingut dos fills: Frieda i Nicholas. La poeta va caure llavors en un fort estat depressiu que la va abocar al suïcidi l'hivern del 1963. Així, i tret del volum de poemes anteriors a aquest període, Colossus (1960), la resta de llibres, escrits durant aquest intens període de la seva vida comprès entre el 1960 i el 1963, van aparèixer pòstumament: Ariel (1965), Crossing the Water (1971), Winter Trees (1972), Sylvia Plath-Collected Poems (1981, en una edició a càrrec del seu exmarit), i el 2004 la versió restaurada d'Ariel, a cura de la seva filla, també poeta, Frieda Hughes.

Llorca explica que el títol del llibre de poemes traduït al català, "Sóc vertical" pertany al poema inclòs al llibre Travessant l'aigua, i comença amb un diàleg adversatiu entre l'enunciat del poema i el primer vers, de manera que assistim a l'espectacle d'un poema construït ja d’entrada des d’una tensió espacial: «Sóc vertical / Però m’estimaria més ser horitzontal.» Vet aquí un dels aspectes centrals en la poesia i en la vida de Plath; li agradaria sentir-se integrada a tot el que configura el món, però no posseeix ni la longevitat de l'arbre ni la gosadia de la flor. Aquesta paradoxa revela l'estranyesa humana en el cosmos, que no és cap altra que la de la pròpia existència que, en el cas de Plath, adquireix un caràcter de confessió. Per això afegeix en uns versos memorables: «Aleshores el cel i jo conversem obertament, / i seré útil quan definitivament m'ajegui; / llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran / temps per a mi.»
Sigui com sigui, l'arquitectura de l'arbre –i de l'arbre a l'hivern– tensa una de les metàfores més poderoses de l'autora. Ho constatem perfectament en un altre poema central, «Arbres d'hivern», pertanyent al llibre homònim: «No saben res d'avortaments ni de mesquinesa, / més fidels que les dones, / lleven sense esforçars'hi! / Tasten els vents, que no tenen peus, / ben endinsats en la història, / plens d'ales d'altres coses mundanes.» Som davant un altre nucli temàtic de la poesia de Plath: la fertilitat, la fertilitat entesa àmpliament com la capacitat d'engendrament experimentat a partir de la condició humana d'una dona. Ho podem resseguir en aquest intens i, a voltes, esborronador llibre amb què s'enceta el volum Ariel. D'aquesta manera, a «Cançó del matí» escriu sobre la diferenciació entre dos éssers: la mare i el fill que ha donat a llum. L'amor ha fet créixer l'infant: «L'amor et donà corda com un gras rellotge d'or», i el crit del naixement significa trobar el seu lloc en el món: «[...] i el teu crit nu / va ocupar el seu lloc entre els elements». Després d'això, s'acaba la dimensió materna: «No sóc pas més la teva mare / que el núvol que destil·la un mirall on reflecteix el seu / lent esvanir-se al grat del vent.»
Més encara, la poeta no pot evitar en aixecar-se del llit veure's a ella mateixa com un ésser tosc i ridícul: «Un xiscle i m'alço del llit, vaca feixuga i floral / amb la camisa de dormir victoriana.» Quan l'infant obre la boca, la realitat queda presa en les nítides vocals que semblen enlairar-se com globus: «Obres la boca, neta com la d'un gat. El marc de la finestra / clareja i engoleix fosques estrelles. Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s'enlairen com globus.»
D'aquesta manera, podem observar un dels trets estilístics de Sylvia Plath: el teixit d'imatges que ordeix a partir de l'observació del paisatge que l'envolta i que genera associacions metafòriques inesperades i fortes. Assistim al drama d'una ànima que s'expressa amb dolor a la recerca d'ella mateixa. I en aquest desassossec i en aquest viatge interior trobem versos de gran originalitat i bellesa.

Ryan Adams, Sylvia Plath. Homenatge a la poetessa:

M’Agradaria Tenir Una Sylvia Plath
M’agradaria tenir una Sylvia Plath, de somriure de dent trencada i amb cendra de cigarreta a la beguda. El tipus de dona què surt una nit i després dorm una setmana. El tipus què li surt amb ella per donar-me una raó per, bé, no ho sé.

I ella i jo dormiríem en una barca i sense roba al mar nedaríem. Amb la pluja caient violentament sobre el mar, ella s’allunyaria nedant, i des del horitzó, desapareixent, em picaria l’ullet, dient-me què tot anirà bé. I jo tornaria nedant a la barca i riuria. M’he de fer amb una Sylvia Plath.

Potser em portarà a França. O potser a Espanya. I em demanarà què ballem a una mansió al punt més alt d’un turó. Ella es tornaria cendra sobre les catifes i em passaria una píndola mentre es pren un gintònic ben carregat. Potser em prepararà un bany. Com m’agradaria tenir una Sylvia Plath.

Desitjaria tenir una Sylvia Plath.

Una cançó que provoca bon rollo

2008-12-28T12:28:00.000-08:00

Avui toca penjar aquesta cançó, única i exclusivament per recordar els petits plaers de la vida. Us desitjo el millor.
Aquí tenim el mestre Tomeu Penya, jeje sí suposo que algú es preguntarà, però que diu la cançó? Ai el mestre Tomeu de vegades és difícil d'entendre. Espero que per qui l'escoliti, li provoqui la mateixa sensació de bon rollo que em desperta a mi sempre que la sento.

Illes dins un riu:
Nina quan te vaig conèixer canvià tot
vaig venir cap a tu amb lo meu millor
ben suau dins jo
era un sentiment tot nou

Tu me fas coses que jo no sé explicar
Aferra't molt fort que no sent mal
Cada cop del meu cor és un sentiment tot nou

L’amor tendre és cec i demana dedicació
L’amor que sentim no cal conversar
I plegats sense pressa ah ah
Fent l’amor l’un amb l’altre ah ah

Illes dins d’un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor
Vine lluny amb mi a un altre món
Si estem plegats no tenc por de res ah ah
Recolzant-nos l’un amb l’altre ah ah

No puc viure quan l’amor ja s’ha acabat
Res no té importància si no tens ningú
Que et doni calor en sa nit
Per perdre el sentit de la realitat

Això no ens passarà, dubte no n’hi ha cap
Aquest amor mai no s’aturarà
I el missatge és ben clar
si a aquest dic hem vist que no hi ha fi

No ploraràs més
i estimar-me no et faré mal
I enamorats viurem com ara i sempre
anem plegats sense pressa ah ah
Fent l’amor l’un amb l’altre ah ah

Illes dins d’un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor
Vine lluny amb mi a un altre món
Si estem plegats no tenc por de res ah ah
Recolzant-nos l'un amb l'altre ah ah

L’Ukiyo-e “El món Fluctuant”

2008-12-22T16:33:00.000-08:00

"(...) viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró (...), no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carabassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo." (Asay Ryoi, Contes del món fluctuant, c.a. 1665)

Durant el període d’ Edo (1615-1868) neix un autèntic art popular de tradició japonesa, sense influències xineses ni coreanes, l’estil dels gravats o estampes ukiyo-e.
L'aparició d'aquest nou estil va lligada a l'aparició d'una nova classe social urbana, cada vegada més opulenta, en un país que vivia una època de pau i prosperitat. Exclosos de la cultura tradicional i des entreteniments reservats als grans senyors, aquest ciutadans van crear la seva pròpia cultura, les seves activitats lúdiques, les seves modes, els seus valors i els seus herois.
La paraula ukiyo-e, d’arrel budista, es refereix al concepte de fugacitat. És aquest concepte, literalment el del “món fluctuant” que posseeix un doble significat en japonès. El primer evoca un món de fatigues, el segon en canvi a un món de plaers. Les estampes ukiyo-e es transformaren en un símbol de vitalitat per la gent comú en una societat caracteritzada per la rígida estructura feudal de classes.
El terme serveix per designar les obres d’art del període japonès dels anys 1602 a 1867 i que reflexa els plaers quotidians, efímers, i fluctuants de la ciutat d’Edo(actual Tokyo). L’art de l’ukiyo-e mostra al poble japonès en el seu dia a dia, assistint al teatre popular Kabuki o als barris de les làmpares roges del Yoshiwara (les anomenades “cases del plaer prohibit”) establides a la ciutat des del 1657. Aquest període de l’art nipó va ser el més conegut a occident i fortament admirat pels francesos de l‘impressionisme.
Els artistes de l’ukiyo-e, asseguraven que revivien al vertader yamato-e, l’art tradicional japonès dels s. XII i XIII, en contrast amb l’acadèmic Kanô, d’influència xinesa, que havia dominat la pintura oficial durant segles.
El primer artista en utilitzar el tema del barri del Yoshiwara va ser Kaigetsudô Andô (“Bella de peu” finals del s. XVII). Es va inspirar en veure les noies belles, seductores i de roba sumptuosa i estilitzada i tot i així plenes de moviment. Aquesta classe de pintura va adquirir tal popularitat que es va haver de buscar una forma de reproduir-les ràpida i barata, el gravat.
La reproducció d’il•lustracions partint de matrius de fusta era una tècnica coneguda al Japó des del segle VIII. Durant el primer període d’Edo, ja es realitzaven il•lustracions de romancers populars. Moronobu va ser el primer d’inserir imatges explicatives de la vida quotidiana als llibres, executades completament sense color. Més endavant es realitzà l’especialització en temes i la introducció de les estampes

Un atac de melangia

2008-12-16T02:20:00.000-08:00

Jo escoltava aquest grup quan era una neneta de 15 anyets... Té la seva gràcia escoltar aquestes coses un cop ha passat el temps, i dius "osti...jeje".

Pretèrit Pluscuamperfet del verb estimar.

2008-12-09T12:38:00.000-08:00

Pluja sobre la cara mentre recodres un quadre de Klimt anomenat "el bes".
Una vegada van ser...Les paraules esdrúixoles de Pessoa perdent ara total efecte i significat...
Errors i més errors en una simfonia de colors transaprents contaposats,
massa reals per a resultar
efímers com el fum d'una cigarreta.
Una cigarreta i ara una altra i una altra...
Idees preconcebudes, prejudicis, amor i desamor, angoixa i vòmit.
En un instant,
pèrdua total
de la pròpia visió i paràlisi fàcial.

Mort o renaixement? L'eterna pregunta.
Només una trista i clara conclusió:
On queden ara les neutres quan només les tòniques tenen prou força per seguir endavant?

Al·legoria a l'amor.

Un fins aviat

2008-11-30T15:24:00.000-08:00

Aquest bloc pretén ser un bloc d'art i sobre art a tots els nivells. Però, això només serà la majoria de vegades, ja que em reservo el dret i el deure de poder parlar d'altres temes.

Es per això que aquest post està dedicat a la Laia Alonso, la meva companya de pis fins fa poc, la meva amiga i molt més que això la meva família durant dos anys i pico.
Lai una de la Fuga per a recordar vells i bells temps al piset de Ca Fina. I recorda que les coses canvien i és inevitable però hi ha coses que no canvien mai. Des del cor de Benimaclet fins a les palmeres d'Elx, tothom et desitja molta sort i ànims: NO T'OBLIDEM, on és ara l'alegria de la huerta?

Fotografía i primitivisme

2008-11-30T05:58:00.000-08:00

Man Ray (Filadèlfia, 27 d'agost de 1890 - París; 18 de novembre de 1976), artista nord-americà d'origen jueu rus, nascut amb el nom de Emmanuel Rudzitsky.
Man Ray va començar sent pintor, però va decantar-se per la fotografia. La tècnica fotogràfica li va permetre projectar les inquietuds que no aconseguia plasmar amb la tècnica de la pintura. La seva obra implica un canvi del concepte tradicional i professional del que fins aleshores s’entenia per a fer fotografia. Va rebre una gran influència de les corrents artístiques del dadaisme i del surrealisme. Va Fundar, al costat de Marcel Duchamp i Francis Picabia, el Dadaisme novaiorquès. L’any 1918 va treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i al 1920, amb K. Dreier i Duchamp, funda la Société Anonyme, una companyia des de la qual gestionen tot tipus d'activitats d'avantguarda.
L’avantguarda es reflexa en el seu interès per experimentar amb tècniques innovadores que s’escapen de l’ús preestablert del procés fotogràfic. Les seves primeres obres experimentals: les raiggrafies es podrien equiparar a l’ús que feien els surrealistes del que anomenaven escriptura automàtica, practicant un automatisme mental a l’hora de crear les seves composicions. També fa retrats, de fet es converteix en fotògraf retratista de personalitats de la cultura. Cap a finals dels anys vint comença a realitzar pel·lícules d'avantguarda, com l'Estel de Mar (1927). Fa objectes dadaístes com Object to be Destroyed de 1923, un metrònom amb la fotografia d'un ull. Quan el surrealisme se separa del Dadaisme en 1924, Ray és un dels seus fundadors i està inclòs en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, fa Le Violon d'Ingres (1924). Aquesta fotografia fa referència al hobby preferit de Jean-August-Dominique Ingres, un apassionat del violí, per la superposició de les dues obertures de la caixa del violí marcades a l’esquena de la model, per això aquesta obra era considerada pel seu autor una raiggafia parcial, evocant a la metamorfosi del cos d’una dona amb la caixa de ressonància de l’instrument. La composició i la postura del subjecte fa referència a una obra pictòrica concreta d’Ingres, Le bain turc. En aquesta fotografia l’autor consagra a la model, Kiki a la immortalitat ja que ella entra a formar part de l’existència de la imatge. Kiki apareix sota el rol de la model tradicional, una dona enamorada i feliç de la pròpia nuesa.
Per ell, la nostre visió era errònia i imperfecte, de manera que les ombres i les formes projectaven la realitat exterior tal i com era. L’ombra seria la part de l’obra que transmet, la qual realment no pertany a la imatge. És vista com l’alteració de l’ordre establert, representant una pertorbació filosòfica de la norma, la qual mostra la part oculta que s’amaga sota les aparences. Arriba un moment en que el real i l’imaginari es fonen per desembocar en un altre significat, la visió subjectiva de l’artista. Estèticament buscava sempre el millor resultat i és això el que el va dur a practicar la complicada tècnica del retoc. La sensualitat va ser el fonament de la seva estètica. Tant en els seus retrats, com en els nus que va realitzar hi transmetia l’essència del desig. La intensitat del plaer i del desig es pot relacionar amb Freud, ja que el subconscient implica l’alliberament dels instints. El desig seria el que va empènyer a l’artista de manera automàtica i subconscient a la realització d’obres, filtrant els impulsos sense prejudicis, fet que va fer que provoquessin erotisme i escàndol.
Que és el primitivisme?

El primitivisme és un fenomen intern de l'art occidental, una revisió i influència de les arts anomenades primitives en els artistes occidentals, que comença el 1905 quan els fauves "descobreixen" l'escultura africana. Maurice de Vlamick, segons el seu propi testimoniatge, va trobar el 1905, a Argenteuil "dos estatuetes de Dahomei, malpintades d’ocre vermell, ocre groc i de blanc" i una "altra de Costa d'Ivori, completament negra". Aquestes obres van ser cedides a Derain, i contemplades per Matisse i Picasso. Paral·lelament Ernst Kirchner i Carl Schmidt-Rotluff, del grup Die Brücke, descobrien les obres del Museu Etnològic de Dresden. L'interès dels artistes avantguardistes per l'art primitiu era creixent i s'alimentava de les obres provinents de les expedicions colonials europees d’"estudi-conquesta" i d'un incipient comerç d'art, especialment africà.
Aquests artistes estaven molt allunyats de l’etnologia, per altra banda igualment incipient en l'estudi d'aquestes societats tribals, i per tant poc sabien del significat de les seves peces. Això va afavorir que acomplissin un doble paper exclusivament intern en la dinàmica de l'art occidental en l'inici de la contemporaneïtat: d'una banda un amplíssim i magnífic repertori d'experimentació formal i per un altre un front d'atac directe a la tradició clàssico-renaixentista de l'art occidental. El primitivisme era, clarament, un pol contradictori, de vegades antagònic, de la tradició artística que els artistes avantguardistes havien heretat i en la qual s'havien format.
Quina relació tenen els artistes amb el primitivisme?
Al llarg de l'època contemporània el primitivisme ha passat per diverses fases: a) una influència formal en els artistes de principis del segle XX, referint-se als objectes d'art primitiu, per la seva realització d'un llenguatge formal no mimètic, sintètic i abstracte; b) un interès en la presència del mite i el ritu en la seva relació amb l'art, el somni i l'inconscient, fonamentalment a partir del surrealisme i dels moviments posteriors nodrits de la seva influència i c) un interès per la societat primitiva, en la seva organització social i en les seves formes de pensament, a partir dels anys 1970 i fins als nostres dies, expressat en la formulació de noves formes artístiques com el happening, performances, body-art i land art.
Man Ray va ser un dels artistes influenciats per aquesta revisió de les arts, que es centrava en començar a valorar un art fins aquell moment desconegut. Aquest factor el podem trobar en obres com Noire et Blanche ,1926 on es veu un exemple de l’ús de la màscara en les obres de Man Ray.
En aquesta obra Ray substitueix la cara de la model Kiki de Montparnasse per la màscara, per això apareix ella recolzada horitzontalment i amb els ulls clucs, deixant pas a la imponent màscara vertical. Hi ha un concepte de substitució. La màscara s’imposa projectada cap a endavant mentre la cara de la dona amb els ulls tancats, amb distanciament, es quedaria a segon terme. Es pot entendre com una pugna entre virilitat vers feminitat, ja que la màscara es podria interpretar com un objecte fàl·lic que devora la presència femenina de la composició. Ara bé, per la simbologia pròpia de la màscara, aquesta també es podria entendre com la personalització d’un fetiller que practica la màgia i suplanta la persona. Paral·lelament, s’hauria d’interpretar la figura de la dona com a ésser místic i màgic, una bruixa o fins i tot una nova musa que encisa amb els seus poders, pel fet de ser inaccessible i per la seva bellesa. La màscara es situa a la zona de l’ombra que tan usa Man Ray per tal de donar joc a les composicions fotogràfiques i que accentua en les seves raiggrafies. L’ombra emergeix de l’opacitat de l’objecte dadaista. La màscara és l’aspecte extrem de l’ombra adoptant cos corpori. En la societat contemporània, es difícil la supervivència del rostre, per tant és natural que prevalgui la màscara. L’ús de l’ombra en la imatge ve a ser la representació de la contraposició existent dins la societat entre pobresa i riquesa, entre el proletariat i capitalisme, interioritzant l’alienació del treball humà. La màscara serveix per amagar la pròpia por, però sobretot representa l’anul·lació de la personalitat humana.
Man Ray tenia la voluntat de conquerir la veritat, una veritat que per ell tot i ser a dubtosa, només s’hi podia arribar mtjançant la recerca del que és desconegut.

Hermen Anglada-Camarasa

2008-11-21T08:21:00.000-08:00

Anglada–Camarasa un pintor amb un estil que va anar formant-se a través del contacte amb diferents artistes i corrents pictòrics del seu temps.
Un dels artistes més rellevants en la trajectòria del pintor va ser el seu mestre Moragas, el qual el va conduir cap el gust per l’orientalisme, latent en tot el desenvolupament de l’artista. Per altra banda, gràcies al pintor peruà Carlos Baca Flor, aconseguí generar un estil personal molt connectat amb l’extrema modernitat post-impressionista. L’aportació principal d’Anglada-Camarasa van ser les visions d’un món frívol i pervers de París. D’aquesta època hi ha un quadre molt emblemàtic i quasi fantasmal, La morfinòmana, 1902, on s’endevina el joc lumínic que esdevindrà cada cop més freqüent en les seves composicions. Per altra banda, la seva modernitat va repercutir fortament en la carrera pictòrica de diferents artistes, però excepcionalment amb Picasso, el qual després de veure una mostra de les pintures de l’artista a la Sala Parés de Barcelona l’any 1900, es va veure influenciat per la seva manera moderna de concebre la pintura. Un exemple n’és el Retrat d’Hermen Anglada- Camarasa, 1889-1900.
La presencia constant d’Anglada-Camarasa en exposicions d’art Europees va fer que la crítica de diferents països el tingués present dins el panorama artístic de l’època. Entre el 1924 i el 1934 s’obre a un nou mercat, als Països Anglosaxons i a Estats Units. Degut a aquest reconeixement ja tan explícit a nivell internacional no resulta estrany trobar un Esbós de Gertrude Lawrence, 1931-35, fet per a l’actriu i cantant de gran prestigi del moment. Tot i així, a partir de la Guerra Civil i arran de la Segona Guerra Mundial s’exilià, això va suposar un allunyament de la seva intensa vida artística de projecció internacional. Després de la guerra, les noves orientacions de l’art internacional, les avantguardes, ja no es conciliaven amb l’estil del pintor, el qual va quedar fora de lloc.
Dins el conjunt de la història de l’art, l’artista es presenta com el pintor català més universal després de Fortuny i abans de Miró. És a dir un pintor català atípic, ja que cal tenir en compte que va fer molt poca vida a Catalunya. La seva pintura s’esdevé com un traspàs entre el realisme post-impressionista i la modernitat nocturna sense arribar mai a adoptar un estil clarament expressionista.

Lluïsa Vidal

2008-11-20T02:08:00.000-08:00

Lluïsa Vidal va néixer el dia 2 d’abril de 1876 i va morir precipitadament degut a una epidèmia de grip el 16 d’octubre de 1918, per tant és una pintora que se situa entre finals del s. XIX i inicis del s. XX. Tot i la seva curta carrera és una de les artistes més importants del seu temps
Va ser considerada una pintora excepcional dins la seva generació però sobretot degut a la seva condició femenina. Els crítics, no estaven habituats a un estil de pintura femenina que no fos de tipus floral, per tant, no sabien com classificar-la.
Els entesos del moment valoren la pintora positivament tot i que no tot van ser crítiques bones. A “El Diario de Barcelona”. Barcelona, 6 de febrer de 1900 , la presenten com “.. Luisa Vidal... presenta dos obras de empuje, de arte varonil ... muestra con mayor elocuencia la seguridad de su mano, que envidiarse muchos de los que nacieron ya emancipados”, i a “La Publicidad”. Barcelona, 21 de març de 1900. “De varoniles pueden calificarse el retrato y el dibujo. Los primeros pasos de Luisa Vidal ... impetuosidad y franqueza del dibujo y soltura de la pincelada”.
En la seva primera exposició individual a la Sala Parés el 1914, la crítica va ser més dura “ ...en les seves composicions i temes escollits als seus quadres les desenrotlla naturalment sense grans alts i baixos d’inspiració ni de potencia de visió. Evidentment, el cas artístic ...no és el d’una forta personalitat, però, a canvi d’això en la factura hi posa una manera de dir ben pròpia. Al revés de la majoria de pintores que pequen per la tendència a les suavitats, la pintura de la nostra artista peca de dura...”.
Raimon Caselles, el crític estrella de la nostra pintora , ja que sempre li va dedicar crítiques molt favorables diu a la publicació de “La Veu de Catalunya”; “ Lluïsa Vidal –i l’anomenem així, tout court, perquè la tenim per vertader artista, l’únic del seu sexe que hem tingut fins ara- ens sorprèn amb nous progressos amb cada nova exposició.”, “ L’amplitud de pinzellada, el desembarás de preocediment y la fermesa del dibuix que son condicions del seu viril talent”. Caselles també va valorar la seva pintura quan ella en va fer la seva primera exposició després de tornar de París, a la Sala Parés. “Luisa Vidal... és l’única pintora que ha produït l’actual moviment artístic de Catalunya. Té innegables facultats, una educació pictórica... y lo que és més singular, ab una amplitut y ab una forsa més própias del temperament d’un home que del d’una senyoreta... un any d’estada a París ha acabat de fer a la Vidal dúctil a tota tendència... ens revela a una pintora que més s’ha estimat descobrir la manera dels altres que descobrir-se a n’ella mateixa...s’ha oblidat de fer-se una personalitat...fins al extrém de semblar que cada un hagi de portar la firma d’un pintor distint...Fa un efecte d’indecisió, d’una indeterminació sobre’l camí que ha d’empendre l’expositora... La pintora que ha concebut y executat “La nena del gatet negre” pot ben bé anar sola, sense necessitat de seguir a ningú.És personal, més espontanea, més sugestiva y la més espiritualment pintada... La pintora podrá veure lo que hi ha en aquest quadro, que no’s troba en els demés, y allò que trobi, potser que sigui’l principi de la seva individualitat”.
Els crítics veien en la seva pintura el que era impensable,segons creien, descobrir en una dona, per això els deixava tan perplexos a alguns i tan admirats a d’altres.
Val a dir que tot i la bona acollida que va tenir en el seu moment, Vidal com moltes de les millors pintores catalanes ha sigut sepultada per la història d’una manera aclaparadora.

Artemísia Gentilleschi "Judith i Holofernes"

2008-11-08T11:22:00.000-08:00

L'autora d'aquesta obra, actualment és una de les pintores més reconegudes del seu període. Però, durant la seva època era considerada simplement una dona, una dona filla d'un artesà de renom. El seu pare tenia un taller, en el qual hi havia diversos aprenents i treballadors. Artemísia va se violada per un dels aprenents del taller del seu pare, ella va denunciar-ho i es va portar a judici. Al judici el seu pare va declarar en favor del seu aprenent i en contra de la seva filla. A partir d'això la jove pintora va abandonar per sempre la seva llar i es va dedicar a la pintura, no és casual que l'obra que repetia una vegada i una altra fos la que tenim aquí "Judith matant a Holofernes". Va realitzar centenars de quadres amb aquest tema, variant actitud dels protagonistes, les postures i la il·luminació, però l'escena seguia essent la mateixa el moment de la decapitació del tirà a mans de la jove heroïna.

Podem situar l’obra d’Artemísia Gentilleschi dins el context de l’art Barroc, concretament del que s’entén per tenebrisme.
El tenebrisme deriva del naturalisme Caravaggesc. Caravaggio va ser un dels primers artistes en establir aquests trets estilístics, els quals causaren sensació en l’Europa contrarreformista del segle XVII. La pintura d’aquesta Escola treballava per norma general en oli sobre llenç. Solien ser quadres de gran format i generalment amb poques figures de tamany quasi natural. Per tant, necessàriament necessitaven d’un tema o moment escollit impactant.
L’autora Artemisia Gentilleschi va realitzar abundants quadres protagonitzats per dones, en els quals l’acció i la valentia eren posats de manifest. Temes com el de l’obra de “Judith i Holofernes” eren molt usuals en l’imaginari de l’època. Simbolitzava en molts casos la mort de la tirania a mans dels oprimits.
El que no era tan freqüent era el tractament tant cru de la imatge i encara menys que fos tractat a través de la visió d’una dona. En el quadre només veiem tres figures, Judith ajudada per la serventa tallant el cap d’Holofernes, el qual es situa horitzontalment i les altres dues figures se li posen al damunt. Judith apareix realitzant una posició de tensió infrahumana, completament serena, resulta una moviment impossible, i és en aquest punt on es trenca amb la voluntat de versemblança del quadre. Judith es presentada com una heroïna sobrehumana. Cal remarcar el contrast del joc lumínic llum- foscor i la seva conseqüent lectura, la contraposició del bé que seria l’acció de les joves acabant amb el tirà, amb el mal el fons foc, el passat de la vida d’Holoferenes, que es deixa enrere, per a propiciar l’inici d’una nova etapa.
Mitjançant aquesta tècnica es busca la versemblança amb la realitat remarcant la transcendència de la violència i la tensió. L’espai és ambigu, indeterminat i obscur, d’aquesta manera suggestiona a l’espectador cap a la por , la repulsió i el pànic.
En conclusió, ens trobem davant d’una obra inusualment tractada i d’una pintora que trencava els esquemes de la seva condició, la de ser dona.

Benvinguts al país de les meravelles

2008-11-05T17:40:00.000-08:00

Benvinguts al País de les Meravelles. Un món en deconstrucció.

Aquest país, tot i superar la resta de països en bellesa i esplendor, era un llogaret ple de foscor i melangia.

Primerament, van sorgir a partir del caos els primers pobladors, éssers que emanaven coneixement, però incapacitats per estimar.

Tot seguit, a partir d'aquest primers pobladors van anar naixent diferents fills; uns amb una tipologia aberrant amb més de 50 caps i extremitats per a servir com a forces de repressió, i d'altres en canvi sota una tipologia huamanoide capaços de dominar els elements i les passions a la seva voluntat. Aquests darrers varen ser anomenats per alguns Déus, i per d'altres Reis.

Com és evident, es tractava d'un país on la gran majoria d'habitants tenien molt poca capacitat de reacció individual o col·lectiva, ja que les decisions els hi venien preses d'avant mà. La qüestió va canviar quan les consciencies dels més afeblits començaren a reflexionar sobre les pròpies necessitats. A partir d'aquestes necessitats, van anar estipulant certs drets, i conseqüentment varen desenvolupar el propi concepte de justícia. Una justícia, entesa de manera simple, una justícia, que anava molt més enllà de les seves vides. Una justícia, per a garantir l'autoestima i la dignitat d'un poble.

Per tot això, Benvinguts al País de les Meravelles, on tot està per fer i tot és possible.

Per cert a qui interessi el surrealisme, he trobat aquest artista que està molt bé: http://www.tyukanov.com/