diumenge, 21 de febrer de 2010

Jane Austen


Jane Austen (Steventon, Hampshire, Anglaterra, 16 de desembre de 1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817) va ser una novel•lista anglesa.
Les seves obres, entre les que cal destacar "Orgull i prejudici", "Sentit i sensibilitat", "Emma","Mansfield park" i "Persuasió" són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa.
En elles, Austen fa un retrat de la societat anglesa de la seva època, utilitza la ironia i fa una mostra eloqüent de la doble moral els costums i les aparences del seu temps. Val a dir, que sol parlar de la misèria de les dones solteres inserides en una societat, que deixava la totalitat de l'herència familiar al primogènit.
Adherint-se a una pràctica comuna entre les escriptores de l'època, Austen va publicar les seves obres de manera anònima; aquest fet va comportar que mai no s'integrés en els cercles literaris influents. Va esdevenir una de les impulsores de la novel•la escrita per dones, ja que generalment quan es parlava dels sentiments de les dones, sempre era a través d'una visió masculina.
Les seves obres van tenir una acollida minsa en ser publicades, les lloances varen ser poques i les critiques abundants. Austen es caracteritza per l’ús de la ironia i la narració indirecta per vertebrar les seves novel•les, és per aquest motiu que resulten imprescindibles per a poder visualitzar la realitat sobre la situació de les senyoretes solteres angleses de la seva época.
"Persuasió" és la darrera novel•la que va escriure, personalment després d’haver-les llegides totes, crec que aquesta darrera és la que denota més maduresa, ja que a diferència “D’orgull i prejudici” ja no utilitza el gènere de comèdia de costums. En aquesta obra hi retrata el pes aclaparador de l'ordre social damunt de les persones i planteja diversos interrogants sobre la naturalesa de la felicitat. Virginia Woolf va destacar la bellesa particular d'aquest llibre.
A través d'una història d'amor, veiem com els personatges actuen o no persuadits pel seu entorn, la jerarquia social, els costums i les influències que regeixen un pes aclaparador en les decisions i actitud dels protagonistes.
De vegades cal deixar a part els prejudicis del que és considerat com a literatura de segona o escrita per dones i per a dones i així endinsar-nos en un món tan peculiar com el vist a través del prisma d’una noia de la burgesia rural de finals del s.XVIII i principis del s.XIX, setena filla d’un reverend i en ple esclafit de l’era romàntica.

dimecres, 3 de febrer de 2010

La Santa Capella del Palau Ducal de Gandía


Introducció:

El Palau Ducal de Gandia, conegut també com el Palau dels Borja, és un dels edificis d'arquitectura civil més característics i impressionants del seu temps.
L'edifici construït, ampliat i restaurat al llarg de set segles, constitueix actualment un variat mostrari d'estils arquitectònics amb destacats vestigis del primitiu palau gòtic dels segles XIV i XV, aportacions renaixentistes del segle XVI, ampliacions i transformacions barroques pròpies dels segles XVII i XVIII i, finalment, reconstruccions neogòtiques de final del XIX i principi del XX.
La façana principal està realitzada en maçoneria i rajola. Mostra dos nivells, a més dels baixos. Quasi tota la seva construcció, excepte la porta, prové de les reformes dutes a terme en el s. XVII. El primer pis s'ordena a base de sis balcons adovellats que corresponen a salons del Palau i substitueixen les primitives finestres coronelles gòtiques. L'accés principal es realitza a través d'una porta d'arc de mig punt, amb dovelles de carreus, característica de l'arquitectura nobiliària dels segles XIV i XV.
Els Ducs Reials de la Corona d'Aragó tenien aquí la seva principal residència, on es van envoltar de poetes com ara Pere i Ausiàs March.
L’any 1485, el cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, va comprar per als seus descendents el ducat de Gandia i s’hi va establir la dinastia dels ducs Borja fins a l'any 1740. Destaca entre ells el seu IV duc, Sant Francesc de Borja.
Des del 1889 el palau és propietat de la Companyia de Jesús, que se n'ha ocupat de la restauració i manteniment, centralitzant el seu interior amb la figura de Sant Francesc de Borja, III General de la Companyia de Jesús.
El Palau Ducal es troba dins del que va ser el primer recinte emmurallat de la ciutat, prop de l'Ajuntament i de la Col•legiata de Santa Maria.

Localització Històrica

La Santa Capella del Palau Ducal de Gandia va ser l'antic oratori del IV Duc de Gandia. L’espai de la capella va ser adaptat segons els desigs del duc l’any 1543, però el paviment data l’estança original del segle XIV. Es poden distingir tres fases d’evolució de l’aspecte de l’oratori. La primera durant la vida de Sant Francesc Borja, que podríem considerar com l’estat original, la segona a partir de 1550 data en que el duc abandona Gandia per instal•lar-se a Roma i la tercera amb les restauracions de finals del s. XIX.
En la primera fase, Francesc Borja va dotar l’estança de la seva característica forma de taüt, adaptant les parets decorant-les amb els quinze misteris del rosari pintats per Filippo Paolo da San Leocadio, ja que la funció de l’oratori era la de devoció i meditació. Durant la segona fase moment en que comença el culte i devoció a l’oratori creixent durant el transcurs al s. XVII, trobem la construcció del nou altar que data dels inicis del s. XVII probablement després de la beatificació del Sant l’any 1624 i les reformes dutes a terme durant el primer terç del s. XIX segons els arxius d’Osuna, en les que es va cobrir el sostre, blanquejar la cúpula i alçar l’altar a través de l’adhesió d’una tarima de la qual tenim constància que va costar 200 reals. Per finalitzar, la tercera fase, que és la que ens permet entendre l’aspecte actual de la capella.
Aquesta última fase és el resultat d'una forta intervenció a què va ser sotmès l’oratori a finals del segle XIX, l’any 1894. La restauració va ser feta sota la direcció de Joaquim Arnau, qualificat com l’arquitecte més important del romanticisme valencià, i protagonitzada pel germà Corones. Es van restaurar mínimament les pintures i es van protegir amb vidres que es subjectaven per unes columnetes metàl•liques que sostenien el sostre i reposaven en sòcols de marbre negre d’aigües grogues procedents de Portugal. La capa de pintures del costat de l’altar s’havia perdut i per tant les d’aquella zona, es van reproduir seguint l’estil de la resta, la part més extensa de la renovació va ser la de la imatge de “Crist portant la creu” i “ La resurrecció del senyor”. Es va consolidar en general el cos de l’edifici refent-lo amb maó sense tocar la part interior de les pintures. Es va renovar el sostre que va ser cobert amb marbres diversos i unes mitges canyes de ceràmica de reflexos coure que representen àngels. Al sostre es van posar dues motllures daurades per separar les diferents superfícies d’aquest. A la balaustrada de la sala, d’època original, se li van retocar els colors. Les finestres es van decorar i el paviment va ser cobert, per no perdre l’original de sota, i es va decorar amb un treball de marqueteria. Per altra banda, es va renovar el retaule de l’altar, fet de marbre i bronzes daurats, consagrat el 8 d’octubre de 1894 per Emmo Cardenal de Sevilla. Per últim és va reparar el “Retrat de Sant Francesc Borja” que des de que se li havia donat culte es venerava a l’oratori. La cara del Sant estava velada i ennegrida i en general tot el llenç deslluït pel temps. La restauració estigué a càrrec de Vicente Borrás, el qual va col•locar la imatge del Sant en un medalló sostingut per àngels i a un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze. El patrocinador de la restauració va ser Joaquim Rovira el compte de Ròtova, per això al final de la cornisa trobem gravat amb metall daurat el seu escut d’armes i una placa de marbre que la Companyia de Jesús li va dedicar a l’entrada.

Anàlisis formal

Les dimensions de l’estança són reduïdes, mesura 5’92 metres de llarg per 2’48 d’ample i 2’31 d’altura. L’estil de l’estança varia a mesura que es van aplicant les restauracions, inicialment era d’estil renaixentista, més tard es varen fer algunes reformes barroques després de la beatificació del Sant, però les últimes restauracions, les de l’estat actual daten del s. XIX, les quals enllacen amb el criteri estilístic imperant, amb un romanticisme de característiques eclèctiques. El sostre està triplicat en forma de taüt. Aquest amb reminiscències renaixentistes i barroques, està cobert amb marbres diversos i un enteixinat de mitges canyes de ceràmica de reflexos de coure on es representen àngels. El trobem separat per motllures daurades. El paviment, seguint la línia de les reformes, esta decorat amb un treball de marqueteria a base de fustes exòtiques provinents de filipines. Hi ha dues finestres decorades amb “ajimeces” de silleria, seguint l’estil de la resta del palau ducal. La llum de la capella es molt escassa. A les parets de la sala hi són representades al fresc les diferents escenes dels quinze misteris del rosari, pintures renaixentistes fetes per Filippo Paolo da San Leocadio. Les imatges no disposen de gran riquesa cromàtica, estan pintades a una sola tinta, en negre. No són de gran qualitat artística. El retaule de l’altar, ens evoca cap a un ordre neoclàssic de coloració barroca, és fet de marbres de diferents colors i bronzes daurats. Al centre d’aquest hi ha la imatge del Sant d’estil barroc en un medalló sobre fons de jaspií verd fosc, el medalló sostingut per àngels que duen a les mans les insígnies de la pietat de Borja, figurades amb un copó amb la sagrada hòstia i una calavera coronada. A un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze en actitud d’orar. Una iconografia que denota clarament la veneració i devoció cap a la figura de Sant Francesc Borja. L’actual estat de conservació de l’oratori és bo.
La composició de l’estança es basa en un joc de línies a partir de la forma de taüt que adopta aquesta, que focalitzen l’atenció cap al fons de la sala on hi ha l’altar dedicat al Sant, el qual és el protagonista indiscutible de l’oratori. La llum escassa i la fosca coloració general dels materials de la sala recorden un estil barroc aglutinador. Una capella amb aquestes característiques espacials també ens evoca a les estança italianes renaixentistes, amb un horror vaqui imperant, però tanmateix cal recordar que aquestes s’ajudaven de l’ús del trampantojo per a emular les característiques figurades, que aquí es mostren arquitectònicament dotant l’estança de la forma de taüt. Les reformes del s. XIX el doten d’una barreja estilística, ja que tenen influències renaixentistes, barroques i neoclàssiques. En general podria parlar-se d’una mescla d’estils que culminaria amb les reformes del romanticisme eclèctic típic d’aquells temps. Amb tot, no hi ha dubte de que es tracta d’una clara composició simbòlica al voltant de la mort, la devoció i la figura de Sant Francesc Borja.

Significat de l’obra

Diu la tradició que l’oratori té aquesta forma degut a que el Sant, quan va veure el cos de l’emperadriu Isabel de Portugal en descomposició, va decidir d’abandonar la vida mundana per la eclesiàstica. Segons s’explica quan va destapar el fèretre, va jurar no servir mai més a cap amo que pogués morir, per això hauria ingressat a la Companyia de Jesús.
Les pintures dels quinze misteris que envolten les parets de la capella, s’haurien pintat de negre per una vegada més evocar el sentit religiós de Francesc Borja. Aquests misteris respondrien al grau de devoció que tindria al sant rosari, culte que més endavant el va portar a defensar la Immaculada Concepció. Cal destacar que va fer un llibre de meditació on proposava diferents consideracions sobre els exercicis d’oració i meditació per a cada misteri en particular. Seguint amb aquesta idea, és lògic pensar que aquestes imatges respondrien a la necessitat del Sant de seguir amb les ensenyances del seu mestre Ignacio de Leoyola, el qual deia que les representacions sensibles eren el millor preàmbul per a la meditació.
Aquesta devoció de la família Borja, ja la veiem en la figura de Joan Borja, el qual l’any 1527, com es diu a les Memórias de Montserrat: “...visitó este santuario de Montserrat para dar gracias á Nuestra Señora(..)”.
Per altra banda, el cardenal Cienfuegos, explica que l’elevat grau de devoció que tenia el Sant el duia a mortificar-se la carn flagel•lant-se i usant cilicis. És a partir d’aquí que la misticitat de l’oratori esdevé més gran, ja que les taques de sang de l’estança es converteixen en relíquies que durant l’època d’auge de veneració cap al Borja en el transcurs del s. XVII, tal i com diu Cienfuegos: “... pasaron muchos personajes á reconocer aquellos sitios inundados en sangre”. Cal suposar que es tracta d’una exageració, però que denota una àmplia devoció cap al Sant. És en aquest moment en que la mitologia és més viva i es parla de lluites de Sant Francesc contra el dimoni, amb suposades proves tangibles a l’interior de l’oratori per a confirmar-ho. Tal i com explica Cienfuegos: “... más el duque se mantuvo firme (...) hasta que despechado el demonio (...) dió el último estallido más horroroso, y salió rompiendo violentamente una ventanilla de el oratorio(...)”. El forat es trobaria a la finestra que dóna a l’altar al costat de l’epístola. Lloc, on se suposa que les visions de la verge, de Crist , dels Sants i les batalles amb el dimoni eren freqüents.

En resum, com ja s’ha dit a l’apartat anterior l’oratori te una clara composició simbòlica. Aquesta disposició en forma de taüt evoca directament cap a la forta devoció que sentia el seu patrocinador, Sant Francesc Borja. És tracta d’una clara metàfora sobre la mort. Lligant el concepte a la meditació i la devoció com a forma de mort en vida, però això a l’interior d’un taüt, i de combat constant contra la mort i les temptacions. Relacionant al mateix temps les imatges del rosari amb aquesta lluita.
Aquesta capella va ser realitzada com a lloc de meditació privada, però els aspectes particulars que tenia i la importància del personatge que la va idear van fer que s’arribes a venerar com a lloc de culte. Els aspectes funcionals d’aquest oratori i la devoció creixent per Sant Francesc Borja, van determinar o condicionar les actituds socials posteriors. Creant-se d’aquesta manera una forta mitologia al voltant del personatge i del seu lloc de meditació.