divendres, 22 de gener de 2010

James Finn Garner "Contes per a nens i nenes políticament correctes"

Us recomano molt moltíssim la lectura d'aquest llibre. Hi trobareu els contes de tota la vida, els quals podreu rellegir des d'una perspectiva rupturista, antipatriarcal i antitradicionalista. Vaja, es tracta d'una lectura evidentment revolucionaria. Gaudiu del primer conte:

La caputxeta vermella

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que ha vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser (qui) sóc i (com) sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin (company tècnic en carburant forestal)). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individud'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops nopoden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la CaputxaVermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

dissabte, 2 de gener de 2010

Una mica de mitología: L'arcàngel Sant Miquel


De nom Sant Miquel, d’origen Ebreu “Mika-El”, que significa “qui com Déu?”. La seva festivitat es celebra el 29 de setembre juntament amb la de Gabriel i Rafel. La difusió del seu culte va ser en un principi només a orient, però a finals del s. V també es va difondre per tot Europa. Es considerat el membre principal dels exèrcits de Déu, per tant el príncep dels àngels a diferents religions com la jueva, la islàmica i la de les esglésies catòlica, ortodoxa, copta i anglicana.
Es representat amb ales, armadura i espasa o llança, amb les quals es dedica a espantar al Dimoni. La imatgeria bizantina és la que sol recórrer a aquesta primera iconografia, on la imatge de l’arcàngel duu generalment vestits de dignatari de la cort. Les ales són el principal atribut de l’àngel i procedeixen de la iconografia clàssica de les nikés o victòries alades, atribut incorporat a tota la imatgeria cristiana tan oriental com occidental. Per altra banda, en les representacions occidentals, Sant Miquel és habitualment representat com un guerrer tot poderós trepitjant al Dimoni o com l’encarregat de processar als difunts amb la balança de pesar les ànimes.
Aquesta darrera iconografia ja que segons la tradició, ell prendria part del judici final, s’anomena la psicostasi, imatge heretada directament de la tradició de l’antic Egipte del Judici d’Anubis recollit al “Llibre dels morts”. S’hi explica que quan els difunts arribaven després de la dura travessia per l’inframont es trobaven amb Osiris, el Déu egipci dels morts. Aquí començava l’escena de la psicostasi. Davant de la mirada de 42 jutges divins i el propi Osiris, el difunt era sotmès a la més dura prova, en la qual Anubis procedia a pesar el seu cor, en un plat de la balança. A l’altre plat s’hi col•locava la ploma símbol de la justícia i veritat. Si el veredicte resultava favorable al difunt era recompensat amb la vida eterna. En canvi, si era a la inversa, el difunt era devorat pel terrible Ammit. Per tant queda ben clar que aquesta misteriosa iconografia egípcia va ser reutilitzada pel cristianisme, canviant només la figura d’Anubis per la de Sant Miquel, però amb els mateixos efectes pràctics. L’arcàngel però, sol aparèixer acompanyat del Dimoni traïdor, intentant fer trampes en el judici de les ànimes estirant des d’un dels costats de la balança per tal d’assegurar-se més condemnats.
Trobem doncs diferents testimonis de com la mitologia cristiana adopta com a propis trets pagans tant grecs com egipcis que en algun cas es poden remuntar 3.500 anys enrera.