dimarts, 3 d’agost de 2010

The secret of Kells



Possiblement recordareu la gran sorpresa que va suposar trobar nominada per als Òscars una pel•lícula animada d'aquestes característiques, i amb aquestes característiques em refereixo provenint d'una petita productora irlandesa i coproduïda entre els estats Francès, Irlandès i Belga. Aquesta sorprenent pel•lícula anava nominada conjuntament amb ‘Up’, ‘Los mundos de Coraline’, ‘Tiana y el sapo’ i l'esperada ‘Fantastic Mr. Fox’. Així doncs tots ens vam preguntar d'on surt aquesta nova pel•lícula anomenada ‘The Secret of Kells’?

La pel•lícula ha sigut dirigida per Tomm Moore, autor també de la història (inspirada pel veritable LLibre de Kells) que Ziolkowski ha convertit en un guió. L'argument de la pel•lícula gira al voltant de la història d'un petit monge de 12 anys anomenat Brendan, el qual viu en una remota abadia fortificada a Kells, durant la Irlanda del s. IX. Així doncs Brendan conjuntament amb altres germans, ajuda a la construcció d'una muralla per a resistir l'assalt dels vikings. Ara ve, a partir de l'arribada d'un nou mestre vingut de terres estrangeres que es fa càrrec d'un antic llibre màgic inacabat, tot canvia. Brendan amb l'esperança d'acabar el llibre màgic marxa de l'abadia per primera vegada i s'endinsa al bosc, el qual és habitat per criatures que desconeix.

La gràcia d'aquesta pel·lícula recau en el fet que pictoricament es juga amb les dues dimensions emulant tant l'arquitectura com els vitralls i la pintura romànica, tot una gràcia encara que no extremadament original, però si una aposta interessant en un món dominat, ara més que mai per el 3D. I malgrat ser així, aquesta pel·lícula ha sigut en ocasions comparada a la d'Avatar, ara ja sabeu que a nivell tècnic però són realitzacions oposades.

Espero que tingueu oportunitat de veure-la!

dissabte, 24 de juliol de 2010

Ja ha arribat l'estiuet


comença l'aventura, un punt i final, que dona pas a un nou començament.
Endavant les veles s'inflaràn el vent ens portarà com un cavall desbocat per les ones.

dissabte, 22 de maig de 2010

RENÀIXER SEMPRE ÉS SALUDABLE



Una cançoneta i de cop totes les cel·lules del nostre cos es troben en màxima harmonia, els sentits van al compàs del meu ànim.
Bon dia.

divendres, 21 de maig de 2010

hipokrisiari stop

La hipocresia forma part de la societat capitalista de manera inevitable, amagar i enganyar són part de l'estratègia del sistema per així poder retroalimentar-se, creant gans divisions de poder.
Perquè vivim incerits en la hipocresia?
Com és possible que siguem tots i totes tan falsos?
La realitat que nosaltres vivim, la fem passar pel filtre de la moralitat cristiana, (a la qual estem incerides), per tal de no fer mai sentir malament als altres. Així doncs, quan et sents bé tu mateixa?
I parlo de les realitats en les quals la normativa imperant (hipocresia i normes de conducta socials pre-establertes) no et permeten ser sincera. Perquè no poder dir a qui s'ho mereix, les coses pel seu veritable nom?
Nosaltres, com a joves revolucionais hauriem de qüestionar aquest mecanisme d'opressió i engany a nivell social, forjat per les mateixes estructures contra les que lluitem, i actuar en conseqüència.
Perquè no optar per apel·lar a la sinceritat com a valor màxim per damunt dels altres?
No se vosaltres, però jo estic molt cansada de fer veure tantes coses que no són i de somriure quan el que tinc, són ganes de vomitar.

Reflexions sobre les grans veritats d'aquesta, la nostra trista existència.

diumenge, 2 de maig de 2010

Presentació del documental : Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid.


Dimarts 4 de maig a l'Espai Jove La Fontana de Gràcia

Més enllà del mur. Cançons contra l'apartheid. Un documental sobre la primera Brigada de Músics Catalans a Palestina.

19 h. Presentació oficial del documental i de la revista Enderrock del mes de maig. Gratuït.
19:45 h. passi del documental. Gratuït.

21:30 h. concert de PAU ALABAJOS, CESK FREIXAS, NABIL i OBRINT PAS en acústic. 3 euros.

Organitza: Xarxa d'enllaç amb Palestina

Amb l'Enderrock de maig trobareu el DVD Més enllà del mur.

cliqueu aqui, per a veure el trailer del documental.

dimarts, 27 d’abril de 2010

podria parlar....de Modest Urgell


Modest Urgell i Inglada (1839-1919) Pintor.
En la seva juventut artística es va veure influenciat per una Barcelona bohemia. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, Pau Milà i Fontanals, Claudi Lorenzale, Josep Serra Porsón i Lluís Rigalt. Posteriorment la seva adinerada família li va proporcionar una estada a París, seu cultural i paradigma artístic del moment. Aquesta li va propiciar noves relacions artístiques com amb Gustave Courbete, fet que determinà la seva adscripció al realisme. Durant els anys 1860 les seves obres foren rebutjades per massa avançades en les exposicions organitzades a la Llotja, i també exposà sense èxit a Madrid.

Modest Urgell, Marina.

Per evitar la febre groga que afectava Barcelona, el 1870 va marxar a Olot, convidat per Joaquim Vayreda, creador d'una escola paisatgística "l'escola d'Olot", que va influïr en Urgell, dedicant-se des de llavors principalment al paisatge.

Sumant realisme i paisatgisme, ens trobem amb la clara analogia entre Urgell (que s'impregna del realisme de Courbete i del paisatgisme de l'escola d'Olot) i Millet (pintor realista i un dels fundadors de l'escola de Barbizon, centrada en els entorns rurals al'Estat Francés).
Malgrat les clares similituds ambdós pintors s'endinsen en mons completament diferents. Per aquest motiu esdevenen transgressorament originals.

L'escola d'Olot
A Catalunya, la puixança i proliferació de la pintura van coincidir amb el moment històric de la Restauració. Període marcat per la prosperitat econòmica que afavorí una burgesia que es va constituir com el motor de la Renaixença cultural del catalanisme polític. Aquesta burgesia va tinir, en el camp de l'art, una influència molt considerable; volia un art realista però, al mateix temps, amable, elegant i optimista, i va preferir la pintura per damunt d'altres disciplines. Aquest període va propiciar a Catalunya l'inici i consolidació de diverses escoles pictòriques, entre elles la d'Olot.
Joaquim Vayreda, Fageda.

L'Escola d'Olot inclou tan pintors olotins com una sèrie d'artistes foranis que prengueren el paisatge de la Garrotxa com a font d 'inspiració per a la seva obra, però amb llibertat d'estil. Es tracta d'una escola catalana de paisatge amb similituds a l'escola de Barbizon. L'iniciador va ser en Joaquim Vayreda, que realitzà múltiples versions del paisatge d'Olot. Les pintures de Vayreda atragueren l'atenció de diversos artistes que visitaren Olot i pintaren el paisatge de la comarca.

Val a dir que Vayreda tot i ser reconegut com un dels principals emblemes de l'estil català pictòric per no dir estil català paisatgístic, que fou fins al modernisme l'únic gènere tractat per als nostres pintors, no va ser, segons el meu punt de vista, un artista original. Altrament, trobem en Urgell una convinació del paisatge amb el simbolisme romàntic pròxim al modernisme, fet que el determina com a pintor excepcional amb certa tendència impressionista.
Hermen Anglada i Camarassa, La comtessa de la Pradére.

No hem d'oblidar que va ser considerat pel també gran pintor Anglada-Camarassa com el seu gran mestre, la pintura de Camarassa malgrat ser molt diferent a la d'Urgell s’esdevé com un traspàs entre el realisme post-impressionista i la modernitat nocturna sense arribar mai a adoptar un estil clarament expressionista.

El món d'Urgell

Modest Urgell, carrer i processó.

Endinsar-se al món d'Urgell significa accedir al perplex món de gallines i dones vestides de negre pujant ecaleretes pels carrers estrets d'antics paratges, trobar escenaris amb postes de sol d'arreu de Catalunya: Gèlida, el Llenguadoc, Olot, Barcelona, Girona... La seva capacitat de plasmar l'esència del paisatge i fer-lo únic, misteriós i encisador son els seus trest més característics.
Modest Urgell, La capella del camí.

Alguns el varen titllar de fer sempre el mateix i és per això que va decidir d'editar un album amb més de 100 reproduccions de les seves pintures i escrit per ell mateix titulat "CATALUNYA". Quina imatge mental tan alentadora, va recòrrer tota Catalunya buscant paratges per a reproduir, un frenesí per als sentits...

dijous, 25 de març de 2010

Raó versus Imaginació: Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828)

L’obra de Goya va desenvolupar un nou estil que es pot relacionar amb l’inici del romanticisme. La seva contribució dins la història de l’art representa el començament de la pintura contemporània. És amb la sèrie dels "Caprichos", la venda dels quals apareix anunciada a la Gaceta de Madrid al febrer de 1799, que Goya inicia el gravat romàntic i contemporani amb una sèrie de caràcter satíric.
Suposa la primera realització a l'estat espanyol d'una sèrie d'estampes caricaturesques, a la manera de les que hi havia al Regne Unit i a l'Estat Françés.
Cal aclarir però, que ja hi havia hagut artistes clarament romàntics, com ara Johann Heinrich Füssli. Füssli amb el seu "Malson,1782" podria servir com a pròleg de Goya, en part pel seu interès per la fantasia i els estats mentals que ambdós compartien i també per ressaltar amb total claredat la diferent actitud de Goya davant la irracionalitat.

La força de Goya procedeix, segons Michael Levey, d’una doble consciència: la del deure de l’home de ser racional i la dels elements irracionals de la naturalesa humana que fan tan difícil aquesta tasca. Així doncs per exemple, trobem en la sèrie dels “Caprichos”, que el propòsit és didàctic. Segons paraules de l’artista l’obra pretenia “desterrar las perjudiciales creencias vulgares y perpetuar (...) el sólido testimonio de la verdad”. Goya veu el món de la fantasia com a fals; considera que existeix la veritat i que el paper de l’artista és conduir cap a ella. Ara bé, això no vol dir que la raó limiti la imaginació (una fal•làcia que va inventar el romanticisme), Goya creia que sense la raó la imaginació es trobava malalta. Un dels seus “Caprichos” s’anomena “La enfermedad de la razón”.també conegut com "El sueño de la razón produce monstruos" Amb aquest aiguafort volia indicar com la raó allibera els seus fantasmes durant els somnis, a través del subconscient, anticipant-se al surrealisme (avantguardes del s. XX). Per altra banda, també pot eludir al desig de desemmascarar tots els monstres de la societat a través de les estampes, destacant així el poder de la raó sobre les tenebres de la ignorància, filosofia típica del pensament il•lustrat.
Val a dir que els seus "Caprichos" només van restar a la venda durant 14 dies, ja que per por a les repercussions de la santa inquisició, situant-nos en el marc històric de la revolució francesa, va decidir cedir-la a la monarquia a canvi d'una pensió vitalicia per un dels seus fills.
L’art de Goya es troba veritablement interessat pel destí de la humanitat. L’artista vol comentar no només el que veu sinó alló que sap. La realitat existeix no tan sols per a ser reproduïda sinó també per a meditar-la i ridiculitzar-la si és necessari.

dissabte, 13 de març de 2010

¿Con quién se casó Caín?

Recuperació d'un antic programa de ràdio amb una interessant polèmica: se li pregunta a un RETOR ¿Con quién se casó Caín si solo existia una mujer su madre Eva?
No us ho podeu perdre!

divendres, 12 de març de 2010

Falles alternatives al Centre Social Terra!


L’altra cara de la lluna.

Les falles arriben, un any més, a la nostra ciutat. Els carrers es plenen de falleres i dolçaines, els masclets tornen a amanir els matins d'esta primavera que ja hauria de començar i les vesprades pareixen concebudes només per a omplir-nos l'estòmac de xurros i bunyols. Els monuments fallers s'alçaran vigorosament de nou a aquesta ciutat que pot pressumir de la lluna més popular de totes les llunes mundials, com també pot pressumir d'espècies polítiques endèmiques del nostre particular medi ambient mediterrani. Entre la xufa i el taronger, entre els circuits urbans de fórmula 1 i les ciutats de les arts i les ciències, entre regates i masclets, Cabanyals i Benimaclets, és comú la proliferació de Barberàs, de Camps i de Cotinos, d'Alartes, d'Osoros i d'altra fauna semblant.
Front aquesta cara fosca de la nostra estimada lluna, a les falles alternatives del Terra podreu descobrir la seua altra cara, la d'aquelles aborígens que resisteixen a aquesta fauna tremendament agressiva i destructora amb el seu medi òptim. A cada barri, a cada carrer, front la banalització de les falles, front les foscors que el fosc rostre de la lluna imposa al nostre voltant, donem-li llum, alegria i lluita, demostrem que sabem construïr la nostra pròpia festa, crítica, sàtira i autèntica, plena de contingut, plena de somnis, plena de llunes grans i clares.

L'altra cara de la lluna arriba al Terra per a totes aquelles persones que vulgau compartir durant estes falles un poquet de temps amb nosaltres!

Dimarts 9
17h Campionat de Xamelo

Dimecres 10
17h Campionat de Truc

Divendres 12
17h Campionat del Savi
(Joc de preguntes dels Països Catalans)

Dissabte 13

21:30 Sopar de pa-i-porta. Apunteu-vos al Terra.
Per 5€, nosaltres posem la picaeta i la beguda!

23:00 Concert d’Eina. Entrada 5€

Dimarts 16

Pel matí, plantarem la falla del Terra, la qual podreu visitar al llarg de tot el dia.

13:00 Paelles.
Nosaltres fiquem la llenya i la musiqueta

17:00 Concert amb el cantautor Lluís Vicent

18:30 Xerrada: Altra manera d’entendre les falles
amb Manuela Trasobares Haro (Artista fallera, Mezzosoprano, Pintora i Escultora)

20:30 Taller de danses.

21:30 Sopar popular al carrer.
Tapetes, beguda i torrà 10€ (com sempre tindrem una opció vegetariana.)

23:30 Cercavila amb correfoc i muixeranga pels carrers de Benimaclet que finalitzarà amb la cremà de la nostra falla!

Totes les activitats al centre social Terra o al mateix carrer. C/Baró de Sant Petrillo, 9

Us hi esperem a totes!

diumenge, 21 de febrer de 2010

Jane Austen


Jane Austen (Steventon, Hampshire, Anglaterra, 16 de desembre de 1775 – Winchester, Hampshire, Anglaterra, 18 de juliol de 1817) va ser una novel•lista anglesa.
Les seves obres, entre les que cal destacar "Orgull i prejudici", "Sentit i sensibilitat", "Emma","Mansfield park" i "Persuasió" són generalment considerades clàssics de la literatura anglesa.
En elles, Austen fa un retrat de la societat anglesa de la seva època, utilitza la ironia i fa una mostra eloqüent de la doble moral els costums i les aparences del seu temps. Val a dir, que sol parlar de la misèria de les dones solteres inserides en una societat, que deixava la totalitat de l'herència familiar al primogènit.
Adherint-se a una pràctica comuna entre les escriptores de l'època, Austen va publicar les seves obres de manera anònima; aquest fet va comportar que mai no s'integrés en els cercles literaris influents. Va esdevenir una de les impulsores de la novel•la escrita per dones, ja que generalment quan es parlava dels sentiments de les dones, sempre era a través d'una visió masculina.
Les seves obres van tenir una acollida minsa en ser publicades, les lloances varen ser poques i les critiques abundants. Austen es caracteritza per l’ús de la ironia i la narració indirecta per vertebrar les seves novel•les, és per aquest motiu que resulten imprescindibles per a poder visualitzar la realitat sobre la situació de les senyoretes solteres angleses de la seva época.
"Persuasió" és la darrera novel•la que va escriure, personalment després d’haver-les llegides totes, crec que aquesta darrera és la que denota més maduresa, ja que a diferència “D’orgull i prejudici” ja no utilitza el gènere de comèdia de costums. En aquesta obra hi retrata el pes aclaparador de l'ordre social damunt de les persones i planteja diversos interrogants sobre la naturalesa de la felicitat. Virginia Woolf va destacar la bellesa particular d'aquest llibre.
A través d'una història d'amor, veiem com els personatges actuen o no persuadits pel seu entorn, la jerarquia social, els costums i les influències que regeixen un pes aclaparador en les decisions i actitud dels protagonistes.
De vegades cal deixar a part els prejudicis del que és considerat com a literatura de segona o escrita per dones i per a dones i així endinsar-nos en un món tan peculiar com el vist a través del prisma d’una noia de la burgesia rural de finals del s.XVIII i principis del s.XIX, setena filla d’un reverend i en ple esclafit de l’era romàntica.

dimecres, 3 de febrer de 2010

La Santa Capella del Palau Ducal de Gandía


Introducció:

El Palau Ducal de Gandia, conegut també com el Palau dels Borja, és un dels edificis d'arquitectura civil més característics i impressionants del seu temps.
L'edifici construït, ampliat i restaurat al llarg de set segles, constitueix actualment un variat mostrari d'estils arquitectònics amb destacats vestigis del primitiu palau gòtic dels segles XIV i XV, aportacions renaixentistes del segle XVI, ampliacions i transformacions barroques pròpies dels segles XVII i XVIII i, finalment, reconstruccions neogòtiques de final del XIX i principi del XX.
La façana principal està realitzada en maçoneria i rajola. Mostra dos nivells, a més dels baixos. Quasi tota la seva construcció, excepte la porta, prové de les reformes dutes a terme en el s. XVII. El primer pis s'ordena a base de sis balcons adovellats que corresponen a salons del Palau i substitueixen les primitives finestres coronelles gòtiques. L'accés principal es realitza a través d'una porta d'arc de mig punt, amb dovelles de carreus, característica de l'arquitectura nobiliària dels segles XIV i XV.
Els Ducs Reials de la Corona d'Aragó tenien aquí la seva principal residència, on es van envoltar de poetes com ara Pere i Ausiàs March.
L’any 1485, el cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, va comprar per als seus descendents el ducat de Gandia i s’hi va establir la dinastia dels ducs Borja fins a l'any 1740. Destaca entre ells el seu IV duc, Sant Francesc de Borja.
Des del 1889 el palau és propietat de la Companyia de Jesús, que se n'ha ocupat de la restauració i manteniment, centralitzant el seu interior amb la figura de Sant Francesc de Borja, III General de la Companyia de Jesús.
El Palau Ducal es troba dins del que va ser el primer recinte emmurallat de la ciutat, prop de l'Ajuntament i de la Col•legiata de Santa Maria.

Localització Històrica

La Santa Capella del Palau Ducal de Gandia va ser l'antic oratori del IV Duc de Gandia. L’espai de la capella va ser adaptat segons els desigs del duc l’any 1543, però el paviment data l’estança original del segle XIV. Es poden distingir tres fases d’evolució de l’aspecte de l’oratori. La primera durant la vida de Sant Francesc Borja, que podríem considerar com l’estat original, la segona a partir de 1550 data en que el duc abandona Gandia per instal•lar-se a Roma i la tercera amb les restauracions de finals del s. XIX.
En la primera fase, Francesc Borja va dotar l’estança de la seva característica forma de taüt, adaptant les parets decorant-les amb els quinze misteris del rosari pintats per Filippo Paolo da San Leocadio, ja que la funció de l’oratori era la de devoció i meditació. Durant la segona fase moment en que comença el culte i devoció a l’oratori creixent durant el transcurs al s. XVII, trobem la construcció del nou altar que data dels inicis del s. XVII probablement després de la beatificació del Sant l’any 1624 i les reformes dutes a terme durant el primer terç del s. XIX segons els arxius d’Osuna, en les que es va cobrir el sostre, blanquejar la cúpula i alçar l’altar a través de l’adhesió d’una tarima de la qual tenim constància que va costar 200 reals. Per finalitzar, la tercera fase, que és la que ens permet entendre l’aspecte actual de la capella.
Aquesta última fase és el resultat d'una forta intervenció a què va ser sotmès l’oratori a finals del segle XIX, l’any 1894. La restauració va ser feta sota la direcció de Joaquim Arnau, qualificat com l’arquitecte més important del romanticisme valencià, i protagonitzada pel germà Corones. Es van restaurar mínimament les pintures i es van protegir amb vidres que es subjectaven per unes columnetes metàl•liques que sostenien el sostre i reposaven en sòcols de marbre negre d’aigües grogues procedents de Portugal. La capa de pintures del costat de l’altar s’havia perdut i per tant les d’aquella zona, es van reproduir seguint l’estil de la resta, la part més extensa de la renovació va ser la de la imatge de “Crist portant la creu” i “ La resurrecció del senyor”. Es va consolidar en general el cos de l’edifici refent-lo amb maó sense tocar la part interior de les pintures. Es va renovar el sostre que va ser cobert amb marbres diversos i unes mitges canyes de ceràmica de reflexos coure que representen àngels. Al sostre es van posar dues motllures daurades per separar les diferents superfícies d’aquest. A la balaustrada de la sala, d’època original, se li van retocar els colors. Les finestres es van decorar i el paviment va ser cobert, per no perdre l’original de sota, i es va decorar amb un treball de marqueteria. Per altra banda, es va renovar el retaule de l’altar, fet de marbre i bronzes daurats, consagrat el 8 d’octubre de 1894 per Emmo Cardenal de Sevilla. Per últim és va reparar el “Retrat de Sant Francesc Borja” que des de que se li havia donat culte es venerava a l’oratori. La cara del Sant estava velada i ennegrida i en general tot el llenç deslluït pel temps. La restauració estigué a càrrec de Vicente Borrás, el qual va col•locar la imatge del Sant en un medalló sostingut per àngels i a un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze. El patrocinador de la restauració va ser Joaquim Rovira el compte de Ròtova, per això al final de la cornisa trobem gravat amb metall daurat el seu escut d’armes i una placa de marbre que la Companyia de Jesús li va dedicar a l’entrada.

Anàlisis formal

Les dimensions de l’estança són reduïdes, mesura 5’92 metres de llarg per 2’48 d’ample i 2’31 d’altura. L’estil de l’estança varia a mesura que es van aplicant les restauracions, inicialment era d’estil renaixentista, més tard es varen fer algunes reformes barroques després de la beatificació del Sant, però les últimes restauracions, les de l’estat actual daten del s. XIX, les quals enllacen amb el criteri estilístic imperant, amb un romanticisme de característiques eclèctiques. El sostre està triplicat en forma de taüt. Aquest amb reminiscències renaixentistes i barroques, està cobert amb marbres diversos i un enteixinat de mitges canyes de ceràmica de reflexos de coure on es representen àngels. El trobem separat per motllures daurades. El paviment, seguint la línia de les reformes, esta decorat amb un treball de marqueteria a base de fustes exòtiques provinents de filipines. Hi ha dues finestres decorades amb “ajimeces” de silleria, seguint l’estil de la resta del palau ducal. La llum de la capella es molt escassa. A les parets de la sala hi són representades al fresc les diferents escenes dels quinze misteris del rosari, pintures renaixentistes fetes per Filippo Paolo da San Leocadio. Les imatges no disposen de gran riquesa cromàtica, estan pintades a una sola tinta, en negre. No són de gran qualitat artística. El retaule de l’altar, ens evoca cap a un ordre neoclàssic de coloració barroca, és fet de marbres de diferents colors i bronzes daurats. Al centre d’aquest hi ha la imatge del Sant d’estil barroc en un medalló sobre fons de jaspií verd fosc, el medalló sostingut per àngels que duen a les mans les insígnies de la pietat de Borja, figurades amb un copó amb la sagrada hòstia i una calavera coronada. A un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze en actitud d’orar. Una iconografia que denota clarament la veneració i devoció cap a la figura de Sant Francesc Borja. L’actual estat de conservació de l’oratori és bo.
La composició de l’estança es basa en un joc de línies a partir de la forma de taüt que adopta aquesta, que focalitzen l’atenció cap al fons de la sala on hi ha l’altar dedicat al Sant, el qual és el protagonista indiscutible de l’oratori. La llum escassa i la fosca coloració general dels materials de la sala recorden un estil barroc aglutinador. Una capella amb aquestes característiques espacials també ens evoca a les estança italianes renaixentistes, amb un horror vaqui imperant, però tanmateix cal recordar que aquestes s’ajudaven de l’ús del trampantojo per a emular les característiques figurades, que aquí es mostren arquitectònicament dotant l’estança de la forma de taüt. Les reformes del s. XIX el doten d’una barreja estilística, ja que tenen influències renaixentistes, barroques i neoclàssiques. En general podria parlar-se d’una mescla d’estils que culminaria amb les reformes del romanticisme eclèctic típic d’aquells temps. Amb tot, no hi ha dubte de que es tracta d’una clara composició simbòlica al voltant de la mort, la devoció i la figura de Sant Francesc Borja.

Significat de l’obra

Diu la tradició que l’oratori té aquesta forma degut a que el Sant, quan va veure el cos de l’emperadriu Isabel de Portugal en descomposició, va decidir d’abandonar la vida mundana per la eclesiàstica. Segons s’explica quan va destapar el fèretre, va jurar no servir mai més a cap amo que pogués morir, per això hauria ingressat a la Companyia de Jesús.
Les pintures dels quinze misteris que envolten les parets de la capella, s’haurien pintat de negre per una vegada més evocar el sentit religiós de Francesc Borja. Aquests misteris respondrien al grau de devoció que tindria al sant rosari, culte que més endavant el va portar a defensar la Immaculada Concepció. Cal destacar que va fer un llibre de meditació on proposava diferents consideracions sobre els exercicis d’oració i meditació per a cada misteri en particular. Seguint amb aquesta idea, és lògic pensar que aquestes imatges respondrien a la necessitat del Sant de seguir amb les ensenyances del seu mestre Ignacio de Leoyola, el qual deia que les representacions sensibles eren el millor preàmbul per a la meditació.
Aquesta devoció de la família Borja, ja la veiem en la figura de Joan Borja, el qual l’any 1527, com es diu a les Memórias de Montserrat: “...visitó este santuario de Montserrat para dar gracias á Nuestra Señora(..)”.
Per altra banda, el cardenal Cienfuegos, explica que l’elevat grau de devoció que tenia el Sant el duia a mortificar-se la carn flagel•lant-se i usant cilicis. És a partir d’aquí que la misticitat de l’oratori esdevé més gran, ja que les taques de sang de l’estança es converteixen en relíquies que durant l’època d’auge de veneració cap al Borja en el transcurs del s. XVII, tal i com diu Cienfuegos: “... pasaron muchos personajes á reconocer aquellos sitios inundados en sangre”. Cal suposar que es tracta d’una exageració, però que denota una àmplia devoció cap al Sant. És en aquest moment en que la mitologia és més viva i es parla de lluites de Sant Francesc contra el dimoni, amb suposades proves tangibles a l’interior de l’oratori per a confirmar-ho. Tal i com explica Cienfuegos: “... más el duque se mantuvo firme (...) hasta que despechado el demonio (...) dió el último estallido más horroroso, y salió rompiendo violentamente una ventanilla de el oratorio(...)”. El forat es trobaria a la finestra que dóna a l’altar al costat de l’epístola. Lloc, on se suposa que les visions de la verge, de Crist , dels Sants i les batalles amb el dimoni eren freqüents.

En resum, com ja s’ha dit a l’apartat anterior l’oratori te una clara composició simbòlica. Aquesta disposició en forma de taüt evoca directament cap a la forta devoció que sentia el seu patrocinador, Sant Francesc Borja. És tracta d’una clara metàfora sobre la mort. Lligant el concepte a la meditació i la devoció com a forma de mort en vida, però això a l’interior d’un taüt, i de combat constant contra la mort i les temptacions. Relacionant al mateix temps les imatges del rosari amb aquesta lluita.
Aquesta capella va ser realitzada com a lloc de meditació privada, però els aspectes particulars que tenia i la importància del personatge que la va idear van fer que s’arribes a venerar com a lloc de culte. Els aspectes funcionals d’aquest oratori i la devoció creixent per Sant Francesc Borja, van determinar o condicionar les actituds socials posteriors. Creant-se d’aquesta manera una forta mitologia al voltant del personatge i del seu lloc de meditació.

divendres, 22 de gener de 2010

James Finn Garner "Contes per a nens i nenes políticament correctes"

Us recomano molt moltíssim la lectura d'aquest llibre. Hi trobareu els contes de tota la vida, els quals podreu rellegir des d'una perspectiva rupturista, antipatriarcal i antitradicionalista. Vaja, es tracta d'una lectura evidentment revolucionaria. Gaudiu del primer conte:

La caputxeta vermella

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que ha vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser (qui) sóc i (com) sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin (company tècnic en carburant forestal)). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individud'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops nopoden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la CaputxaVermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

dissabte, 2 de gener de 2010

Una mica de mitología: L'arcàngel Sant Miquel


De nom Sant Miquel, d’origen Ebreu “Mika-El”, que significa “qui com Déu?”. La seva festivitat es celebra el 29 de setembre juntament amb la de Gabriel i Rafel. La difusió del seu culte va ser en un principi només a orient, però a finals del s. V també es va difondre per tot Europa. Es considerat el membre principal dels exèrcits de Déu, per tant el príncep dels àngels a diferents religions com la jueva, la islàmica i la de les esglésies catòlica, ortodoxa, copta i anglicana.
Es representat amb ales, armadura i espasa o llança, amb les quals es dedica a espantar al Dimoni. La imatgeria bizantina és la que sol recórrer a aquesta primera iconografia, on la imatge de l’arcàngel duu generalment vestits de dignatari de la cort. Les ales són el principal atribut de l’àngel i procedeixen de la iconografia clàssica de les nikés o victòries alades, atribut incorporat a tota la imatgeria cristiana tan oriental com occidental. Per altra banda, en les representacions occidentals, Sant Miquel és habitualment representat com un guerrer tot poderós trepitjant al Dimoni o com l’encarregat de processar als difunts amb la balança de pesar les ànimes.
Aquesta darrera iconografia ja que segons la tradició, ell prendria part del judici final, s’anomena la psicostasi, imatge heretada directament de la tradició de l’antic Egipte del Judici d’Anubis recollit al “Llibre dels morts”. S’hi explica que quan els difunts arribaven després de la dura travessia per l’inframont es trobaven amb Osiris, el Déu egipci dels morts. Aquí començava l’escena de la psicostasi. Davant de la mirada de 42 jutges divins i el propi Osiris, el difunt era sotmès a la més dura prova, en la qual Anubis procedia a pesar el seu cor, en un plat de la balança. A l’altre plat s’hi col•locava la ploma símbol de la justícia i veritat. Si el veredicte resultava favorable al difunt era recompensat amb la vida eterna. En canvi, si era a la inversa, el difunt era devorat pel terrible Ammit. Per tant queda ben clar que aquesta misteriosa iconografia egípcia va ser reutilitzada pel cristianisme, canviant només la figura d’Anubis per la de Sant Miquel, però amb els mateixos efectes pràctics. L’arcàngel però, sol aparèixer acompanyat del Dimoni traïdor, intentant fer trampes en el judici de les ànimes estirant des d’un dels costats de la balança per tal d’assegurar-se més condemnats.
Trobem doncs diferents testimonis de com la mitologia cristiana adopta com a propis trets pagans tant grecs com egipcis que en algun cas es poden remuntar 3.500 anys enrera.