dilluns, 31 d’agost de 2009

COMENTARI DE L’OBRA “JUDIT I HOLOFERNES” D’ARTEMISIA GENTILLESCHI



Breu contextualització de l’obra i de l’artista
L’obra de “Judit i Holofernes” de la qual ja havia parlat, es situa dins el context de l’art Barroc, concretament del que s’entén per tenebrisme. Aquest era un tema molt usual en l’imaginari de l’època. Simbolitzava en molts casos la mort de la tirania a mans dels oprimits. El que no era tan freqüent era el tractament tant cru de la imatge i encara menys que fos tractat per una dona.
El tenebrisme deriva del naturalisme Caravaggesc. Caravaggio va ser un dels primers artistes en establir aquests trets estilístics, els quals causaren sensació en l’Europa contrarreformista del segle XVII. La pintura d’aquesta Escola treballava per norma general en oli sobre llenç. Solien ser quadres de gran format i generalment amb poques figures de tamany quasi natural. Per tant, necessàriament necessitaven d’un tema o moment escollit impactant.
L’autora Artemisia Gentilleschi va realitzar abundants quadres protagonitzats per dones, en els quals l’acció i la valentia eren posats de manifest. Per tant cal remarcar que ens trobem davant d’una obra inusualment tractada i d’una pintora que trencava els esquemes de la seva condició de dona.
El quadre de "Judit i Holofernes" data aproximadament del 1620, es tracta d'un oli sobre llenç de 199 x 162'5 cm. conservat actualment al la Galeria del Uffizi de Florència.

Comentari de l’obra
En el quadre només veiem tres figures, Judit ajudada per la serventa tallant el cap d’Holofernes, el qual es situa horitzontalment i les altres dues figures se li posen al damunt. Aquestes apareixen en primer terme, mentre el fons en segon terme es difumina amb els mateixos personatges creant un escenari ambigu i misteriós. Trobem dos punts aïllats, però associats entre sí, que serien els ulls d’Holofernes que capten l’atenció de l’espectador ja que accentuen el dramatisme i la complexitat de l’escena. La línia és genèricament heterogènia denota dinamisme i serveix per exaltar el dramatisme del tema. Trobem línies rectes diagonals i verticals, que centren l’atenció i desprenen tensió i rigidesa emmarcades en una gran violència. Per altra banda, les línies corbes contradictòriament amb el sentit del tema aporten detallisme i suavitat i ajuden a dotar l’escena de realisme. Pel que fa al color, ens trobem amb una manca de saturació d’aquest. El tenebrisme de l’obra es forma de manera subtil ajudat pel contrast de tons adjacents en els quals hi ha un domini dels colors freds que influeixen a la sensació de dramatisme contingut, amb la contraposició del pànic del personatge d’Holoferenes i la serenitat de les dones, principalment de Judit. Cal remarcar el contrast del joc lumínic llum- foscor i la seva conseqüent lectura, la contraposició del bé que seria l’acció de les joves acabant amb el tirà, amb el mal el fons, el passat de la vida d’Holoferenes, que es deixa enrere, per a propiciar l’inici d’una nova etapa.
Les formes tenen un volum marcat, que proporciona realisme i profunditat, també són obertes fet que es relaciona amb l’ambigüitat i l’implicitació del lloc on es produeix l’acció, del qual només veiem un llit. Seguint amb les formes, les quals són virtuals en el sentit que no són reals sinó projeccions tridimensionals plasmades en una base bidimensional, aporten una suggerència imaginada dels fets. Aquestes també són corbades de manera realista, fluida i naturalista o rectes de manera rígida i violenta. En definitiva es busca la versemblança amb la realitat remarcant la transcendència de la violència i la tensió.
Com ja s’ha dit l’espai és ambigu, indeterminat, obscur i tenebrista, d’aquesta manera suggestiona a l’espectador cap a la por, la repulsió i el pànic. L’escena s’ubica a la part inferior del quadre, en un primer pla, els personatges són de tamany gran, naturalista i destaquen per la seva ubicació en referència a l’ambigüitat del fons. Els personatges són representats de manera superposta complexa. Trobem l’existència d’una diagonal d’allunyament que es situa al primer pla per anar variant el tamany dels personatges segons la seva posició, es complicat de veure degut a que només són 3 els personatges representats en l’obra. El modelats dels quals es realitza mitjançant una ombra projectada i estesa, típica de la tendència tenebrista, que dóna un context obscur en general i més accentuat amb el fons que es desdibuixa formant una atmosfera ambigua al voltant dels personatges. Això, comporta un ús contradictori dels indicadors de l’espai suggerit, ja que el fons quasi no es visible. La interpretació dels plans doncs, queda indefinida no es diferencia el primer pla del fons. Les proporcions, com ja s’ha dit, són naturalistes, condicionen el caràcter de versemblança que es deriva de l’obra. El ritme és dinàmic, accentuat l’acció en el clímax del mateix assassinat. La il•luminació és dirigida, pretén mostrar el descobriment del misteri, utilitzant la importància de l’emotivitat a través del contrast de tons que com ja s’ha comentat també es pot relacionar amb la dualitat bé-mal. Aquest contrast és accentua la potència de la violència, exalta l’agressivitat i el dramatisme. La trama és irregular i complexa, ja que implica una deslocalització amb una conseqüent exaltació del dramatisme associada també a la distorsió i l’emotivitat.
El moviment dels personatges és virtual, pels mateixos motius abans esmentats, implica acció i dinamisme, però la posició dels personatges és inestable. Judit apareix realitzant una posició de tensió infrahumana, completament serena, resulta una moviment impossible, en aquest punt es trenca amb la voluntat de versemblança del quadre. Judit es presenta com una heroïna sobrehumana.
La composició general és simètrica, remarcant la tensió i violència. Aquesta composició trenca amb la generalització i la tendència dels quadres tenebristes cap a les composicions lliures i asimètriques. Potser no és una simetria concretament buscada però podem observar un joc de línies que la defineixen. Primerament trobem un eix vertical que separa el quadre amb dues meitats, que seria marcat per l’acció de la serventa damunt d’Holofernes agafant-li el cap i que tindria la seva continuïtat amb la vertical que es deriva de l’espasa amb la que Judit talla el cap. Per altra banda tenim dues diagonals que sortirien disparades des d’aquest eix. La primera protagonitzada per la posició del cos i les cames d’Holofernes i la segona, per la tensió dels braços de Judit i la projecció del seu cos cap a endavant en escorç.

dijous, 27 d’agost de 2009

dimarts, 25 d’agost de 2009

NUEVA TEORÍA SOBRE EL BIG BANG

El Big Bang fue el orgasmo primigenio:
Orgasmo de los Dioses amándose en la nada.
Cada vez que te amo repito la génesis universal
protones y neutrones, neutrinos y fotones
saltan de mí encendidos a crear nuevos mundos
centellas y meteoros se cruzan con mis gritos
te amo mientras mis pulmones crean la Vía Láctea de nuevo
y el sol vuelve a nacer redondo y amarillo de mi boca
la lua se me suelta de los dedos
Marte, Plutón, Neptuno, Venus, Saturno y sus anillos
las novas, super novas, los agujeros negros
anillos concéntricos de galaxias innombrables
se desgajan de mis contorsiones.
Soy Gala, soy todas las Diosas explotando.
Entre luz de centellas tu planeta de fuego
prende mis luces todas
brotan mundos cometas meteoros se hacen trizas
lluvias de estrella danzan en el arco del éter
nace por fin la tierra sus edades de magma y cataclismos
la primera partícula de vida moviéndose en la hierva de
su cilicio
y luego es el silencio
velocidad de materia que se dispersa en círculos
tus soles y mis soles se asientan en su espacio
es el frio la grandeza del tiempo
la eternidad el azul y el rojo
los sonidos, la estática
el amor insondable tu amor tierno tus manos en mi frente
las campanas a lo lejos bing bang bing bang bing bang
bing bang.
Big Bang.


Gioconda Belli, extret del seu llibre "El ojo de la mujer" 1991.
Sota el meu punt de vista aquesta és una dona excepcional, amb una capacitat creadora per plasmar i comunicar les sensacions i sentiments més íntims que inevitablement remouen per dints de manera implacable. Recomano fervorosament la lectura de les seves obres, són un plaer.
Aqui a baix us deixo un altre poema aquest però recitat per ella mateixa:


diumenge, 9 d’agost de 2009

You've got a friend...

Possiblement una de les cançons més versionades del nostre temps...jeje avui al meravellós programa de Catalunya ràdio dels diumenges a les 14.00h anomenat "Fora de catàleg" n'han posat una de tantes, justament la que no he pogut trobar. Era un versió de la Mina Mazzini(brillant cantant italiana) increible.
Com que no l'he pogut trobar he frikejat una estona i n'he posat unes quantes per a deixar-les al vostre criteri...s'accepten recomanacions!
Per cert escolteu aquest programa de música, és genial!



dijous, 6 d’agost de 2009

NORMA de Bellini


Norma és una de les meves òperes preferides i l'obra mestra i més coneguda de Vincenzo Bellini, amb llibret de Felice Romani (basada en una tragèdia d'Alexandre Soumet) És una òpera en dos actes estrenada al Teatre de La Scala de Milà, el 26 de desembre de 1831. Malgrat els anys que fa que va ser estrenada continua essent reconeguda com una de les obres cabdals de l’òpera clàssica.
Dotat d'una vena melòdica prodigiosa, Bellini dedicà la seva breu vida a la composició. El seu talent amb el segell melòdic de la mes límpida bellesa, conserva encara avui una aureola de màgia, mentre la seva personalitat artística es deixa difícilment emmarcar dins de cap categoria historiogràfica. Lligat a una concepció musical antiga, basada en primar el canto, sigui vocal o instrumental, el sicilià Bellini va portar primer a Milà i després a París un eco d'aquella cultura mediterrània cap a l'Europa romàntica que havia idealitzat el mite del classicisme. El jove Wagner es va veure obligat a ambientar a la pròpia Sicília la seva segona òpera, Il divieto d'amare, mostrant la claredat del cant bellinià com a model pels operistes alemanys.
Recentment, la música de Bellini ha atret l'atenció de compositors d'avanguarda com Bruno Maderna i, sobretot, Luigi Nono, que l'han rellegit concentrant la seva atenció en la seva particular concepció del so, de la veu i del silenci amb arrels que s'enfonsaven en la música de la Grècia antiga i de l'àrea del mediterrani més que en la moderna tradició musical europea.
L’òpera de Norma, es situa a la Galia, durant l’ocupació romana al s. I a. C. L’obra tracta d’una sacerdotessa “Norma”que, malgrat els seus vots litúrgics de castedat, manté un idil•li amb el governador romà Pollione. Norma, prova d'impedir la rebel•lió contra Roma, confiant que arribi la pau i el retorn de l'estimat als seus braços. Pollione, però, s'enamorarà d'Adalgisa, una altra sacerdotessa druida. Norma, desenganyada, convenç als druides perquè ataquin Roma. Pollione viola el temple per raptar Adalgisa. El duen pres i Norma li proposa una alternativa: morir a la foguera o anar-se'n de la Gàl•lia sense Adalgisa, la qual morirà com a sacerdotessa renegada. Pollione no accepta l'oferta, demana clemència per a la seva estimada i que sigui ell l'executat. En veure que Pollione és lleial a Adalgisa, Norma reflexiona sobre els seus actes i es declara còmplice de la traïció i explica als druides que ella mateixa és la sacerdotessa deslleial. Pollione penedit pel seu comportament i admirat pel valor i l'amor de Norma, torna a enamorar-se d’ella, i junts avancen cap a la pira per a morir a la foguera.
Norma és una òpera de bel canto on el personatge principal, es considera com un dels més difícils del repertori per a soprano. En el segle XX poques cantants el van poder interpretar amb èxit, entre elles destaquen les interpretacions de Rosa Ponselle en els anys 20, Joan Sutherland i Maria Callas en els anys 50 i 60. Més recentment s'ha imposat la interpretació de Montserrat Caballé.
No sols és la millor òpera de Bellini, sinó la més universal i la que millor aguanta el pas del anys. L'enlluernadora ària Casta diva és una de la grans peces del bel canto, i una dura prova per a qualsevol soprano que es preï. Hi ha dues soparno que destaquen en la seva representació malgrat les diferencies, són reconegudes com a les millors intèrprets d’aquesta ària, una d’elles és la Divina o la diva assoluta Maria Callas i l’altra és la catalana Montserrat Caballé, ambdues de fama internacional. Us deixo la mateixa ària cantada per les dues perquè decidiu per vosaltres mateixos: