dijous, 16 d’abril de 2009

Que se n'ha fet de les nostres vides?

Aquesta cançó em fa reflexionar sobre el pas del temps i per tant les seves conseqüències, el canvi, l'evolució el trist i irremediable camí cap a la maduresa. Canviar per a esdevenir més valents, més feliços i més nosaltres mateixos. Descobrir-nos a nosaltres com si fos la primera vegadea que ens veiem realment, descobrir la gent que ens envolta, i valorar-la com mai abans perquè tots i cadascún de nosaltres som únics i meravellosos.
Ser autàrquics i ferms... sense la fermesa de caràcter no seriem res.
Cada etapa de la vida te les seves incògnites, que preciós i necessari és equivocar-se!
Equivocar-se, crèixer i comprometre's! La lluita pels nostres ideals, buscant i creant espais de trobada entre pobles ens fa ser el que som... especials.
Empendre el llarg camí cap a la llibertat, respirant una manera de viure diferent, la nostra manera de viure!
Ànims per a totes, tot és possible i tot està per fer! Aquesta us la dedico a totes les que saben com jo, que la vida pot ser molt més del que ens han fet creure!

dimarts, 14 d’abril de 2009

L'art modern segons Baudelaire


Charles Pierre Baudelaire (1821-1867), figura enigmàtica del seu temps, assagista, teòric i poeta, buscava un art modern, adequat a la bellesa de la seva època. Es situa en un moment de traspàs, en el qual les diferències entre romanticisme i classicisme van anar desapareixent davant l’actitud dels nous artistes realistes, moment en que es va crear una forta oposició entre els acadèmics i els romàntics vers el realisme. Molts dels seus defensors, entre ells Baudelaire, van tenir problemes amb la justícia per a creure en un nou ideal estètic. Tot i que aquest nou ideal, "el realisme" tal i com sembla entendre’l l’autor no estigues tan lluny d’una certa essència romàntica.
La corrent realista s’oposava a la concepció romàntica, convertida en una manera lírica i vaporosa de descriure el món. Val a dir que el realisme no fou una corrent tant innovadora com ho va ser més endavant l’impressionisme, ja que mantenia de la mateixa manera que el classicisme i el romanticisme el sistema figuratiu del Renaixement. Les tendències de finals del s. XIX introduïdes per la figura de Manet, si que van ser realment innovadores. Baudelaire va definir a Manet com el primer en la decrepitud del seu art. Aquestes noves tendències que trencaven definitivament amb el sistema Renaixentista de la concepció espacial, donaven pas a una nou llenguatge figuratiu, no massa aclamat per la crítica del seu temps. Baudelaire però, va avançar que els artistes degut a la seva fragmentació estilística arribarien a límits tancats, fet que es va confirmar amb la multiplicitat de moviments diferents després de la crisi de l’impressionisme.
L'autor va marcra els antecedents del moviment modern i l’inici de la història de l’art modern. Tal i com explica en el text “Salones y otros escritos sobre arte”, era molt pessimista sobre l’art de la seva època. Amb la seva teoria sobre “El pintor de la vida moderna” donava a entendre que s’havia de fer un canvi a nivell artístic, representant temes contemporanis, eliminant el gran poder de la naturalesa i ajudant-se de la imaginació que era per ell la facultat més important de totes.
Per tant podríem definir l’autor com un home amb una visió estètica molt particular, la qual marca una nova concepció de l’art. Aquesta tindria pinzellades de la corrent realista en la seva tendència cap a la objectivitat i una essència innovadora relacionada amb el paper de la imaginació. Elements que es convertirien en la base del cavi de concepció estètica dels moviments artístics de finals del s. XIX i dels inicis del s.XX. La millor definició del que Baudelaire entén per Modern, seria a través del que considera un artista modern, com clarament ho defineix, el fet de ser un pintor poeta.

dissabte, 11 d’abril de 2009

La maldición de Malinche


Malintzin o amb el popular nom castellanitzat de Malinche, es coneix a una dona ameríndia mexica, probablement nahua (és a dir asteca), de classe alta. De la seva vida anterior a l'entrada en contacte amb els espanyols quasi no se'n sap res, però es creu que passà a ser esclava en ser venuda a un cacic maia, per motius familiars.
Ens hem de situar en la zona Mesoamèricana, tenint en comte que era un territori fronterís entre els pobles tributaris Maies i la dominació i auge de l’Imperi Asteca.
Els asteques o mexiques van constituir un poble de la cultura nahua que va existir des del s. XII- XVI. Van bastir un gran imperi, la capital del qual va ser Tenochtitlan, situada sobre una illa del llac de Texcoco, on avui es troba la ciutat de Mèxic. Els asteques parlaven la llengua nàhuatl, a diferència dels pobles tributaris maies, aquesta va ser la lingua franca de tota la regió.
En el moment de l'arribada dels conqueridors espanyols, l’any 1519 Malinche va ser inclosa en un grup d’una vintena d’esclaves sexuals destinades als nouvinguts sota les ordres del txontal maia de Potontxan. Primerament va ser entregada a Alonzo Hernando Puertocarrero, però després del seu retorn a la cort de Carles I, Cortés va decidir quedar-se amb ella personalment. D’aquesta manera Malinche es va convertir en amant, assessora i intermediària d'Hernán Cortés sota el nom catòlic de "Doña Marina". Va esdevenir una figura clau per a facilitar la ocupacció del poble mexicà, ja que dominava perfectament les llengües maia i nàhuatl, i d’aquesta manera conjuntament amb el sacerdot espanyol Gerómino de Aguilar que comprenia el maia, va fer d’intèrpret per als ocupants.
L’any 1519 els espanyols van arribar a Tenochtitlan, capital de l’imperi Asteca i una de les ciutats més grans del món fins al 1521, moment en que va ser destruïda precisament per aquests. Allà van viure com a convidats de l’emperador asteca, “Doña Marina” ja havia après prou castellà per a traduir directament del nàhuatl i és en aquest moment que els indígenes l’anomenaren Malintzin, probablement per la pronunciació nàhuatel de Marina o “Malín”.
Amb l'ajuda d'aquesta dona, el poble Mesoamericà, tant l’opressiu i violent Imperi Asteca com les tributaries i assetjades poblacions maies, van caure a mans d’un enemic molt més fort i estranger, que els va desarrelar, controlar i sotmetre.
Per aquest motiu la connotació que te el significat de la maledicció de Malinche per al poble mexicà és tan forta, resulta equiparable a la popular dita del nostre territori: “Quan el mal ve d’Almança...”.

Un amic em va passar aquesta cançó, a canvi jo havia d’escriure’n alguna cosa i així ho he fet, de passada l’he penjada al goear per a que tots i totes en pugueu gaudir. Aquest post te'l dedico a tú, ja saps.


Del mar los vieron llegar
mis hermanos emplumados,
eran los hombres barbados
de la profecía esperada.

Se oyó la voz del monarca
de que el Dios había llegado
y les abrimos la puerta
por temor a lo ignorado.

Iban montados en bestias
como Demonios del mal,
iban con fuego en las manos
y cubiertos de metal.

Sólo el valor de unos cuantos
les opuso resistencia
y al mirar correr la sangre
se llenaron de vergüenza.

Por que los Dioses ni comen,
ni gozan con lo robado
y cuando nos dimos cuenta
ya todo estaba acabado.

Y en ese error entregamos
la grandeza del pasado,
y en ese error nos quedamos
trescientos años de esclavos.

Se nos quedó el maleficio
de brindar al extranjero
nuestra fé, nuestra cultura,
nuestro pan, nuestro dinero.

Y les seguimos cambiando
oro por cuentas de vidrio
y damos nuestra riqueza
por sus espejos con brillo.