dimecres, 25 de març de 2009

Orfeu i Eurídice


Mite d’Orfeu i Eurídice

Orfeu (grec Ορφεύς, llatí Orpheus), possible fill d'Èagre i de la Musa Cal•líope, tot i que sovint es considera al déu Apol•lo com al seu pare (cosa que explicaria les seves extraordinàries dots musicals i també que sigui la cítara el seu instrument per excel•lència). Per altra banda Eurídice (en grec, Eurydice, Εὐρυδίκη) era, en la mitologia grega, una nimfa de la Tràcia.
Ambdós es van enamorar, però el dia del seu casament Eurídice va patir un intent de segrest per part d'Aristeu, un pastor enemic d'Orfeu. D’aquest Eurídice va fugir, però quan s'escapava va trepitjar sense adonar-se un escurçó; l'animal la va picar i això va causar-li la mort.
Orfeu, desesperat, va baixar als inferns a buscar-la, al territori dels déus subterranis Hades i Persèfone. Quan hi va arribar, va demanar al barquer Caront que el dugués a l'altra banda de la llacuna Estígia, però Caront s'hi va negar. Orfeu va començar a tocar la seva lira, cosa que va fer que Caront obrís les portes de l'infern. Quan va arribar fins als déus d'aquest, els va suplicar el retorn de la seva estimada; Hades també va cedir per l'encís de la lira d'Orfeu, però posant com a condició que Orfeu no hauria de contemplar el rostre d'Eurídice fins que no haguessin sortit dels inferns.
Orfeu va travessar tots els inferns en el seu camí de sortida, però abans d'arribar a l'última porta no pogué contenir la seva impaciència i es girà per a veure el rostre d'Eurídice. En aquest moment ella fou presa i convertida un altre cop en ombra, i ell fou expulsat de l'infern, definitivament per a sempre.

Òpera : Orfeu i Eurídice

Orfeu i Eurídice (En italià: Orfeo ed Euridice, en francès: Orphée et Eurydice) és una òpera en tres actes del compositor alemany Christoph Willibald Gluck, amb llibret de Raniero de Calzabigi, que data de 1762 i esta basada en el mite d'Orfeu. Pertany al gènere de azione teatrale (acció teatral), que implica que l'òpera es basa en un tema de la mitologia i utilitza danses i cors. La peça es va estrenar a Viena en 1762. És una de les primeres obres en què Gluck plasma la seva intenció de reformar l'òpera, tractant que la poesia, el llenguatge i l'acció dramàtica reflecteixin la senzillesa i el poder de la tragèdia grega. Orfeu i Eurídice és la primera òpera de reforma de Gluck, en la qual va intentar reemplaçar els recargolats arguments i la complexitat de la música, característiques de l'òpera seriosa per una "noble senzillesa" en la música i el drama.
Pensada originàriament per a un llibret en italià, Orfeu i Eurídice deu molt al gènere de l'òpera francesa, particularment pel seu ús de recitatius amb acompanyament i una absència general de virtuosisme vocal. De fet, dotze anys després de la seva estrena, Gluck va adaptar l'òpera, acomodant-la als gustos del públic parisenc en l'Académie Royale de Musique. Aquesta nova adaptació de l'obra va rebre el nom francès d´Orphée et Eurydice, i va suposar múltiples canvis en el repartiment vocal, més propers al gust francès.
Sense dubte, Orfeo ed Euridice és l'obra més popular de Gluck, i sota el meu criteri personal, no hi ha ningú millor que María Callas per a interpretar-la.

dimarts, 24 de març de 2009

ESCRIPTURA AUTOMÀTICA


FORNICANT
A totes hores dins i fora
tots som vermells i sang i vísceres i cos
el teu alè m’impulsa cap als cims i m’esborrona
res és real i tu i jo, junts, saps? Junts JUNTS trobarem un lloc a Mesopotàmia
sí diga’m que et puc tenir, sóc com un licor de menta, dolç i amarg
es com quan un coet esclata i tot és color i llum
besa’m melosament els pits mentre pense i pense en les meues misèries
vivim com passatgers i tot ho sentim com si no fora nostre, com si fora d’un món extern
besa’m i llepa’m mentre ens deconstruïm en els segles que fa que tot està oblidat.
fundarem un món de tango.


Bruna Boheme