divendres, 27 de febrer de 2009

dijous, 26 de febrer de 2009

dissabte, 21 de febrer de 2009

dimecres, 18 de febrer de 2009

Amic amat

La certesa de la felicitat no existeix, però la felicitat en si perdura tot i no ser tangible. Un cos sense ànima, i una ànima sense cos.

Una cançó que en escoltar-la em recorda bells moments, si la felicitat de sentir-la és real o efímera, això és indiferent...

divendres, 13 de febrer de 2009

Lee Miller


Elizabeth 'Lee' Miller, a (23 d’abril de 1907 - 21 de juliol de 1977) va néixer a Poughkeepsie, estat de Nova York . La seva infància no va ser pas senzilla, i la seva vida no va estar absenta de vivències que li van marcar un fort caràcter, la van dotar d’una gran personalitat i d’una forma diferent d’entendre la vida i de viure-la.
Va ser una reconeguda model abans d’anar a París on va entrar en contacte amb l’art fotogràfic a través de Man Ray. Ella es va convertir en la seva musa i amant i sota la seva direcció va començar a produir les seves pròpies imatges. De fet, moltes de les fotografies d’aquest període que s’acrediten a Man Ray en realitat van ser preses per Miller. Conjuntament amb Ray, va redescobrir la tècnica fotogràfica de la solarització. Entre el seu cercle d’amistat s’hi comptaven Pablo Picasso, Jean Cocteau i Paul Éluard, així doncs es pot constatar que va ser una participant activa del moviment surrealista.
Miller es va embrancar amb el foto periodisme com a enviada oficial de guerra per a la revista Vogue . Va ser acreditada com a corresponsal de guerra a l’exèrcit dels EE.UU. i es va associar amb el fotògraf americà David E. Scherman, per a la revista Vida. Miller, va viatjar a l’Estat Francés menys d’un mes després del Dia D i va gravar l’alliberament de París, i l’ horror dels camps de concentració nazis de Buchenwald i Dachau. Una fotografia de Scherman i Miller a la banyera d’Adolf Hitler de la seva casa de Munich es una de las imatges més icóniques de l’associació de Miller-Scherman. Durant aquest temps, Miller va fotografiar nens moribunds d’un hospital de Viena, la vida camperola a Hongría i, per últim, l’execució del Primer Ministre Bardossy Lazlo.
Lee Miller fotògrafa de col•leccions de moda, foto periodista i reportera de guerra tenia una manera especial d’entendre l’essència surrealista de la vida plasmada a través de les seves fotografies. D’aquesta manera ens ha deixat unes imatges úniques com a testimoni de la guerra.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Punt final


La sang em regalimava per la cara, - que ha sortit malament?- em preguntava. Em giro sobre mi mateixa i observo tot el que tinc al meu voltant. Ell no hi és, cap rastre de la seva presència. Em trobo a casa, pel que sembla sola. Que va passar ahir? Ho havia de recordar però, encara em sento confusa. Millor començar per tallar l’hemorràgia que em noto a la cara.
Davant del mirall em veig molt desmillorada, tinc un ull blau i un tall a la cella, del qual flueix la majoria de la sang que m’impregna la cara. Estic marejada, em mullo la cara i em veig les mans …les meves mans plenes de sang i veig amb claredat que és el que va passar ahir.
Ell va arribar tard, com de costum, havia estat bevent, jo ho sabia, havia estat amb ella i això també ho sabia. M’esperava una llarga estona de menyspreu.
Fa molt de temps ell ho va ser tot per a mi, era l’home increïble amb el qual la vida per fi em donava la oportunitat de ser feliç… una felicitat efímera que es va anar esmicolant amb el pas del temps. Cada dia m’estimava menys, jo ho sabia, cada dia creixia el seu desencís i la seva infelicitat i també ho sabia. El que no m’esperava és que comencés de manera gradual el seu menyspreu. Cada dia em mirava al mirall descobrint els defectes que m’havia posat al cap. Ja no era bonica, no tenia prou pit, els meus ulls no eren simètrics i ja no resultava ser interessant.
Aixa doncs, que era jo? ni tan sols era interessant per la persona que estimava.
Després vaig passar de no ser interessant a ser insuportable, i en aquest punt la seva frustració es va canalitzar d’una manera diferent contra mi.
Sí, al cap de poc em veia mentint als veïns, als amics i fins i tot a la família… Maquillatge a totes hores , una bona capa de base del color de pell més fosc possible i una dosi abundant de tapaulleres. I aquí no passa res, però sí que passava. M’havia convertit amb una ombra del que un dia vaig ser.
Que va passar ahir?
Que va sortir malament?
Ja ho sé, només volia marxar, però ell no em volia deixar marxar tan fàcilment, però aquest cop estava decidida, seria la última vegada.
No hi ha ningú a casa, estic sola, perquè un cadàver ja no és res.
Aquest cop he guanyat jo.

diumenge, 8 de febrer de 2009

ELA AMANTS


"La carn vol carn" AUSIÀS MARCH

"NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
"Llibre de les meravelles"