"La mujer habitada" de Gioconda Belli

Gioconda Belli va náixer a Managua (Nicaragua) de pare empresari i mare actriu. Va ser la segona de cinc germans, i una de les seues germanes es deia Lavinia. Com molts altres intel•lectuals de la seua generació, es va integrar l’any 1970 a les files del FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional). Perseguida per la dictadura somocista, va viure a l'exili a Mèxic i Costa Rica. Va ser membre de la Comissió Político-Diplomàtica del FSLN, i correu clandestí transportant armes, obtenint recursos i fent divulgació de la lluita sandinista. L’any 1972 va ser premiada per la seva obra “Sobre la grama”. En aquest moment va ser perseguida per la policia somocista i hagué d’exiliar-se a Mèxic i Costa Rica, eludint així la condemna de set anys de presó imposada per un tribunal militar. Quan la revolució sandinista va triomfar tornà a Nicaragua, allí va desenvolupar diferents càrrecs per al nou govern revolucionari i va publicar “Truenos”, “Arco Iris” i “De la costilla de Eva”. L’any 1988 va escriure aquesta obra, la seva primera novel•la, traduïda ja a vuit idiomes i un gran èxit editorial.
“Nadie poseerá este cuerpo de lagos y volcanes.
esta mezcla de razas,
esta historia de lanzas;
este pueblo amante del maíz,
de las fiestas de la luna;
pueblo de canos y tejidos de todos los colores.
Ni ella ni yo hemos muerto sin designio ni herencia.
Volvimos a la tierra desde donde de nuevo viviremos.
Poblaremos de frutos carnosos el aire de tiempos nuevos.
Colibrí Yarnice
Colibrí Felipe
danzarán sobre nuestras corolas
nos fecundarán eternamente
Viviremos en el crepúsculo de las alegrías
en el amanecer de todos los jardines.
Pronto veremos el día colmado de la felicidad.
Los barcos de los conquistadores alejándose para siempre.
Serán nuestros el oro y las plumas,
el cacao y el mango
la esencia de los sacuanjoches
Nadie que ama muere jamás.”
El llibre “La mujer habitada”, en certa manera és autobiogràfic, submergeix al lector en un món màgic i vital on la resistència ancestral dels indígenes es vincula estretament amb la rebel•lió femenina i la insurgència política del FSLN. L’escenari es situa a “Faguas” una ciutat imaginada, la qual podria referir-se no només a la zona nicaragüent-se, sinó a bona part de les ciutats d’Amèrica Llatina. Aquesta ciutat està governada pel Gran General, símbol del cabdill llatinoamericà, i per la seua comparsa de subordinats incondicionals, que es relacionen sense dificultat amb la brutalitat, la violència i la barbàrie, optant també per la tortura i l’assassinat.
Lavínia Alarcón, la protagonista, és una jove arquitecta filla única d’una família de l’alta burgesia. Després de tornar de la seua estada estudiantil a Europa, comença a treballar en una important empresa encarregada del disseny i execució de projectes arquitectònics sol•licitats per membres de la seua classe social. S’ instal•la a soles, tenint en compte la transgressió que això comporta en una societat no habituada a que la dona ocupe un lloc allunyat de l’òrbita de la protecció, l’empar i l’atenció de l’home, en una casa heretada de la seua tía Inés. La tia Inés era germana del seu pare i fou qui la va criar talment com si fóra filla seua davant la manca d’atenció paternal. La vivenda és un caseta que Lavínia remodela i modernitza i en el seu pati s’hi conserva un antic taronger, en el qual hi reviscola l’esperit indígena d’Itzá. Itzá és l’esperit d’una indígena que va lluitar en contra les forces imperialistes espanyoles, es troba empresonada dins del taronger, rememorant els temps de la conquesta. Ella, desafiant els mandats que la seua família, la seua tribu i la seua cultura imposaven a les dones, va acompanyar al seu company Yarince a la guerra contra l’invasor que pretenia dominar-los i sotmetre’ls.
Les vides d’aquestes dones comencen a lligar-se subtilment en el moment en que Lavínia beu del suc de les taronges així Itzá reviu metafísicament a la sang de Lavínia per tal de poder fer literàriament una associació entre ambdós lluites i situacions vitals. L'acció principal o història, sempre es veu acompanyada pels comentaris en veu en off d' Itzá, que observa l’esdevenir de la vida diària de Lavínia i juntament amb els seus records es va teixint una comparació i una estranya simbiosis.
Lavínia inicia una relació amb un company de feina, Felipe Iturbe, i el que havia començat com un flirteig superficial i passatger, s’acaba consolidant en una quasi convivència diària.
Felipe es membre del “Movimento de Liberación Nacional”, militant de l’ala no clandestina. Una nit de manera no premeditada, Felipe posa en contacte a Lavínia amb un món fins al moment desconegut per ella. A partir d’aquest moment la vida de la jove s’obri replantejant-se coses que la porten molt més enllà del que fins al moment considerava del Moviment “suïcides heroics ”. La gent de la seua classe social, tot i estar en contra del règim, feien una crítica subtil, ja que per a la gent com ella, els quals havien nascut i s’havien educat amb mitjans i privilegis econòmics i socials, prendre part en l’acció reivindicativa quedava fora de les seues aspiracions vitals. Poc a poc, Lavínia va coneixent i comprometent-se amb la realitat que no para de golpejar-la. Finalment acaba formant part d’aquesta acció revolucionària, passant de la seua faceta reivindicativa individual com a dona independent, a una faceta compromesa reivindicativament a nivell social de manera activa.

La mujer habitada ofereix al lector un pla màgic paral•lel i un altre totalment palpable, però en unir aquestes dues dimensions, el llibre esdevé un exponent de vàries realitats històricament vigents en el món llatinoamericà: la resitència ancestral indígena, la revelió femenina i la lluita del poble pels drets humans.
Ens podriem plantejar si el personatge de Lavinia és la mateixa Itzá evolucionada. Tot i que també ens podriem plantejar que Lavinia directament és Itzá, la mateixa dona tractant encara d’obtenir respostes aplicables a la seua considicó de dona llatinoamericana.
La màgia i la religió precolombina, alimenten la lectura, doten el llibre d’un sentit mític. Lavinia és com un ents transmissor de la resistència indígena, ella mateixa d’acord amb la religió precolombina, acaba ocupant el lloc d’una víctima sacrificada pel bé de la comunitat.
Amb la utilització del desdoblament literari dels personatges d’Itzá i Lavinia, és produeix un joc teòric o contrapunt ideològic que legitima l’acció social revolucionària per mitjà de la memòria històrica del genocidi a mans dels invasors espanyols. S’estableix així una comparació que equipara la lluita contra la colonització espanyola amb la lluita per la justícia social i la consciència feminista d’un s. XX on el mestissatge és una característica bàsica en la població llatino-americana.
Aquestes dones lluiten en contra de la seua condició social de gènere femení i opten per un enfrontament social associat a la seua llibertat individual i bé col•lectiu. És a dir, el llibre ens mostra els dos grans eixos revolucionaris que han existit sempre i pels quals s’han generat eterns debats: la lluita antipatriarcal i lluita social. Ambdues lluites són paral•leles però clarament diferenciades. Assolir una revolució social no implica ni genera l’arribada a la igualtat de gènere i trencar amb la desigualtat de classes no condueix cap a la no descriminació entre homes i dones. Així doncs, hem de partir de la base que històricament el capitalisme i el patriarcat han estat sistemes que s’han retroalimentat, ja que ambdós generen desigualtats beneficiant a un col•lectiu per damunt d’un altre. Per tant, el col•lectiu homes s’estableix històricament com a subjecte dominador del col•lectiu dones, el qual pateix la opressió del sistema patriarcal i capitalista al mateix temps.
És molt interessant que el llibre ens mostre com les dones vinculades a el “Movimiento de Liberación Nacional” veuen les diferents complicacions que es donen, com ara la por a la responsavilitat per manca de creure en les pròpies capacitats i la necessitat d’evitar caure en les tasques que per gènere els hi són adjudicades. La solució que veuen les dones de la novel•la és la d’intentar actuar sota un rol masculí per a ser respectades i sentir-se finalment emancipades.
Hi ha una de les frases del llibre que te molta força, i realment pense que transmet molt breument l’essència de tota la lectura, és una frase que Felipe diu a Lavínia quan aquesta li pregunta el perquè de participar de la lluita armada, i ell diu: “Reacción violenta ante la violencia considerada “natural” por los privilegiados ”. Aquesta frase, te un alt contingut, per una banda s’entén que la revolució existeix perquè existeix una desigualtat social que vol eliminar-se. De la mateix manera, deixa a entendre que qualsevol cosa que puga generar violència i ser considerada “natural” per un sector privilegiat (ja sigui la burgesia o el col•lectiu homes) s’esdevé com una lluita legítima. Pense que Belli aquí ha sigut extremadament intel•ligent, ja que ha posat una frase tan cabdal i tan significativa de l’alliberament en boca d’un home revolucionari però masclista. És a dir, en el moment en que Felipe explica amb aquestes paraules el significat de la lluita, dota de manera involuntària a Lavinia d’una resposta molt més cabdal i significativa, establint-se així una bonica paradoxa.
En definitiva, pense que aquest llibre és un bon reflex de la vida revolucionària i les seues múltiples contradiccions. Ens mostra com està la societat de la imaginària Faguas a través de personatges clau: Lucrecia representa la baixa pobresa i marginalitat social, Felipe és l’home masclista revolucionari que ha pogut sortir de la pobresa, Sara és la clàssica dona burgesa que exerceix el seu rol de dona sense qüestionaments, Flor en canvi, és una dona que decideix anteposar la lluita a la vida pròpia i per a fer-ho decideix adoptar un paper masculí i Itzá és l’herència de la lluita, la guerrera mítica que condiciona l’evolució de Lavínia. Tots els personatges giren al voltant de Lavínia, la qual és moltes coses diferents al mateix moment i cap de concreta, segurament el personatge amaga molt més de la vida de l’autora que cap altra dels llibres que haja escrit i provablement per aixó se’ns presenta com un personatge tan contradictori.