Manifestos surrealistes: 1930. (2na part)

Segon Manifest del Surrealisme (1930)

El surrealisme, segons Breton, “... pretenia la provocació, tan a nivell intel•lectual i moral, una crisis de consciència (...) aconseguir aquest resultat és l’únic que pot determinar el seu èxit o fracàs...”. El surrealisme declara que pels seus propis mitjans pot alliberar el pensament, dotar-lo de plena comprensió i de la seva puresa original. Inicialment aquesta gènere només prenia partit en l’àmbit poètic, tal i com es deixa clar en el manifest del 1924, però acaba prenent part de la lluita social, fet que fa que molts pensin que això el durà pel mal camí. Apliquen l’enfocament del concepte revolucionari i els objectius d’aquest als problemes de caràcter sistemàtic de l’estudi surrealista com ara l’amor, el somni, la bogeria, l’art o la religió. Es tracta doncs d’utilitzar el mètode dialèctic, en la seva forma hageliana.

Es defineix l’acte més pur del surrealisme com

“ ...sortir al carrer, pistola en mà, i disparar a l’atzar, mentre et deixin, contra la multitud.”

. L’autor no s’amaga del fet que es tracta d’una provocació que segueix perfectament les directrius del que es defineix en aquell moment com a surrealisme. Escriure aquestes línies en aquest moment de crisis en que intenta defensar la seva concepció i ideologia contra tot un seguit de critiques força numeroses, és una clara postura d’atac, una declaració de principis. Es evident que aquesta és una resposta o una envestida dirigida a les crítiques fetes directament contra Breton o el grup surrealista. Aquestes critiques procedien des de tots els àmbits però en especial dels membres que havien “

abandonat

” aquest grup. Molts dels artistes que apareixien al manifest de l’any 1924, en el moment de fer el segon manifest es troben fora del grup però no només això, sinó que pel que ens deixa ben clar Breton hi ha un greu problema de friccions amb entre ells“... crec que suposaria certa ceguesa mística el fet d’infravalorar la disolvent magnitud de la permanència d’aquests traïdors entre nosaltres”. Sembla ser que les desavinences entre els artistes i la radicalització de les postures van ser un fet evident que va degenerar en expulsions i trencaments entre els membres de l’àmbit surrealista. Amb l’únic que es mig disculpa és amb Tzara “...Tingues un gest infortunat, el qual nosaltres interpretarem erròniament (...) l’actitud intel•lectual de Tzara ha sigut sempre honrada...”.

En el moment de la publicació d’aquest segon manifest, s’estava conformant, un segon grup surrealista. Aquest hauria sorgit dels artistes que ja no formarien part del primer, al voltant de la figura de M. Bataille “...de nou es reuneixen tots aquells a qui una tara o una altra va apartar de la seva primera activitat definida”. D’aquesta voluntat de reagrupació Breton no parla massa bé i pel que fa a M. Bataille tampoc “...raona com si tingués una mosca al nas (...) amb l’ajuda del petit mecanisme que duu dins del cap i que encara no esta totalment desajustat...”.

L’activitat psíquica produeix articles aliens a les idees de responsabilitat i de vida passiva de la intel•ligència, com són l’escriptura automàtica i els relats de somnis. L’escriptura automàtica ha de permetre endinsar-nos en les profunditats de l’esperit de l’home, sense prescindir de la crítica freudiana de les idees.

El surrealisme exigeix als que l’integren que aportin una consciència nova respecte als estats d’ànim anomenats artístics. L’estudi del mecanisme de la inspiració és la base d’aquests. El dubte regeix en si hi ha o no hi ha inspiració? La presencia de la inspiració es demostra amb una possessió total de l’esperit. Hi ha moments en que l’home és pres d’una emoció més forta que ell, és la inspiració, el surrealisme pretén reproduir aquest estat de manera artificial.

L’estudi de l’esperit pretén també dotar dels mitjans per a ser capaç d’alliberar la imaginació “...mitjançant el llarg, immens i raonat extraviï de tots els sentits i tot el demés.” El surrealisme ha de ser com la recreació d’un estadi d’enagenament mental, el qual no constaria només d’una reagrupació i redistribució de paraules d’imatges visuals. Va més enllà de la poètica, la qual era definida en el primer manifest com la base i la pràctica del surrealisme. En aquest segon manifest s’entén l’operació surrealista com una asèpsia moral. Cal evitar el fet de pensar que certes coses són i que d’altres per altra banda no són, aquestes han de confondre’s dins els seus límits per tal de resultar productives pel surrealisme i que aquest conservarvi la seva integritat.

Finalment s’exposa una nova llista d’integrants al grup surrealista, solidaris i partíceps de les idees d’André Breton. Aquests expliquen la seva intenció de col•laborar en l’elaboració d’una revista anomenada “ El surrealisme al servei de la revolució”.

Per a veure una altra cara del Surrealisme, en especial pel que fa a la figura de la dona, cliqueu aquí: article d'Alicia Dujovne Ortiz per a LA NACION "Escandalosamente ellas, las surrealistas"