ANDRÉ BRETON “MANIFESTOS DEL SURREALISME” (1ra part)

"...Viure i deixar de viure són solucions imaginàries.
L’ existència està en un altre lloc".

Manifest del Surrealisme (1924)

El primer manifest del surrealisme gira al voltant de la pràctica de la poètica, relacionant-la directament amb el concepte d’imaginació que segons l’autor queda relegat o esclavitzat en favor de la suposada felicitat dels homes. Una felicitat que no seria ni plena ni real donada la pèrdua irrecuperable de la facultat d’imaginar, per tan de “...l’única aspiració legítima...”,la llibertat.

La imaginació esta subjecte a unes convencions o normes socials, duran la infància no reconeixia aquests límits. Però, a partir d’un moment determinat un cop no fa més
que complir una funció subordinada, abandona l’home. Sense la imaginació l’home no pot accedir a idees amb profunditat i es converteix en un ésser incapaç que s’ha donat íntegrament a unes necessitats pràctiques.
Un accés d’imaginació pot ser contraproduent, ja que de la mateixa manera que l’abandonament d’aquesta, pot produir una manca de llibertat, però, aquesta de signe
físic no espiritual. La imaginació pot dur a saltar-se les normes socials de manera que sigui considerada bogeria. Un boig és “...la víctima d’una imaginació.”?. La por a la bogeria no ens ha de fer perdre la imaginació.

Breton creu que "...l’actitud materialista no és incompatible amb una certa elevació intel•lectual.", ja que per ell és poètica i resisteix contra certes tendències de l’espiritualisme. Implica la fi de les frustracions cap a l’home. En canvi una actitud realista, ens remet cap el positivisme, la qual cosa implica una hostilitat cap a l’elevació intel•lectual i moral.Aquesta actitud seria el resultat de la mediocritat i de l’odi i tindria la
seva base en les noticies periodístiques per tal d’agradar fàcilment al públic.

Una de les poques conseqüències bones d’aquesta actitud realista, seria l’abundància de les novel•les. Tot i que aquestes solen ser plenes de descripcions, poc originals, evitant la col•laboració del lector. La imaginació del lector no pot acabar de formular certs aspectes, ja que se li dona tot perfectament detallat. Solen estar
plenes de tòpics i de moments de narració que no contribueixen a donar cos a la història i molt menys a participar d’una finalitat estètica.Breton pretén que “...la gent calli quan deixi de sentir...”

Els procediments lògics s’apliquen a la resolució de problemes d’interès secundari. La part racional absoluta només pot lligar-se a fets de la nostra experiència i l’ordre lògic queda fora d’aquesta, però protegitm pel que entenem com a sentit comú.
Breton explica que els descobriments de Freud, són de gran importància per tal de portar les investigacions més enllà de la pura realitat. Impliquen una labor crítica cap els somnis degut a l’escassa atenció que han rebut sempre. Quan l’home es desperta, té un dèbil record del somni, ja que la memòria priva a aquest de tenir una
gran transcendència. El somni queda relegat al parèntesis i mai es considerat de la mateixa importància que el temps de vigília.

El somni esdevé “..la representació fragmentada de les realitats...” i la memòria li produeix llacunes.Breton creu que gràcies a la voluntat es podrien arribar a coordinar i si això fos possible es podria arribar a
ser un filòsof en els moments de somni,“... un filòsof dorment...”. El moment de vigília és un període de desorientació d’interferència entre somni i somni, on l’equilibri de l’esperit és sempre relatiu i
subjectiu. L’esperit està plenament satisfet quan dorm, per això el despertar comporta una ruptura. L’estudi del somni implica l’ús d’una disciplina de la memòria i l’harmonia entre els dos estadis. El resultat d’aquest estudi seria la realitat absoluta, la qual podríem anomenar sobrerealitat o surrealitat. Ara ve on es la frontera entre el somni i la realitat?

“...El que és meravellós és sempre bell, és més, només el que és meravellós és bell...”, ara ve, el que es considerat meravellós no és sempre igual a totes les èpoques, s’esdevé com la revelació de la veritat universal de la qual nosaltres només podem copsar els detalls. Segons Breton és la poesia la que duu en si el que és meravellós, practicar-la permet una compensació de les misèries, creu que “ ...en el
futur la poesia decretarà la mort dels diners (...) preocupem-nos sols de la practica de la poesia.”.

Impulsat pel desig de superar obstacles va buscar la millor manera de fer poesia, la que s’adeqüés més a l’estat especial de l’esperit que cercava. “ ...em vaig donar a mostrar una inmoderada atenció a les paraules...”. Sopault i Breton van dedicar-se a practicar l’escriptura del pensament, el que més endavant s’anomenaria escriptura automàtica. És en homenatge a Apollinaire que li donen al nou gènere el nom de surrealisme.

Breton explica el surrealisme com si fos una definició de diccionari: “SURREALISME: substantiu, masculí. Automatisme psíquic pur pel qual s’intenta expressar, verbalment,per escrit o de qualsevol altre manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intenció
reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.”. També li dona una definició enciclopèdica i tot seguit fa una llista de qui es pot considerar surrealista a l’època, en aquesta llista creu que si podrien incloure artistes del passat com: Dante, Shakespeare, Swift, Sade, Hugo, Poe, Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Perse i Roussel. Després parla de Desnos donant a entendre que possiblement sigui el que està més a prop del surrealisme, en aquell moment, ja que segons Breton
“...llegeix en si mateix com un llibre obert, i no es preocupa de retenir les fulles que el vent de la seva vida s’enduu.”.

En el surrealisme poètic l’autor és només un simple interlocutor entre pensament i llenguatge escrit, aquest automatisme mental aporta lucidesa i instrueix als homes. El surrealisme actuaria sobre l’esperit creant un estat de necessitats, esdevenint un paradís artificial que crea dependència com si fos una droga refinada.