dimecres, 31 de desembre de 2008

Sylvia Plath

ARBRES D'HIVERN
Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.
No saben res d'avortaments ni de mesquinesa,
més fidels que les dones,
lleven sense esforçar-s'hi!
Tasten els vents, que no tenen peus,
ben endinsats en la història,

plens d'ales, d'altres coses mundanes.
En això són Ledes.
Oh mare de fulles i dolcesa,
qui són aquestes pietas?
Ombres de tudons que canten, però no mitiguen res.

Traducció de Montserrat Abelló

Per comprendre el context en què neix aquesta poesia, parteixo de l'escrit de Vicenç Llorca a Quaderns Divulgatius, 33: Premis de la Crítica de l'AELC 2007 setembre del 2007 , on ens explica que cal recordar que Plath va ser abandonada el 1962 pel seu marit, el també poeta Ted Hughes, amb qui s'havia casat el 1956 i amb qui havia tingut dos fills: Frieda i Nicholas. La poeta va caure llavors en un fort estat depressiu que la va abocar al suïcidi l'hivern del 1963. Així, i tret del volum de poemes anteriors a aquest període, Colossus (1960), la resta de llibres, escrits durant aquest intens període de la seva vida comprès entre el 1960 i el 1963, van aparèixer pòstumament: Ariel (1965), Crossing the Water (1971), Winter Trees (1972), Sylvia Plath-Collected Poems (1981, en una edició a càrrec del seu exmarit), i el 2004 la versió restaurada d'Ariel, a cura de la seva filla, també poeta, Frieda Hughes.

Llorca explica que el títol del llibre de poemes traduït al català, "Sóc vertical" pertany al poema inclòs al llibre Travessant l'aigua, i comença amb un diàleg adversatiu entre l'enunciat del poema i el primer vers, de manera que assistim a l'espectacle d'un poema construït ja d’entrada des d’una tensió espacial: «Sóc vertical / Però m’estimaria més ser horitzontal.» Vet aquí un dels aspectes centrals en la poesia i en la vida de Plath; li agradaria sentir-se integrada a tot el que configura el món, però no posseeix ni la longevitat de l'arbre ni la gosadia de la flor. Aquesta paradoxa revela l'estranyesa humana en el cosmos, que no és cap altra que la de la pròpia existència que, en el cas de Plath, adquireix un caràcter de confessió. Per això afegeix en uns versos memorables: «Aleshores el cel i jo conversem obertament, / i seré útil quan definitivament m'ajegui; / llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran / temps per a mi.»
Sigui com sigui, l'arquitectura de l'arbre –i de l'arbre a l'hivern– tensa una de les metàfores més poderoses de l'autora. Ho constatem perfectament en un altre poema central, «Arbres d'hivern», pertanyent al llibre homònim: «No saben res d'avortaments ni de mesquinesa, / més fidels que les dones, / lleven sense esforçars'hi! / Tasten els vents, que no tenen peus, / ben endinsats en la història, / plens d'ales d'altres coses mundanes.» Som davant un altre nucli temàtic de la poesia de Plath: la fertilitat, la fertilitat entesa àmpliament com la capacitat d'engendrament experimentat a partir de la condició humana d'una dona. Ho podem resseguir en aquest intens i, a voltes, esborronador llibre amb què s'enceta el volum Ariel. D'aquesta manera, a «Cançó del matí» escriu sobre la diferenciació entre dos éssers: la mare i el fill que ha donat a llum. L'amor ha fet créixer l'infant: «L'amor et donà corda com un gras rellotge d'or», i el crit del naixement significa trobar el seu lloc en el món: «[...] i el teu crit nu / va ocupar el seu lloc entre els elements». Després d'això, s'acaba la dimensió materna: «No sóc pas més la teva mare / que el núvol que destil·la un mirall on reflecteix el seu / lent esvanir-se al grat del vent.»
Més encara, la poeta no pot evitar en aixecar-se del llit veure's a ella mateixa com un ésser tosc i ridícul: «Un xiscle i m'alço del llit, vaca feixuga i floral / amb la camisa de dormir victoriana.» Quan l'infant obre la boca, la realitat queda presa en les nítides vocals que semblen enlairar-se com globus: «Obres la boca, neta com la d'un gat. El marc de la finestra / clareja i engoleix fosques estrelles. Aleshores tu assages / el teu grapat de notes; / les clares vocals s'enlairen com globus.»

D'aquesta manera, podem observar un dels trets estilístics de Sylvia Plath: el teixit d'imatges que ordeix a partir de l'observació del paisatge que l'envolta i que genera associacions metafòriques inesperades i fortes. Assistim al drama d'una ànima que s'expressa amb dolor a la recerca d'ella mateixa. I en aquest desassossec i en aquest viatge interior trobem versos de gran originalitat i bellesa.

Ryan Adams, Sylvia Plath. Homenatge a la poetessa:

M’Agradaria Tenir Una Sylvia Plath
M’agradaria tenir una Sylvia Plath, de somriure de dent trencada i amb cendra de cigarreta a la beguda. El tipus de dona què surt una nit i després dorm una setmana. El tipus què li surt amb ella per donar-me una raó per, bé, no ho sé.

I ella i jo dormiríem en una barca i sense roba al mar nedaríem. Amb la pluja caient violentament sobre el mar, ella s’allunyaria nedant, i des del horitzó, desapareixent, em picaria l’ullet, dient-me què tot anirà bé. I jo tornaria nedant a la barca i riuria. M’he de fer amb una Sylvia Plath.

Potser em portarà a França. O potser a Espanya. I em demanarà què ballem a una mansió al punt més alt d’un turó. Ella es tornaria cendra sobre les catifes i em passaria una píndola mentre es pren un gintònic ben carregat. Potser em prepararà un bany. Com m’agradaria tenir una Sylvia Plath.

Desitjaria tenir una Sylvia Plath.


diumenge, 28 de desembre de 2008

Una cançó que provoca bon rollo



Avui toca penjar aquesta cançó, única i exclusivament per recordar els petits plaers de la vida. Us desitjo el millor.
Aquí tenim el mestre Tomeu Penya, jeje sí suposo que algú es preguntarà, però que diu la cançó? Ai el mestre Tomeu de vegades és difícil d'entendre. Espero que per qui l'escoliti, li provoqui la mateixa sensació de bon rollo que em desperta a mi sempre que la sento.

Illes dins un riu:
Nina quan te vaig conèixer canvià tot
vaig venir cap a tu amb lo meu millor
ben suau dins jo
era un sentiment tot nou

Tu me fas coses que jo no sé explicar
Aferra't molt fort que no sent mal
Cada cop del meu cor és un sentiment tot nou

L’amor tendre és cec i demana dedicació
L’amor que sentim no cal conversar
I plegats sense pressa ah ah
Fent l’amor l’un amb l’altre ah ah

Illes dins d’un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor
Vine lluny amb mi a un altre món
Si estem plegats no tenc por de res ah ah
Recolzant-nos l’un amb l’altre ah ah

No puc viure quan l’amor ja s’ha acabat
Res no té importància si no tens ningú
Que et doni calor en sa nit
Per perdre el sentit de la realitat

Això no ens passarà, dubte no n’hi ha cap
Aquest amor mai no s’aturarà
I el missatge és ben clar
si a aquest dic hem vist que no hi ha fi

No ploraràs més
i estimar-me no et faré mal
I enamorats viurem com ara i sempre
anem plegats sense pressa ah ah
Fent l’amor l’un amb l’altre ah ah

Illes dins d’un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor
Vine lluny amb mi a un altre món
Si estem plegats no tenc por de res ah ah
Recolzant-nos l'un amb l'altre ah ah

dilluns, 22 de desembre de 2008

L’Ukiyo-e “El món Fluctuant”



"(...) viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla d'auró (...), no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar, com una carabassa que sura pel riu; d'això se'n diu ukiyo." (Asay Ryoi, Contes del món fluctuant, c.a. 1665)

Durant el període d’ Edo (1615-1868) neix un autèntic art popular de tradició japonesa, sense influències xineses ni coreanes, l’estil dels gravats o estampes ukiyo-e.
L'aparició d'aquest nou estil va lligada a l'aparició d'una nova classe social urbana, cada vegada més opulenta, en un país que vivia una època de pau i prosperitat. Exclosos de la cultura tradicional i des entreteniments reservats als grans senyors, aquest ciutadans van crear la seva pròpia cultura, les seves activitats lúdiques, les seves modes, els seus valors i els seus herois.
La paraula ukiyo-e, d’arrel budista, es refereix al concepte de fugacitat. És aquest concepte, literalment el del “món fluctuant” que posseeix un doble significat en japonès. El primer evoca un món de fatigues, el segon en canvi a un món de plaers. Les estampes ukiyo-e es transformaren en un símbol de vitalitat per la gent comú en una societat caracteritzada per la rígida estructura feudal de classes.
El terme serveix per designar les obres d’art del període japonès dels anys 1602 a 1867 i que reflexa els plaers quotidians, efímers, i fluctuants de la ciutat d’Edo(actual Tokyo). L’art de l’ukiyo-e mostra al poble japonès en el seu dia a dia, assistint al teatre popular Kabuki o als barris de les làmpares roges del Yoshiwara (les anomenades “cases del plaer prohibit”) establides a la ciutat des del 1657. Aquest període de l’art nipó va ser el més conegut a occident i fortament admirat pels francesos de l‘impressionisme.
Els artistes de l’ukiyo-e, asseguraven que revivien al vertader yamato-e, l’art tradicional japonès dels s. XII i XIII, en contrast amb l’acadèmic Kanô, d’influència xinesa, que havia dominat la pintura oficial durant segles.
El primer artista en utilitzar el tema del barri del Yoshiwara va ser Kaigetsudô Andô (“Bella de peu” finals del s. XVII). Es va inspirar en veure les noies belles, seductores i de roba sumptuosa i estilitzada i tot i així plenes de moviment. Aquesta classe de pintura va adquirir tal popularitat que es va haver de buscar una forma de reproduir-les ràpida i barata, el gravat.
La reproducció d’il•lustracions partint de matrius de fusta era una tècnica coneguda al Japó des del segle VIII. Durant el primer període d’Edo, ja es realitzaven il•lustracions de romancers populars. Moronobu va ser el primer d’inserir imatges explicatives de la vida quotidiana als llibres, executades completament sense color. Més endavant es realitzà l’especialització en temes i la introducció de les estampes

dimarts, 16 de desembre de 2008

Un atac de melangia

Jo escoltava aquest grup quan era una neneta de 15 anyets... Té la seva gràcia escoltar aquestes coses un cop ha passat el temps, i dius "osti...jeje".

dimarts, 9 de desembre de 2008

Pretèrit Pluscuamperfet del verb estimar.

Pluja sobre la cara mentre recodres un quadre de Klimt anomenat "el bes".
Una vegada van ser...Les paraules esdrúixoles de Pessoa perdent ara total efecte i significat...
Errors i més errors en una simfonia de colors transaprents contaposats,
massa reals per a resultar
efímers com el fum d'una cigarreta.
Una cigarreta i ara una altra i una altra...
Idees preconcebudes, prejudicis, amor i desamor, angoixa i vòmit.
En un instant,
pèrdua total
de la pròpia visió i paràlisi fàcial.

Mort o renaixement? L'eterna pregunta.
Només una trista i clara conclusió:
On queden ara les neutres quan només les tòniques tenen prou força per seguir endavant?

Al·legoria a l'amor.