diumenge, 30 de novembre de 2008

Un fins aviat

Aquest bloc pretén ser un bloc d'art i sobre art a tots els nivells. Però, això només serà la majoria de vegades, ja que em reservo el dret i el deure de poder parlar d'altres temes.

Es per això que aquest post està dedicat a la Laia Alonso, la meva companya de pis fins fa poc, la meva amiga i molt més que això la meva família durant dos anys i pico.
Lai una de la Fuga per a recordar vells i bells temps al piset de Ca Fina. I recorda que les coses canvien i és inevitable però hi ha coses que no canvien mai. Des del cor de Benimaclet fins a les palmeres d'Elx, tothom et desitja molta sort i ànims: NO T'OBLIDEM, on és ara l'alegria de la huerta?

Fotografía i primitivisme


Man Ray (Filadèlfia, 27 d'agost de 1890 - París; 18 de novembre de 1976), artista nord-americà d'origen jueu rus, nascut amb el nom de Emmanuel Rudzitsky.
Man Ray va començar sent pintor, però va decantar-se per la fotografia. La tècnica fotogràfica li va permetre projectar les inquietuds que no aconseguia plasmar amb la tècnica de la pintura. La seva obra implica un canvi del concepte tradicional i professional del que fins aleshores s’entenia per a fer fotografia. Va rebre una gran influència de les corrents artístiques del dadaisme i del surrealisme. Va Fundar, al costat de
Marcel Duchamp i Francis Picabia, el Dadaisme novaiorquès. L’any 1918 va treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i al 1920, amb K. Dreier i Duchamp, funda la Société Anonyme, una companyia des de la qual gestionen tot tipus d'activitats d'avantguarda.
L’avantguarda es reflexa en el seu interès per experimentar amb tècniques innovadores que s’escapen de l’ús preestablert del procés fotogràfic. Les seves primeres obres experimentals: les raiggrafies es podrien equiparar a l’ús que feien els surrealistes del que anomenaven escriptura automàtica, practicant un automatisme mental a l’hora de crear les seves composicions. També fa retrats, de fet es converteix en fotògraf retratista de personalitats de la cultura. Cap a finals dels anys vint comença a realitzar pel·lícules d'avantguarda, com l'Estel de Mar (
1927). Fa objectes dadaístes com Object to be Destroyed de 1923, un metrònom amb la fotografia d'un ull. Quan el surrealisme se separa del Dadaisme en 1924, Ray és un dels seus fundadors i està inclòs en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, fa Le Violon d'Ingres (1924). Aquesta fotografia fa referència al hobby preferit de Jean-August-Dominique Ingres, un apassionat del violí, per la superposició de les dues obertures de la caixa del violí marcades a l’esquena de la model, per això aquesta obra era considerada pel seu autor una raiggafia parcial, evocant a la metamorfosi del cos d’una dona amb la caixa de ressonància de l’instrument. La composició i la postura del subjecte fa referència a una obra pictòrica concreta d’Ingres, Le bain turc. En aquesta fotografia l’autor consagra a la model, Kiki a la immortalitat ja que ella entra a formar part de l’existència de la imatge. Kiki apareix sota el rol de la model tradicional, una dona enamorada i feliç de la pròpia nuesa.
Per ell, la nostre visió era errònia i imperfecte, de manera que les ombres i les formes projectaven la realitat exterior tal i com era. L’ombra seria la part de l’obra que transmet, la qual realment no pertany a la imatge. És vista com l’alteració de l’ordre establert, representant una pertorbació filosòfica de la norma, la qual mostra la part oculta que s’amaga sota les aparences. Arriba un moment en que el real i l’imaginari es fonen per desembocar en un altre significat, la visió subjectiva de l’artista. Estèticament buscava sempre el millor resultat i és això el que el va dur a practicar la complicada tècnica del retoc. La sensualitat va ser el fonament de la seva estètica. Tant en els seus retrats, com en els nus que va realitzar hi transmetia l’essència del desig. La intensitat del plaer i del desig es pot relacionar amb Freud, ja que el subconscient implica l’alliberament dels instints. El desig seria el que va empènyer a l’artista de manera automàtica i subconscient a la realització d’obres, filtrant els impulsos sense prejudicis, fet que va fer que provoquessin erotisme i escàndol.
Que és el primitivisme?
El primitivisme és un fenomen intern de l'art occidental, una revisió i influència de les arts anomenades primitives en els artistes occidentals, que comença el 1905 quan els fauves "descobreixen" l'escultura africana. Maurice de Vlamick, segons el seu propi testimoniatge, va trobar el 1905, a Argenteuil "dos estatuetes de Dahomei, malpintades d’ocre vermell, ocre groc i de blanc" i una "altra de Costa d'Ivori, completament negra". Aquestes obres van ser cedides a Derain, i contemplades per Matisse i Picasso. Paral·lelament Ernst Kirchner i Carl Schmidt-Rotluff, del grup Die Brücke, descobrien les obres del Museu Etnològic de Dresden. L'interès dels artistes avantguardistes per l'art primitiu era creixent i s'alimentava de les obres provinents de les expedicions colonials europees d’"estudi-conquesta" i d'un incipient comerç d'art, especialment africà.
Aquests artistes estaven molt allunyats de l’etnologia, per altra banda igualment incipient en l'estudi d'aquestes societats tribals, i per tant poc sabien del significat de les seves peces. Això va afavorir que acomplissin un doble paper exclusivament intern en la dinàmica de l'art occidental en l'inici de la contemporaneïtat: d'una banda un amplíssim i magnífic repertori d'experimentació formal i per un altre un front d'atac directe a la tradició clàssico-renaixentista de l'art occidental. El primitivisme era, clarament, un pol contradictori, de vegades antagònic, de la tradició artística que els artistes avantguardistes havien heretat i en la qual s'havien format.
Quina relació tenen els artistes amb el primitivisme?
Al llarg de l'època contemporània el primitivisme ha passat per diverses fases: a) una influència formal en els artistes de principis del segle XX, referint-se als objectes d'art primitiu, per la seva realització d'un llenguatge formal no mimètic, sintètic i abstracte; b) un interès en la presència del mite i el ritu en la seva relació amb l'art, el somni i l'inconscient, fonamentalment a partir del surrealisme i dels moviments posteriors nodrits de la seva influència i c) un interès per la societat primitiva, en la seva organització social i en les seves formes de pensament, a partir dels anys 1970 i fins als nostres dies, expressat en la formulació de noves formes artístiques com el happening, performances, body-art i land art.
Man Ray va ser un dels artistes influenciats per aquesta revisió de les arts, que es centrava en començar a valorar un art fins aquell moment desconegut. Aquest factor el podem trobar en obres com Noire et Blanche ,1926 on es veu un exemple de l’ús de la màscara en les obres de Man Ray.
En aquesta obra Ray substitueix la cara de la model Kiki de Montparnasse per la màscara, per això apareix ella recolzada horitzontalment i amb els ulls clucs, deixant pas a la imponent màscara vertical. Hi ha un concepte de substitució. La màscara s’imposa projectada cap a endavant mentre la cara de la dona amb els ulls tancats, amb distanciament, es quedaria a segon terme. Es pot entendre com una pugna entre virilitat vers feminitat, ja que la màscara es podria interpretar com un objecte fàl·lic que devora la presència femenina de la composició. Ara bé, per la simbologia pròpia de la màscara, aquesta també es podria entendre com la personalització d’un fetiller que practica la màgia i suplanta la persona. Paral·lelament, s’hauria d’interpretar la figura de la dona com a ésser místic i màgic, una bruixa o fins i tot una nova musa que encisa amb els seus poders, pel fet de ser inaccessible i per la seva bellesa. La màscara es situa a la zona de l’ombra que tan usa Man Ray per tal de donar joc a les composicions fotogràfiques i que accentua en les seves raiggrafies. L’ombra emergeix de l’opacitat de l’objecte dadaista. La màscara és l’aspecte extrem de l’ombra adoptant cos corpori. En la societat contemporània, es difícil la supervivència del rostre, per tant és natural que prevalgui la màscara. L’ús de l’ombra en la imatge ve a ser la representació de la contraposició existent dins la societat entre pobresa i riquesa, entre el proletariat i capitalisme, interioritzant l’alienació del treball humà. La màscara serveix per amagar la pròpia por, però sobretot representa l’anul·lació de la personalitat humana.
Man Ray tenia la voluntat de conquerir la veritat, una veritat que per ell tot i ser a dubtosa, només s’hi podia arribar mtjançant la recerca del que és desconegut.

divendres, 21 de novembre de 2008

Hermen Anglada-Camarasa


Anglada–Camarasa un pintor amb un estil que va anar formant-se a través del contacte amb diferents artistes i corrents pictòrics del seu temps.
Un dels artistes més rellevants en la trajectòria del pintor va ser el seu mestre Moragas, el qual el va conduir cap el gust per l’orientalisme, latent en tot el desenvolupament de l’artista. Per altra banda, gràcies al pintor peruà Carlos Baca Flor, aconseguí generar un estil personal molt connectat amb l’extrema modernitat post-impressionista. L’aportació principal d’Anglada-Camarasa van ser les visions d’un món frívol i pervers de París. D’aquesta època hi ha un quadre molt emblemàtic i quasi fantasmal, La morfinòmana, 1902, on s’endevina el joc lumínic que esdevindrà cada cop més freqüent en les seves composicions. Per altra banda, la seva modernitat va repercutir fortament en la carrera pictòrica de diferents artistes, però excepcionalment amb Picasso, el qual després de veure una mostra de les pintures de l’artista a la Sala Parés de Barcelona l’any 1900, es va veure influenciat per la seva manera moderna de concebre la pintura. Un exemple n’és el Retrat d’Hermen Anglada- Camarasa, 1889-1900.
La presencia constant d’Anglada-Camarasa en exposicions d’art Europees va fer que la crítica de diferents països el tingués present dins el panorama artístic de l’època. Entre el 1924 i el 1934 s’obre a un nou mercat, als Països Anglosaxons i a Estats Units. Degut a aquest reconeixement ja tan explícit a nivell internacional no resulta estrany trobar un Esbós de Gertrude Lawrence, 1931-35, fet per a l’actriu i cantant de gran prestigi del moment. Tot i així, a partir de la Guerra Civil i arran de la Segona Guerra Mundial s’exilià, això va suposar un allunyament de la seva intensa vida artística de projecció internacional. Després de la guerra, les noves orientacions de l’art internacional, les avantguardes, ja no es conciliaven amb l’estil del pintor, el qual va quedar fora de lloc.
Dins el conjunt de la història de l’art, l’artista es presenta com el pintor català més universal després de Fortuny i abans de Miró. És a dir un pintor català atípic, ja que cal tenir en compte que va fer molt poca vida a Catalunya. La seva pintura s’esdevé com un traspàs entre el realisme post-impressionista i la modernitat nocturna sense arribar mai a adoptar un estil clarament expressionista.

dijous, 20 de novembre de 2008

Lluïsa Vidal


Lluïsa Vidal va néixer el dia 2 d’abril de 1876 i va morir precipitadament degut a una epidèmia de grip el 16 d’octubre de 1918, per tant és una pintora que se situa entre finals del s. XIX i inicis del s. XX. Tot i la seva curta carrera és una de les artistes més importants del seu temps
Va ser considerada una pintora excepcional dins la seva generació però sobretot degut a la seva condició femenina. Els crítics, no estaven habituats a un estil de pintura femenina que no fos de tipus floral, per tant, no sabien com classificar-la.
Els entesos del moment valoren la pintora positivament tot i que no tot van ser crítiques bones. A “El Diario de Barcelona”. Barcelona, 6 de febrer de 1900 , la presenten com “.. Luisa Vidal... presenta dos obras de empuje, de arte varonil ... muestra con mayor elocuencia la seguridad de su mano, que envidiarse muchos de los que nacieron ya emancipados”, i a “La Publicidad”. Barcelona, 21 de març de 1900. “De varoniles pueden calificarse el retrato y el dibujo. Los primeros pasos de Luisa Vidal ... impetuosidad y franqueza del dibujo y soltura de la pincelada”.
En la seva primera exposició individual a la Sala Parés el 1914, la crítica va ser més dura “ ...en les seves composicions i temes escollits als seus quadres les desenrotlla naturalment sense grans alts i baixos d’inspiració ni de potencia de visió. Evidentment, el cas artístic ...no és el d’una forta personalitat, però, a canvi d’això en la factura hi posa una manera de dir ben pròpia. Al revés de la majoria de pintores que pequen per la tendència a les suavitats, la pintura de la nostra artista peca de dura...”.
Raimon Caselles, el crític estrella de la nostra pintora , ja que sempre li va dedicar crítiques molt favorables diu a la publicació de “La Veu de Catalunya”; “ Lluïsa Vidal –i l’anomenem així, tout court, perquè la tenim per vertader artista, l’únic del seu sexe que hem tingut fins ara- ens sorprèn amb nous progressos amb cada nova exposició.”, “ L’amplitud de pinzellada, el desembarás de preocediment y la fermesa del dibuix que son condicions del seu viril talent”. Caselles també va valorar la seva pintura quan ella en va fer la seva primera exposició després de tornar de París, a la Sala Parés. “Luisa Vidal... és l’única pintora que ha produït l’actual moviment artístic de Catalunya. Té innegables facultats, una educació pictórica... y lo que és més singular, ab una amplitut y ab una forsa més própias del temperament d’un home que del d’una senyoreta... un any d’estada a París ha acabat de fer a la Vidal dúctil a tota tendència... ens revela a una pintora que més s’ha estimat descobrir la manera dels altres que descobrir-se a n’ella mateixa...s’ha oblidat de fer-se una personalitat...fins al extrém de semblar que cada un hagi de portar la firma d’un pintor distint...Fa un efecte d’indecisió, d’una indeterminació sobre’l camí que ha d’empendre l’expositora... La pintora que ha concebut y executat “La nena del gatet negre” pot ben bé anar sola, sense necessitat de seguir a ningú.És personal, més espontanea, més sugestiva y la més espiritualment pintada... La pintora podrá veure lo que hi ha en aquest quadro, que no’s troba en els demés, y allò que trobi, potser que sigui’l principi de la seva individualitat”.
Els crítics veien en la seva pintura el que era impensable,segons creien, descobrir en una dona, per això els deixava tan perplexos a alguns i tan admirats a d’altres.
Val a dir que tot i la bona acollida que va tenir en el seu moment, Vidal com moltes de les millors pintores catalanes ha sigut sepultada per la història d’una manera aclaparadora.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Artemísia Gentilleschi "Judith i Holofernes"

L'autora d'aquesta obra, actualment és una de les pintores més reconegudes del seu període. Però, durant la seva època era considerada simplement una dona, una dona filla d'un artesà de renom. El seu pare tenia un taller, en el qual hi havia diversos aprenents i treballadors. Artemísia va se violada per un dels aprenents del taller del seu pare, ella va denunciar-ho i es va portar a judici. Al judici el seu pare va declarar en favor del seu aprenent i en contra de la seva filla. A partir d'això la jove pintora va abandonar per sempre la seva llar i es va dedicar a la pintura, no és casual que l'obra que repetia una vegada i una altra fos la que tenim aquí "Judith matant a Holofernes". Va realitzar centenars de quadres amb aquest tema, variant actitud dels protagonistes, les postures i la il·luminació, però l'escena seguia essent la mateixa el moment de la decapitació del tirà a mans de la jove heroïna.

Podem situar l’obra d’Artemísia Gentilleschi dins el context de l’art Barroc, concretament del que s’entén per tenebrisme.
El tenebrisme deriva del naturalisme Caravaggesc. Caravaggio va ser un dels primers artistes en establir aquests trets estilístics, els quals causaren sensació en l’Europa contrarreformista del segle XVII. La pintura d’aquesta Escola treballava per norma general en oli sobre llenç. Solien ser quadres de gran format i generalment amb poques figures de tamany quasi natural. Per tant, necessàriament necessitaven d’un tema o moment escollit impactant.
L’autora Artemisia Gentilleschi va realitzar abundants quadres protagonitzats per dones, en els quals l’acció i la valentia eren posats de manifest. Temes com el de l’obra de “Judith i Holofernes” eren molt usuals en l’imaginari de l’època. Simbolitzava en molts casos la mort de la tirania a mans dels oprimits.
El que no era tan freqüent era el tractament tant cru de la imatge i encara menys que fos tractat a través de la visió d’una dona. En el quadre només veiem tres figures, Judith ajudada per la serventa tallant el cap d’Holofernes, el qual es situa horitzontalment i les altres dues figures se li posen al damunt. Judith apareix realitzant una posició de tensió infrahumana, completament serena, resulta una moviment impossible, i és en aquest punt on es trenca amb la voluntat de versemblança del quadre. Judith es presentada com una heroïna sobrehumana. Cal remarcar el contrast del joc lumínic llum- foscor i la seva conseqüent lectura, la contraposició del bé que seria l’acció de les joves acabant amb el tirà, amb el mal el fons foc, el passat de la vida d’Holoferenes, que es deixa enrere, per a propiciar l’inici d’una nova etapa.
Mitjançant aquesta tècnica es busca la versemblança amb la realitat remarcant la transcendència de la violència i la tensió. L’espai és ambigu, indeterminat i obscur, d’aquesta manera suggestiona a l’espectador cap a la por , la repulsió i el pànic.
En conclusió, ens trobem davant d’una obra inusualment tractada i d’una pintora que trencava els esquemes de la seva condició, la de ser dona.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Benvinguts al país de les meravelles

Benvinguts al País de les Meravelles. Un món en deconstrucció.

Aquest país, tot i superar la resta de països en bellesa i esplendor, era un llogaret ple de foscor i melangia.

Primerament, van sorgir a partir del caos els primers pobladors, éssers que emanaven coneixement, però incapacitats per estimar.

Tot seguit, a partir d'aquest primers pobladors van anar naixent diferents fills; uns amb una tipologia aberrant amb més de 50 caps i extremitats per a servir com a forces de repressió, i d'altres en canvi sota una tipologia huamanoide capaços de dominar els elements i les passions a la seva voluntat. Aquests darrers varen ser anomenats per alguns Déus, i per d'altres Reis.

Com és evident, es tractava d'un país on la gran majoria d'habitants tenien molt poca capacitat de reacció individual o col·lectiva, ja que les decisions els hi venien preses d'avant mà. La qüestió va canviar quan les consciencies dels més afeblits començaren a reflexionar sobre les pròpies necessitats. A partir d'aquestes necessitats, van anar estipulant certs drets, i conseqüentment varen desenvolupar el propi concepte de justícia. Una justícia, entesa de manera simple, una justícia, que anava molt més enllà de les seves vides. Una justícia, per a garantir l'autoestima i la dignitat d'un poble.

Per tot això, Benvinguts al País de les Meravelles, on tot està per fer i tot és possible.

Per cert a qui interessi el surrealisme, he trobat aquest artista que està molt bé: http://www.tyukanov.com/