La Santa Capella del Palau Ducal de Gandía

Introducció:

El Palau Ducal de Gandia, conegut també com el Palau dels Borja, és un dels edificis d'arquitectura civil més característics i impressionants del seu temps.
L'edifici construït, ampliat i restaurat al llarg de set segles, constitueix actualment un variat mostrari d'estils arquitectònics amb destacats vestigis del primitiu palau gòtic dels segles XIV i XV, aportacions renaixentistes del segle XVI, ampliacions i transformacions barroques pròpies dels segles XVII i XVIII i, finalment, reconstruccions neogòtiques de final del XIX i principi del XX.
La façana principal està realitzada en maçoneria i rajola. Mostra dos nivells, a més dels baixos. Quasi tota la seva construcció, excepte la porta, prové de les reformes dutes a terme en el s. XVII. El primer pis s'ordena a base de sis balcons adovellats que corresponen a salons del Palau i substitueixen les primitives finestres coronelles gòtiques. L'accés principal es realitza a través d'una porta d'arc de mig punt, amb dovelles de carreus, característica de l'arquitectura nobiliària dels segles XIV i XV.
Els Ducs Reials de la Corona d'Aragó tenien aquí la seva principal residència, on es van envoltar de poetes com ara Pere i Ausiàs March.
L’any 1485, el cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, va comprar per als seus descendents el ducat de Gandia i s’hi va establir la dinastia dels ducs Borja fins a l'any 1740. Destaca entre ells el seu IV duc, Sant Francesc de Borja.
Des del 1889 el palau és propietat de la Companyia de Jesús, que se n'ha ocupat de la restauració i manteniment, centralitzant el seu interior amb la figura de Sant Francesc de Borja, III General de la Companyia de Jesús.
El Palau Ducal es troba dins del que va ser el primer recinte emmurallat de la ciutat, prop de l'Ajuntament i de la Col•legiata de Santa Maria.

Localització Històrica

La Santa Capella del Palau Ducal de Gandia va ser l'antic oratori del IV Duc de Gandia. L’espai de la capella va ser adaptat segons els desigs del duc l’any 1543, però el paviment data l’estança original del segle XIV. Es poden distingir tres fases d’evolució de l’aspecte de l’oratori. La primera durant la vida de Sant Francesc Borja, que podríem considerar com l’estat original, la segona a partir de 1550 data en que el duc abandona Gandia per instal•lar-se a Roma i la tercera amb les restauracions de finals del s. XIX.
En la primera fase, Francesc Borja va dotar l’estança de la seva característica forma de taüt, adaptant les parets decorant-les amb els quinze misteris del rosari pintats per Filippo Paolo da San Leocadio, ja que la funció de l’oratori era la de devoció i meditació. Durant la segona fase moment en que comença el culte i devoció a l’oratori creixent durant el transcurs al s. XVII, trobem la construcció del nou altar que data dels inicis del s. XVII probablement després de la beatificació del Sant l’any 1624 i les reformes dutes a terme durant el primer terç del s. XIX segons els arxius d’Osuna, en les que es va cobrir el sostre, blanquejar la cúpula i alçar l’altar a través de l’adhesió d’una tarima de la qual tenim constància que va costar 200 reals. Per finalitzar, la tercera fase, que és la que ens permet entendre l’aspecte actual de la capella.
Aquesta última fase és el resultat d'una forta intervenció a què va ser sotmès l’oratori a finals del segle XIX, l’any 1894. La restauració va ser feta sota la direcció de Joaquim Arnau, qualificat com l’arquitecte més important del romanticisme valencià, i protagonitzada pel germà Corones. Es van restaurar mínimament les pintures i es van protegir amb vidres que es subjectaven per unes columnetes metàl•liques que sostenien el sostre i reposaven en sòcols de marbre negre d’aigües grogues procedents de Portugal. La capa de pintures del costat de l’altar s’havia perdut i per tant les d’aquella zona, es van reproduir seguint l’estil de la resta, la part més extensa de la renovació va ser la de la imatge de “Crist portant la creu” i “ La resurrecció del senyor”. Es va consolidar en general el cos de l’edifici refent-lo amb maó sense tocar la part interior de les pintures. Es va renovar el sostre que va ser cobert amb marbres diversos i unes mitges canyes de ceràmica de reflexos coure que representen àngels. Al sostre es van posar dues motllures daurades per separar les diferents superfícies d’aquest. A la balaustrada de la sala, d’època original, se li van retocar els colors. Les finestres es van decorar i el paviment va ser cobert, per no perdre l’original de sota, i es va decorar amb un treball de marqueteria. Per altra banda, es va renovar el retaule de l’altar, fet de marbre i bronzes daurats, consagrat el 8 d’octubre de 1894 per Emmo Cardenal de Sevilla. Per últim és va reparar el “Retrat de Sant Francesc Borja” que des de que se li havia donat culte es venerava a l’oratori. La cara del Sant estava velada i ennegrida i en general tot el llenç deslluït pel temps. La restauració estigué a càrrec de Vicente Borrás, el qual va col•locar la imatge del Sant en un medalló sostingut per àngels i a un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze. El patrocinador de la restauració va ser Joaquim Rovira el compte de Ròtova, per això al final de la cornisa trobem gravat amb metall daurat el seu escut d’armes i una placa de marbre que la Companyia de Jesús li va dedicar a l’entrada.

Anàlisis formal

Les dimensions de l’estança són reduïdes, mesura 5’92 metres de llarg per 2’48 d’ample i 2’31 d’altura. L’estil de l’estança varia a mesura que es van aplicant les restauracions, inicialment era d’estil renaixentista, més tard es varen fer algunes reformes barroques després de la beatificació del Sant, però les últimes restauracions, les de l’estat actual daten del s. XIX, les quals enllacen amb el criteri estilístic imperant, amb un romanticisme de característiques eclèctiques. El sostre està triplicat en forma de taüt. Aquest amb reminiscències renaixentistes i barroques, està cobert amb marbres diversos i un enteixinat de mitges canyes de ceràmica de reflexos de coure on es representen àngels. El trobem separat per motllures daurades. El paviment, seguint la línia de les reformes, esta decorat amb un treball de marqueteria a base de fustes exòtiques provinents de filipines. Hi ha dues finestres decorades amb “ajimeces” de silleria, seguint l’estil de la resta del palau ducal. La llum de la capella es molt escassa. A les parets de la sala hi són representades al fresc les diferents escenes dels quinze misteris del rosari, pintures renaixentistes fetes per Filippo Paolo da San Leocadio. Les imatges no disposen de gran riquesa cromàtica, estan pintades a una sola tinta, en negre. No són de gran qualitat artística. El retaule de l’altar, ens evoca cap a un ordre neoclàssic de coloració barroca, és fet de marbres de diferents colors i bronzes daurats. Al centre d’aquest hi ha la imatge del Sant d’estil barroc en un medalló sobre fons de jaspií verd fosc, el medalló sostingut per àngels que duen a les mans les insígnies de la pietat de Borja, figurades amb un copó amb la sagrada hòstia i una calavera coronada. A un i altre costat del tabernacle es van posar dos àngels de bronze en actitud d’orar. Una iconografia que denota clarament la veneració i devoció cap a la figura de Sant Francesc Borja. L’actual estat de conservació de l’oratori és bo.
La composició de l’estança es basa en un joc de línies a partir de la forma de taüt que adopta aquesta, que focalitzen l’atenció cap al fons de la sala on hi ha l’altar dedicat al Sant, el qual és el protagonista indiscutible de l’oratori. La llum escassa i la fosca coloració general dels materials de la sala recorden un estil barroc aglutinador. Una capella amb aquestes característiques espacials també ens evoca a les estança italianes renaixentistes, amb un horror vaqui imperant, però tanmateix cal recordar que aquestes s’ajudaven de l’ús del trampantojo per a emular les característiques figurades, que aquí es mostren arquitectònicament dotant l’estança de la forma de taüt. Les reformes del s. XIX el doten d’una barreja estilística, ja que tenen influències renaixentistes, barroques i neoclàssiques. En general podria parlar-se d’una mescla d’estils que culminaria amb les reformes del romanticisme eclèctic típic d’aquells temps. Amb tot, no hi ha dubte de que es tracta d’una clara composició simbòlica al voltant de la mort, la devoció i la figura de Sant Francesc Borja.

Significat de l’obra

Diu la tradició que l’oratori té aquesta forma degut a que el Sant, quan va veure el cos de l’emperadriu Isabel de Portugal en descomposició, va decidir d’abandonar la vida mundana per la eclesiàstica. Segons s’explica quan va destapar el fèretre, va jurar no servir mai més a cap amo que pogués morir, per això hauria ingressat a la Companyia de Jesús.
Les pintures dels quinze misteris que envolten les parets de la capella, s’haurien pintat de negre per una vegada més evocar el sentit religiós de Francesc Borja. Aquests misteris respondrien al grau de devoció que tindria al sant rosari, culte que més endavant el va portar a defensar la Immaculada Concepció. Cal destacar que va fer un llibre de meditació on proposava diferents consideracions sobre els exercicis d’oració i meditació per a cada misteri en particular. Seguint amb aquesta idea, és lògic pensar que aquestes imatges respondrien a la necessitat del Sant de seguir amb les ensenyances del seu mestre Ignacio de Leoyola, el qual deia que les representacions sensibles eren el millor preàmbul per a la meditació.
Aquesta devoció de la família Borja, ja la veiem en la figura de Joan Borja, el qual l’any 1527, com es diu a les Memórias de Montserrat: “...visitó este santuario de Montserrat para dar gracias á Nuestra Señora(..)”.
Per altra banda, el cardenal Cienfuegos, explica que l’elevat grau de devoció que tenia el Sant el duia a mortificar-se la carn flagel•lant-se i usant cilicis. És a partir d’aquí que la misticitat de l’oratori esdevé més gran, ja que les taques de sang de l’estança es converteixen en relíquies que durant l’època d’auge de veneració cap al Borja en el transcurs del s. XVII, tal i com diu Cienfuegos: “... pasaron muchos personajes á reconocer aquellos sitios inundados en sangre”. Cal suposar que es tracta d’una exageració, però que denota una àmplia devoció cap al Sant. És en aquest moment en que la mitologia és més viva i es parla de lluites de Sant Francesc contra el dimoni, amb suposades proves tangibles a l’interior de l’oratori per a confirmar-ho. Tal i com explica Cienfuegos: “... más el duque se mantuvo firme (...) hasta que despechado el demonio (...) dió el último estallido más horroroso, y salió rompiendo violentamente una ventanilla de el oratorio(...)”. El forat es trobaria a la finestra que dóna a l’altar al costat de l’epístola. Lloc, on se suposa que les visions de la verge, de Crist , dels Sants i les batalles amb el dimoni eren freqüents.

En resum, com ja s’ha dit a l’apartat anterior l’oratori te una clara composició simbòlica. Aquesta disposició en forma de taüt evoca directament cap a la forta devoció que sentia el seu patrocinador, Sant Francesc Borja. És tracta d’una clara metàfora sobre la mort. Lligant el concepte a la meditació i la devoció com a forma de mort en vida, però això a l’interior d’un taüt, i de combat constant contra la mort i les temptacions. Relacionant al mateix temps les imatges del rosari amb aquesta lluita.
Aquesta capella va ser realitzada com a lloc de meditació privada, però els aspectes particulars que tenia i la importància del personatge que la va idear van fer que s’arribes a venerar com a lloc de culte. Els aspectes funcionals d’aquest oratori i la devoció creixent per Sant Francesc Borja, van determinar o condicionar les actituds socials posteriors. Creant-se d’aquesta manera una forta mitologia al voltant del personatge i del seu lloc de meditació.

James Finn Garner "Contes per a nens i nenes políticament correctes"

Us recomano molt moltíssim la lectura d'aquest llibre. Hi trobareu els contes de tota la vida, els quals podreu rellegir des d'una perspectiva rupturista, antipatriarcal i antitradicionalista. Vaja, es tracta d'una lectura evidentment revolucionaria. Gaudiu del primer conte:

La caputxeta vermella

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia - no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinò perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així dons, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

- Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

- Saps, maca? -li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

- Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella -, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar a l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmés a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxa Vermella va entrar a la caseta i va dir:

- Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixa:

- Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxa Vermella va dir:

- Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!

- És que ha vist molt i han perdonat molt, filleta.

- Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar i sens dubte atractiu, a la seva manera.

- És que ha flairat molt i ha perdonat molt, filleta.

- Ávia, quines dents tan grossens que tens!

- Estic molt content de ser (qui) sóc i (com) sóc - va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafarla Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai temporal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li diguessin (company tècnic en carburant forestal)). Va entrar corrents ala caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral,però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.

- Escolta,noi! Què t'has cregut? -li va preguntar la Caputxa Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

- Entres aquí com un individud'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu! -va exclamar la Caputxa Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops nopoden resoldre els seus problemes sense l'ajut d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la CaputxaVermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l''àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.

Una mica de mitología: L'arcàngel Sant Miquel

De nom Sant Miquel, d’origen Ebreu “Mika-El”, que significa “qui com Déu?”. La seva festivitat es celebra el 29 de setembre juntament amb la de Gabriel i Rafel. La difusió del seu culte va ser en un principi només a orient, però a finals del s. V també es va difondre per tot Europa. Es considerat el membre principal dels exèrcits de Déu, per tant el príncep dels àngels a diferents religions com la jueva, la islàmica i la de les esglésies catòlica, ortodoxa, copta i anglicana.
Es representat amb ales, armadura i espasa o llança, amb les quals es dedica a espantar al Dimoni. La imatgeria bizantina és la que sol recórrer a aquesta primera iconografia, on la imatge de l’arcàngel duu generalment vestits de dignatari de la cort. Les ales són el principal atribut de l’àngel i procedeixen de la iconografia clàssica de les nikés o victòries alades, atribut incorporat a tota la imatgeria cristiana tan oriental com occidental. Per altra banda, en les representacions occidentals, Sant Miquel és habitualment representat com un guerrer tot poderós trepitjant al Dimoni o com l’encarregat de processar als difunts amb la balança de pesar les ànimes.
Aquesta darrera iconografia ja que segons la tradició, ell prendria part del judici final, s’anomena la psicostasi, imatge heretada directament de la tradició de l’antic Egipte del Judici d’Anubis recollit al “Llibre dels morts”. S’hi explica que quan els difunts arribaven després de la dura travessia per l’inframont es trobaven amb Osiris, el Déu egipci dels morts. Aquí començava l’escena de la psicostasi. Davant de la mirada de 42 jutges divins i el propi Osiris, el difunt era sotmès a la més dura prova, en la qual Anubis procedia a pesar el seu cor, en un plat de la balança. A l’altre plat s’hi col•locava la ploma símbol de la justícia i veritat. Si el veredicte resultava favorable al difunt era recompensat amb la vida eterna. En canvi, si era a la inversa, el difunt era devorat pel terrible Ammit. Per tant queda ben clar que aquesta misteriosa iconografia egípcia va ser reutilitzada pel cristianisme, canviant només la figura d’Anubis per la de Sant Miquel, però amb els mateixos efectes pràctics. L’arcàngel però, sol aparèixer acompanyat del Dimoni traïdor, intentant fer trampes en el judici de les ànimes estirant des d’un dels costats de la balança per tal d’assegurar-se més condemnats.
Trobem doncs diferents testimonis de com la mitologia cristiana adopta com a propis trets pagans tant grecs com egipcis que en algun cas es poden remuntar 3.500 anys enrera.

Per un quart de segle compartit amb totes i tots vosaltres

gràcies per ser amb mi, us estimo!

Sid Sid Sid Vicious

VIU RÀPID, MOR JOVE....

Sid Vicious, de nom real John Simon Ritchie-Beverely, baixista dels Sex Pistols. Provocador, agoserat, brillant i polèmic. Conegut per personificar l'essència de l'actitut del punk. Genialitat o bogeria? Els Sex Pistols li van demanar d'unir-s'hi després de que l'anterior baixista Glen Matlock els abandonara el 1977.

Des de menut envoltat de dogues, traficant amb 14 anys i amb curiositat per l'experimentació. Enganxat a l'heroïna i les amfetamines.
Acusat de temperament violent i de l'assassinat de la seva parella Nancy Spungen, amb la qual mantenia una relació turmentosa. Nancy, com Sid, també enganxada a l'heroïna va ser trobada morta al costat de Sid amb un forat a l'abdomen sense que ell recordara res de l'ocorregut la nit anterior. Segurament va ser assassinada pels camells que els hi proporcionaven l'heroïna.

Els sex Pistols es separaren a San Francisco després del seu concert al Winterland Ballroom el gener de l'any 1978. Se sol acusar a Nancy Spungen de fomentar la seva addició a l'heroïna i de promoure la dissolució dels Pistols. Spungen va convertir-se en la seva manager i Vicious va començar així la seva carrera en solitari durant la qual va actuar amb músics com ara Mick Jones de The Clash, el baixista original dels Pistols Glen Matlock, Rat Scabies de The Damned i Arthur Kane, Jerry Nolan i Johnny Thunders dels New York Dolls.
Sid morí per una sobredosis d'heroïna proporcionada per la seva mare a l'edat de 21 anys. Abans de morir, la mare de Vicious va reconèixer haver-li proporcionat heroïna suficient per a matar a dues persones, pensant que era el millor que podia passar. La seva mort va estroncar la creació d'un nou àlbum per a recaptar fonts per a la seva defensa (per al judici en el que estava acusat d’assassinar a Nancy), amb membres dels Pistols: Steve Jones i Paul Cook. També hauria inclòs col•laboracions amb The Stooges, Ramones, New York Dolls i The Heartbreakers.

Després de la incineració de Sid, la seva mare va trobar una nota a la seva jaqueta on deia:

"Hicimos un pacto de muerte, yo tengo que cumplir mi parte del trato. Porfavor entierrenme a lado de mi nena. Entierrenme con mi chaqueta de piel,vaqueros y botas de motociclista. Adios, Con amor Sid".

D'aquesta gran història d'amor neix el tema love kills escrit pel baixista de la banda nordamericana de punk Ramones, Dee Dee Ramone.

August Rodin als carrers de valència

Quan passeu per davant de l'ajuntament de valència, pareu, fixeu la vista cap a la plaça i veureu unes estranyes figures ennegrides situades allà.
no és pas una il•lusió òptica... es tracta d'originals en bronze d'August Rodin.

Rodin es troba emmarcat en l'academicisme més absolut de l'escola neoclàssica, és l'escultor encarregat de posar fi a més de dos segles de busca de la mimesi tridimensional i de donar un nou rumb a la ja obsoleta concepció del monument i l'escultura pública. Es per això que aquest autor ha estat denominat dins la història de l'art com "el primer artista modern".
La tècnica que utilitzava per a fer les seves obres és el buidat. Actualment coneixem les seves obres com a peces de bronze, però en la seva època Rodin elaborava les peces en guix: buidava el guix, material utilitzat generalment com a esbós per als escultors. Així doncs, Rodin l'utilitzava com una manera de criticar el circuit de l'art i a la escultura en marbre (blanc igual que el guix, però molt més car. El seu missatge era clar, la imatge té un valor superior al material amb el que aquesta sigui elaborada.

El títol de la exposició és: Auguste Rodin a Màlaga

aquesta exposició inèdita es va presentar per primera vegada a Màlaga. La mostra reuneix set escultures monumentals del Musée Rodin de París: El Pensador (obra que l'artista va concebre inicialment per a formar part del grup escultòric de "La porta de l'infern", la qual finalment va cobrar vida pròpia i independent), i sis estudis de cinc dels sis prohoms que conformen el Monument als burgesos de Calais.

Les Portes de l’Infern: aquesta obra va ser un encàrrec per a decorar un museu que mai va arribar a ocupar el seu lloc corresponent. És un monumental grup escultòric amb uns sis metres d'alt, quatre d'ample i un de profunditat. Conté unes 180 figures amb dimensions variables entre 15 cm i més d'un metre. L’encàrrec era per al futur Museu d'Arts Decoratives de París, però el projecte es va cancel•lar i quedà al taller de Rodin, el qual va seguir treballant-hi fins la seva mort. actualment el podem trobar al Musée Rodin.
Les Portes de l’Infern són, en definitiva, una reflexió sobre la condició humana. Es poden distingir tocs de romanticisme i simbolisme amb un contrapunt d'estil més realista tenint en comte els efectes de la llum. Algunes de les numeroses figures van ser més tard reproduïdes per Rodin de forma independent, com es el caso de l'escultura El pensador (ubicat al dintell de la porta).

El Pensador: original en bronze i símbol de l'escultura de Rodín. Aglutina totes les característiques de l'autor. L'escultura arriba a traspassar el sentit literari (ja que en el seu origen és el retrat del poeta Dante que es veu afectat per tot el que està veient -a les portes–), i ara amb l'escultura a grans dimensions adquireix un significat totalment diferent, expressa de manera universal el destí de l’home. L'escultura està inspirada en obres clàssiques i renaixentistes com el Moisès o la Tomba de Lorenzo de Medici de Miquel Àngel.
Rodin va més enllà de la representació idealitzada d'una persona per a transmetre la solitud, la preocupació de l'home pel destí de l’ésser humà... l'obra evoca una gran càrrega psicològica.

No ho penseu dues vegades, només veure l’escultura de "El pensador" en viu i en directe ja val la pena. Quan sigueu al seu davant intenteu percebre les brusques cinzellades, l'expressiva deformació voluntària del rostre i la delicada manca de coherència proporcional.

En definitiva un plaer per als sentits, Bon profit!

Castanyada versus Halloween

La Castanyada és una festa popular dels països Catalans que es celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina). En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzen rifes de panellets i fruita confitada.

Sembla que el costum d'ingerir aquests aliments, prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es tocava a morts durant tota la nit fins la matinada; amics i parents ajudaven als campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumien aquests aliments per no defallir.

Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada és una festa que s’inicia a finals del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres aliments que llegums i fruita seca i els pans votius de l'ofrena als difunts en els funerals, més popularment coneguts com a, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.

La imatge de la tradició popular, és la de representar la festa a partir del personatge de la Castanyera. Aquesta sol aparèixer com una dona vella, vestida amb roba pobra d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer.

Actualment, la castanyada s'ha convertit amb la revetlla de Tots Sants, i es celebra en l'àmbit familiar, extrafamiliar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Nadal, Carnestoltes i Sant Jordi-.

Per altra banda, l'anomenat Halloween és una festivitat tradicional d’origen celta, que actualment s'ha estès per tot el món.
Fa molts segles, a Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d'octubre es celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l'any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gal•lesa "Samhain" literalment vol dir "final d'estiu". El dia que celebraven Samhain era el dia de cap d'any, el 31 d'octubre en el nostre calendari. En aquella època, s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

Amb l'arribada del Cristianisme s'establí el primer dia de Novembre com a Dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d'octubre es convertí en All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween. Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat, i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX. A partir d'aquí, la tradició es va començar a estendre per la resta del món.

Tant la Castanyada com el Halloween són festivitats tradicionals d’orígens animista en relació als difunts i els rituals d'ofrena i àpat comunitari per a commemorar-los. Ara bé, ens dies com aquests és quan estan lluny de casa trobes a faltar els panellets de la mama, les castanyes fetes a la llar de foc al costat de la família i l'ambient de màgia que només la tradició i la perpetuació del propi patrimoni cultural comporta!

Ànims a totes i feliç Castanyada, qui ha gosat celebrar el Halloween poca vergonyes!?