"La mujer habitada" de Gioconda Belli

Gioconda Belli va náixer a Managua (Nicaragua) de pare empresari i mare actriu. Va ser la segona de cinc germans, i una de les seues germanes es deia Lavinia. Com molts altres intel•lectuals de la seua generació, es va integrar l’any 1970 a les files del FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional). Perseguida per la dictadura somocista, va viure a l'exili a Mèxic i Costa Rica. Va ser membre de la Comissió Político-Diplomàtica del FSLN, i correu clandestí transportant armes, obtenint recursos i fent divulgació de la lluita sandinista. L’any 1972 va ser premiada per la seva obra “Sobre la grama”. En aquest moment va ser perseguida per la policia somocista i hagué d’exiliar-se a Mèxic i Costa Rica, eludint així la condemna de set anys de presó imposada per un tribunal militar. Quan la revolució sandinista va triomfar tornà a Nicaragua, allí va desenvolupar diferents càrrecs per al nou govern revolucionari i va publicar “Truenos”, “Arco Iris” i “De la costilla de Eva”. L’any 1988 va escriure aquesta obra, la seva primera novel•la, traduïda ja a vuit idiomes i un gran èxit editorial.
“Nadie poseerá este cuerpo de lagos y volcanes.
esta mezcla de razas,
esta historia de lanzas;
este pueblo amante del maíz,
de las fiestas de la luna;
pueblo de canos y tejidos de todos los colores.
Ni ella ni yo hemos muerto sin designio ni herencia.
Volvimos a la tierra desde donde de nuevo viviremos.
Poblaremos de frutos carnosos el aire de tiempos nuevos.
Colibrí Yarnice
Colibrí Felipe
danzarán sobre nuestras corolas
nos fecundarán eternamente
Viviremos en el crepúsculo de las alegrías
en el amanecer de todos los jardines.
Pronto veremos el día colmado de la felicidad.
Los barcos de los conquistadores alejándose para siempre.
Serán nuestros el oro y las plumas,
el cacao y el mango
la esencia de los sacuanjoches
Nadie que ama muere jamás.”
El llibre “La mujer habitada”, en certa manera és autobiogràfic, submergeix al lector en un món màgic i vital on la resistència ancestral dels indígenes es vincula estretament amb la rebel•lió femenina i la insurgència política del FSLN. L’escenari es situa a “Faguas” una ciutat imaginada, la qual podria referir-se no només a la zona nicaragüent-se, sinó a bona part de les ciutats d’Amèrica Llatina. Aquesta ciutat està governada pel Gran General, símbol del cabdill llatinoamericà, i per la seua comparsa de subordinats incondicionals, que es relacionen sense dificultat amb la brutalitat, la violència i la barbàrie, optant també per la tortura i l’assassinat.
Lavínia Alarcón, la protagonista, és una jove arquitecta filla única d’una família de l’alta burgesia. Després de tornar de la seua estada estudiantil a Europa, comença a treballar en una important empresa encarregada del disseny i execució de projectes arquitectònics sol•licitats per membres de la seua classe social. S’ instal•la a soles, tenint en compte la transgressió que això comporta en una societat no habituada a que la dona ocupe un lloc allunyat de l’òrbita de la protecció, l’empar i l’atenció de l’home, en una casa heretada de la seua tía Inés. La tia Inés era germana del seu pare i fou qui la va criar talment com si fóra filla seua davant la manca d’atenció paternal. La vivenda és un caseta que Lavínia remodela i modernitza i en el seu pati s’hi conserva un antic taronger, en el qual hi reviscola l’esperit indígena d’Itzá. Itzá és l’esperit d’una indígena que va lluitar en contra les forces imperialistes espanyoles, es troba empresonada dins del taronger, rememorant els temps de la conquesta. Ella, desafiant els mandats que la seua família, la seua tribu i la seua cultura imposaven a les dones, va acompanyar al seu company Yarince a la guerra contra l’invasor que pretenia dominar-los i sotmetre’ls.
Les vides d’aquestes dones comencen a lligar-se subtilment en el moment en que Lavínia beu del suc de les taronges així Itzá reviu metafísicament a la sang de Lavínia per tal de poder fer literàriament una associació entre ambdós lluites i situacions vitals. L'acció principal o història, sempre es veu acompanyada pels comentaris en veu en off d' Itzá, que observa l’esdevenir de la vida diària de Lavínia i juntament amb els seus records es va teixint una comparació i una estranya simbiosis.
Lavínia inicia una relació amb un company de feina, Felipe Iturbe, i el que havia començat com un flirteig superficial i passatger, s’acaba consolidant en una quasi convivència diària.
Felipe es membre del “Movimento de Liberación Nacional”, militant de l’ala no clandestina. Una nit de manera no premeditada, Felipe posa en contacte a Lavínia amb un món fins al moment desconegut per ella. A partir d’aquest moment la vida de la jove s’obri replantejant-se coses que la porten molt més enllà del que fins al moment considerava del Moviment “suïcides heroics ”. La gent de la seua classe social, tot i estar en contra del règim, feien una crítica subtil, ja que per a la gent com ella, els quals havien nascut i s’havien educat amb mitjans i privilegis econòmics i socials, prendre part en l’acció reivindicativa quedava fora de les seues aspiracions vitals. Poc a poc, Lavínia va coneixent i comprometent-se amb la realitat que no para de golpejar-la. Finalment acaba formant part d’aquesta acció revolucionària, passant de la seua faceta reivindicativa individual com a dona independent, a una faceta compromesa reivindicativament a nivell social de manera activa.

La mujer habitada ofereix al lector un pla màgic paral•lel i un altre totalment palpable, però en unir aquestes dues dimensions, el llibre esdevé un exponent de vàries realitats històricament vigents en el món llatinoamericà: la resitència ancestral indígena, la revelió femenina i la lluita del poble pels drets humans.
Ens podriem plantejar si el personatge de Lavinia és la mateixa Itzá evolucionada. Tot i que també ens podriem plantejar que Lavinia directament és Itzá, la mateixa dona tractant encara d’obtenir respostes aplicables a la seua considicó de dona llatinoamericana.
La màgia i la religió precolombina, alimenten la lectura, doten el llibre d’un sentit mític. Lavinia és com un ents transmissor de la resistència indígena, ella mateixa d’acord amb la religió precolombina, acaba ocupant el lloc d’una víctima sacrificada pel bé de la comunitat.
Amb la utilització del desdoblament literari dels personatges d’Itzá i Lavinia, és produeix un joc teòric o contrapunt ideològic que legitima l’acció social revolucionària per mitjà de la memòria històrica del genocidi a mans dels invasors espanyols. S’estableix així una comparació que equipara la lluita contra la colonització espanyola amb la lluita per la justícia social i la consciència feminista d’un s. XX on el mestissatge és una característica bàsica en la població llatino-americana.
Aquestes dones lluiten en contra de la seua condició social de gènere femení i opten per un enfrontament social associat a la seua llibertat individual i bé col•lectiu. És a dir, el llibre ens mostra els dos grans eixos revolucionaris que han existit sempre i pels quals s’han generat eterns debats: la lluita antipatriarcal i lluita social. Ambdues lluites són paral•leles però clarament diferenciades. Assolir una revolució social no implica ni genera l’arribada a la igualtat de gènere i trencar amb la desigualtat de classes no condueix cap a la no descriminació entre homes i dones. Així doncs, hem de partir de la base que històricament el capitalisme i el patriarcat han estat sistemes que s’han retroalimentat, ja que ambdós generen desigualtats beneficiant a un col•lectiu per damunt d’un altre. Per tant, el col•lectiu homes s’estableix històricament com a subjecte dominador del col•lectiu dones, el qual pateix la opressió del sistema patriarcal i capitalista al mateix temps.
És molt interessant que el llibre ens mostre com les dones vinculades a el “Movimiento de Liberación Nacional” veuen les diferents complicacions que es donen, com ara la por a la responsavilitat per manca de creure en les pròpies capacitats i la necessitat d’evitar caure en les tasques que per gènere els hi són adjudicades. La solució que veuen les dones de la novel•la és la d’intentar actuar sota un rol masculí per a ser respectades i sentir-se finalment emancipades.
Hi ha una de les frases del llibre que te molta força, i realment pense que transmet molt breument l’essència de tota la lectura, és una frase que Felipe diu a Lavínia quan aquesta li pregunta el perquè de participar de la lluita armada, i ell diu: “Reacción violenta ante la violencia considerada “natural” por los privilegiados ”. Aquesta frase, te un alt contingut, per una banda s’entén que la revolució existeix perquè existeix una desigualtat social que vol eliminar-se. De la mateix manera, deixa a entendre que qualsevol cosa que puga generar violència i ser considerada “natural” per un sector privilegiat (ja sigui la burgesia o el col•lectiu homes) s’esdevé com una lluita legítima. Pense que Belli aquí ha sigut extremadament intel•ligent, ja que ha posat una frase tan cabdal i tan significativa de l’alliberament en boca d’un home revolucionari però masclista. És a dir, en el moment en que Felipe explica amb aquestes paraules el significat de la lluita, dota de manera involuntària a Lavinia d’una resposta molt més cabdal i significativa, establint-se així una bonica paradoxa.
En definitiva, pense que aquest llibre és un bon reflex de la vida revolucionària i les seues múltiples contradiccions. Ens mostra com està la societat de la imaginària Faguas a través de personatges clau: Lucrecia representa la baixa pobresa i marginalitat social, Felipe és l’home masclista revolucionari que ha pogut sortir de la pobresa, Sara és la clàssica dona burgesa que exerceix el seu rol de dona sense qüestionaments, Flor en canvi, és una dona que decideix anteposar la lluita a la vida pròpia i per a fer-ho decideix adoptar un paper masculí i Itzá és l’herència de la lluita, la guerrera mítica que condiciona l’evolució de Lavínia. Tots els personatges giren al voltant de Lavínia, la qual és moltes coses diferents al mateix moment i cap de concreta, segurament el personatge amaga molt més de la vida de l’autora que cap altra dels llibres que haja escrit i provablement per aixó se’ns presenta com un personatge tan contradictori.

BOMBITA RODRIGUEZ

Per a qui no conegui a Bombita Rodriguez, aquest és doncs el moment adequat per a posar-se al dia. A partir d'ara recordareu cada vegada que mireu a la i/o les vostes parelles, la frase "me gustan tus ojos y tu pensamiento leninista"... animeu-vos a descobrir la revolució peronense de Bombita, és la bomba!

Aquest és un espai patrocinat per la PANTA. jajjaja, difruteu-lo!

El bes de Magritte al ritme d'Habana Blues

René Magritte va néixer a Bèlgica l'any 1898. Va formar part del grup surrealista de París del qual també formaven part Jean Arp, André Bretón, Salvador Dalí, Paul Eluard, i Joan Miró. La seva exposició de 1936 a Nova York va tenir fama mundial. L'any 1956 va rebre el Premi Guggenheim. Va morir a Brueles el 1967.

La seva prolífica obra es una permanent invitació a la reflexió a partir dels objectes i situacions més quotidianes. Per això, se la sol qualificar de "realisme màgic".

Manifestos surrealistes: 1930. (2na part)

Segon Manifest del Surrealisme (1930)

El surrealisme, segons Breton, “... pretenia la provocació, tan a nivell intel•lectual i moral, una crisis de consciència (...) aconseguir aquest resultat és l’únic que pot determinar el seu èxit o fracàs...”. El surrealisme declara que pels seus propis mitjans pot alliberar el pensament, dotar-lo de plena comprensió i de la seva puresa original. Inicialment aquesta gènere només prenia partit en l’àmbit poètic, tal i com es deixa clar en el manifest del 1924, però acaba prenent part de la lluita social, fet que fa que molts pensin que això el durà pel mal camí. Apliquen l’enfocament del concepte revolucionari i els objectius d’aquest als problemes de caràcter sistemàtic de l’estudi surrealista com ara l’amor, el somni, la bogeria, l’art o la religió. Es tracta doncs d’utilitzar el mètode dialèctic, en la seva forma hageliana.

Es defineix l’acte més pur del surrealisme com

“ ...sortir al carrer, pistola en mà, i disparar a l’atzar, mentre et deixin, contra la multitud.”

. L’autor no s’amaga del fet que es tracta d’una provocació que segueix perfectament les directrius del que es defineix en aquell moment com a surrealisme. Escriure aquestes línies en aquest moment de crisis en que intenta defensar la seva concepció i ideologia contra tot un seguit de critiques força numeroses, és una clara postura d’atac, una declaració de principis. Es evident que aquesta és una resposta o una envestida dirigida a les crítiques fetes directament contra Breton o el grup surrealista. Aquestes critiques procedien des de tots els àmbits però en especial dels membres que havien “

abandonat

” aquest grup. Molts dels artistes que apareixien al manifest de l’any 1924, en el moment de fer el segon manifest es troben fora del grup però no només això, sinó que pel que ens deixa ben clar Breton hi ha un greu problema de friccions amb entre ells“... crec que suposaria certa ceguesa mística el fet d’infravalorar la disolvent magnitud de la permanència d’aquests traïdors entre nosaltres”. Sembla ser que les desavinences entre els artistes i la radicalització de les postures van ser un fet evident que va degenerar en expulsions i trencaments entre els membres de l’àmbit surrealista. Amb l’únic que es mig disculpa és amb Tzara “...Tingues un gest infortunat, el qual nosaltres interpretarem erròniament (...) l’actitud intel•lectual de Tzara ha sigut sempre honrada...”.

En el moment de la publicació d’aquest segon manifest, s’estava conformant, un segon grup surrealista. Aquest hauria sorgit dels artistes que ja no formarien part del primer, al voltant de la figura de M. Bataille “...de nou es reuneixen tots aquells a qui una tara o una altra va apartar de la seva primera activitat definida”. D’aquesta voluntat de reagrupació Breton no parla massa bé i pel que fa a M. Bataille tampoc “...raona com si tingués una mosca al nas (...) amb l’ajuda del petit mecanisme que duu dins del cap i que encara no esta totalment desajustat...”.

L’activitat psíquica produeix articles aliens a les idees de responsabilitat i de vida passiva de la intel•ligència, com són l’escriptura automàtica i els relats de somnis. L’escriptura automàtica ha de permetre endinsar-nos en les profunditats de l’esperit de l’home, sense prescindir de la crítica freudiana de les idees.

El surrealisme exigeix als que l’integren que aportin una consciència nova respecte als estats d’ànim anomenats artístics. L’estudi del mecanisme de la inspiració és la base d’aquests. El dubte regeix en si hi ha o no hi ha inspiració? La presencia de la inspiració es demostra amb una possessió total de l’esperit. Hi ha moments en que l’home és pres d’una emoció més forta que ell, és la inspiració, el surrealisme pretén reproduir aquest estat de manera artificial.

L’estudi de l’esperit pretén també dotar dels mitjans per a ser capaç d’alliberar la imaginació “...mitjançant el llarg, immens i raonat extraviï de tots els sentits i tot el demés.” El surrealisme ha de ser com la recreació d’un estadi d’enagenament mental, el qual no constaria només d’una reagrupació i redistribució de paraules d’imatges visuals. Va més enllà de la poètica, la qual era definida en el primer manifest com la base i la pràctica del surrealisme. En aquest segon manifest s’entén l’operació surrealista com una asèpsia moral. Cal evitar el fet de pensar que certes coses són i que d’altres per altra banda no són, aquestes han de confondre’s dins els seus límits per tal de resultar productives pel surrealisme i que aquest conservarvi la seva integritat.

Finalment s’exposa una nova llista d’integrants al grup surrealista, solidaris i partíceps de les idees d’André Breton. Aquests expliquen la seva intenció de col•laborar en l’elaboració d’una revista anomenada “ El surrealisme al servei de la revolució”.

Per a veure una altra cara del Surrealisme, en especial pel que fa a la figura de la dona, cliqueu aquí: article d'Alicia Dujovne Ortiz per a LA NACION "Escandalosamente ellas, las surrealistas"

ANDRÉ BRETON “MANIFESTOS DEL SURREALISME” (1ra part)

"...Viure i deixar de viure són solucions imaginàries.
L’ existència està en un altre lloc".

Manifest del Surrealisme (1924)

El primer manifest del surrealisme gira al voltant de la pràctica de la poètica, relacionant-la directament amb el concepte d’imaginació que segons l’autor queda relegat o esclavitzat en favor de la suposada felicitat dels homes. Una felicitat que no seria ni plena ni real donada la pèrdua irrecuperable de la facultat d’imaginar, per tan de “...l’única aspiració legítima...”,la llibertat.

La imaginació esta subjecte a unes convencions o normes socials, duran la infància no reconeixia aquests límits. Però, a partir d’un moment determinat un cop no fa més
que complir una funció subordinada, abandona l’home. Sense la imaginació l’home no pot accedir a idees amb profunditat i es converteix en un ésser incapaç que s’ha donat íntegrament a unes necessitats pràctiques.
Un accés d’imaginació pot ser contraproduent, ja que de la mateixa manera que l’abandonament d’aquesta, pot produir una manca de llibertat, però, aquesta de signe
físic no espiritual. La imaginació pot dur a saltar-se les normes socials de manera que sigui considerada bogeria. Un boig és “...la víctima d’una imaginació.”?. La por a la bogeria no ens ha de fer perdre la imaginació.

Breton creu que "...l’actitud materialista no és incompatible amb una certa elevació intel•lectual.", ja que per ell és poètica i resisteix contra certes tendències de l’espiritualisme. Implica la fi de les frustracions cap a l’home. En canvi una actitud realista, ens remet cap el positivisme, la qual cosa implica una hostilitat cap a l’elevació intel•lectual i moral.Aquesta actitud seria el resultat de la mediocritat i de l’odi i tindria la
seva base en les noticies periodístiques per tal d’agradar fàcilment al públic.

Una de les poques conseqüències bones d’aquesta actitud realista, seria l’abundància de les novel•les. Tot i que aquestes solen ser plenes de descripcions, poc originals, evitant la col•laboració del lector. La imaginació del lector no pot acabar de formular certs aspectes, ja que se li dona tot perfectament detallat. Solen estar
plenes de tòpics i de moments de narració que no contribueixen a donar cos a la història i molt menys a participar d’una finalitat estètica.Breton pretén que “...la gent calli quan deixi de sentir...”

Els procediments lògics s’apliquen a la resolució de problemes d’interès secundari. La part racional absoluta només pot lligar-se a fets de la nostra experiència i l’ordre lògic queda fora d’aquesta, però protegitm pel que entenem com a sentit comú.
Breton explica que els descobriments de Freud, són de gran importància per tal de portar les investigacions més enllà de la pura realitat. Impliquen una labor crítica cap els somnis degut a l’escassa atenció que han rebut sempre. Quan l’home es desperta, té un dèbil record del somni, ja que la memòria priva a aquest de tenir una
gran transcendència. El somni queda relegat al parèntesis i mai es considerat de la mateixa importància que el temps de vigília.

El somni esdevé “..la representació fragmentada de les realitats...” i la memòria li produeix llacunes.Breton creu que gràcies a la voluntat es podrien arribar a coordinar i si això fos possible es podria arribar a
ser un filòsof en els moments de somni,“... un filòsof dorment...”. El moment de vigília és un període de desorientació d’interferència entre somni i somni, on l’equilibri de l’esperit és sempre relatiu i
subjectiu. L’esperit està plenament satisfet quan dorm, per això el despertar comporta una ruptura. L’estudi del somni implica l’ús d’una disciplina de la memòria i l’harmonia entre els dos estadis. El resultat d’aquest estudi seria la realitat absoluta, la qual podríem anomenar sobrerealitat o surrealitat. Ara ve on es la frontera entre el somni i la realitat?

“...El que és meravellós és sempre bell, és més, només el que és meravellós és bell...”, ara ve, el que es considerat meravellós no és sempre igual a totes les èpoques, s’esdevé com la revelació de la veritat universal de la qual nosaltres només podem copsar els detalls. Segons Breton és la poesia la que duu en si el que és meravellós, practicar-la permet una compensació de les misèries, creu que “ ...en el
futur la poesia decretarà la mort dels diners (...) preocupem-nos sols de la practica de la poesia.”.

Impulsat pel desig de superar obstacles va buscar la millor manera de fer poesia, la que s’adeqüés més a l’estat especial de l’esperit que cercava. “ ...em vaig donar a mostrar una inmoderada atenció a les paraules...”. Sopault i Breton van dedicar-se a practicar l’escriptura del pensament, el que més endavant s’anomenaria escriptura automàtica. És en homenatge a Apollinaire que li donen al nou gènere el nom de surrealisme.

Breton explica el surrealisme com si fos una definició de diccionari: “SURREALISME: substantiu, masculí. Automatisme psíquic pur pel qual s’intenta expressar, verbalment,per escrit o de qualsevol altre manera, el funcionament real del pensament. És un dictat del pensament, sense la intenció
reguladora de la raó, aliè a tota preocupació estètica o moral.”. També li dona una definició enciclopèdica i tot seguit fa una llista de qui es pot considerar surrealista a l’època, en aquesta llista creu que si podrien incloure artistes del passat com: Dante, Shakespeare, Swift, Sade, Hugo, Poe, Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Perse i Roussel. Després parla de Desnos donant a entendre que possiblement sigui el que està més a prop del surrealisme, en aquell moment, ja que segons Breton
“...llegeix en si mateix com un llibre obert, i no es preocupa de retenir les fulles que el vent de la seva vida s’enduu.”.

En el surrealisme poètic l’autor és només un simple interlocutor entre pensament i llenguatge escrit, aquest automatisme mental aporta lucidesa i instrueix als homes. El surrealisme actuaria sobre l’esperit creant un estat de necessitats, esdevenint un paradís artificial que crea dependència com si fos una droga refinada.

El Santuari d’Apol•lo a Delos

L’illa de Delos és petita i rocosa, situada a la jònia formant part de l’arxipèlag ciclàdic. És la seu d’un dels santuaris més valuosos de tota la Grècia al costat de Delfos i Olimpia. El seu nom significa la brillant. La llegenda ens explica que Leto havent de donar a llum, es va trobar amb un problema, la deessa Hera (esposa de Zeus) la perseguia plena de ràbia, ja que els fills que Leto esperava, Apol•lo i Artèmis, eren del rei del déus, Zeus. Hera li havia prohibit donar a llum a cap lloc on brillés el sol, Leto desesperada va buscar asil per tota la Grècia però l’illa llavors anomenada d’Ortigia va ser l’única que li va concedir, era tant petita i insignificant que no tenia res a perdre-hi. Com que era una illa dèbil i s’hi havia format una gran tempesta Zeus va demanar a Posidó, un dels seus germans, que reforcés l’illa d’alguna manera per a que hi poguessin néixer els seus fills. Aquest va posar-hi una volta daurada que evitava la tempesta i la llum del sol. Als peus del turó Cinto, va ser on Leto donà a llum, recolzada en un tronc de palmera que esdevindria sagrat per aquest esdeveniment. Ortigia va quedar coberta per una capa d’or i des d’aquell moment va ser anomenada Delos, la brillant. A canvi d’aquesta ajuda va exigir a Apol•lo que no se n’oblidés i que hi construís un gran temple. No sabem quan es va formar aquesta llegenda, però les excavacions han demostrat que Delos en origen havia tingut una protectora femenina. Una deessa micènica que podria relacionar-se amb un antecedent de l’Artèmis grega, l’anomenada Pothnia Theron, una dea protectora de les feres i selvàtica com la seva predecessora. Aquesta rebria nombroses ofrenes, les quals han sigut trobades enterrades seguint la tradició, dins el Tèmenos (els límits del santuari), sota els ciments d’un temple d’època posterior. En produir-se la destrucció del món egeu a finals de II mil•leni després de les invasions dòries, el culte a l’Artèmis micènica va quedar en una posició secundària, l’antiga divinitat protectora de l’illa hauria traspassat el seu poder a una divinitat masculina per quedar relegada a segon terme. Podria ser que la deessa primitiva ja tingués un company masculí de menor importància que podria relacionar-se amb el seu successor: l’Apol•lo grec. Ara bé, aquest déu podria molt ben ser un més dels de procedència oriental tal i com la popular Afrodita. Com que les opinions dels experts son oposades només podem assegurar que procedís d’on procedís, el culte cap aquest déu va fer de l’illa un dels oracles més importants del món hel•lènic.

I com que la mitologia em fa posar de bon humor, us poso unes cançonetes d'un cantautor amnomenat Luis Ramiro d'alló més interessant:

recordant extremo...

sempre és bona hora i bon moment per escoltar extremoduro, hi ha coses que no canvien...jeje...